Les últimes notícies sobre el rescat d'una part de la banca espanyola poden fer trontollar el poc crèdit que encara pugui tenir la política en conjunt. Hem tocat fons o bé encara anirem pitjor?

Sembla evident que la política i els polítics no passen pel millor moment. Els ciutadans, molt farts de tot, anem a votar perquè creiem que és la nostra obligació però no tant perquè el fet polític, per ell mateix, ens il·lusioni. Vivim en una democràcia de mínims, on els ciutadans som simples marionetes d'un poder que viu dins la seva pròpia bombolla i que només es recorda de nosaltres cada quatre anys.

És possible reimaginar o reinventar la política? En primer lloc, cal recordar que el poder, entès en la seva concepció més general, va més enllà dels polítics. Foucault deia que cal canviar el concepte estàtic que gairebé tots tenim del poder, associant-lo gairebé en exclusiva amb l'Estat i substituir-lo per una idea més dinàmica i interactiva. El poder seria un ens fonedís i mòbil amb tendència a ocupar múltiples espais: l'escola, la sanitat, la justícia, la sexualitat... El poder consistiria, per tant, en l'exercici d'unes estratègies que fan que les coses siguin com són, i que sovint van molt més enllà de la simple voluntat d'uns dirigents polítics. El poder, per tant, ens fa veure les coses d'una manera determinada, ens omple amb el seu discurs, constitueix almenys una bona part de la nostra essència com a ciutadans.

Però també hi ha bones notícies. Si aprenem a ser conscients de com el poder ens penetra i ens afecta, hi podem plantar cara. Lluny de convertir-nos en ciutadans dòcils, podem plantejar estratègies de contrapoder. Però no ens enganyem: aquestes estratègies poden ser, en part, contra els governants, però sobretot s'han d'exercir contra nosaltres mateixos. Estem centrats, com a éssers humans, en una cultura del tenir o del ser? Som amos de la nostra capacitat curativa o depenem d'un sistema sanitari impersonal i burocràtic? Volem que les escoles alliçonin els infants o que els alliberin? Em temo que bona part de la culpa de l'actual crisi és de nosaltres mateixos, no d'uns polítics irresponsables. Si nosaltres fóssim diferents, els polítics també ho serien. Cal que nosaltres mateixos ens reinventem si de debò volem reimaginar de quina manera les coses podrien ser d'una altra manera.

Dit això, cal començar a innovar seriosament el panorama de relacions entre la classe política i els ciutadans. Volem polítics que no ens tractin com a consumidors sinó com a persones. Que confiïn en la nostra opinió no tan sols un cop cada quatre anys (sense caure en el parany fàcil de l'assemblearisme continu). Volem polítics que facin servir els models de management i de ciència més actuals per a reinventar les seves estructures organitzatives. Que posin al capdavant de les seves prioritats la cultura i l'educació. Que entenguin d'una vegada per totes que la política no s'ha creat per mantenir les condicions existents sinó per millorar-les de manera radical i per poder desenvolupar els nostres somnis més utòpics. Els polítics haurien de ser els més innovadors, els més atrevits, els més agosarats, els més trencadors. I sovint ens trobem amb gent que està poc preparada, que és conservadora, poruga, descreguda... Ens mereixem alguna cosa més.