Peter Drucker va ser el primer, ja fa vint-i-cinc anys, de visualitzar un canvi fonamental en l'organització empresarial: el pas de la societat dels empleats a la societat dels “treballadors del coneixement”. Drucker no pretenia descobrir res inherent al desenvolupament de la humanitat (la importància del saber), simplement va assenyalar que el coneixement o el saber tenien propietari, fet que potser havia passat inadvertit per a molts professionals del management.

Avui dia moltes empreses encara ignoren el que els seus treballadors tenen emmagatzemat, fins a l'extrem que conec grans empreses que mai no han inventariat el coneixement de què disposa la seva plantilla. Després, això sí, parlaran del “capital intel·lectual” perquè saben que és moda i que tothom en parla, encara que no sàpiguen exactament què és.

La diferència respecte a etapes anteriors és que els “treballadors del coneixement” no necessiten supervisió. Treballen per objectius i ells mateixos desenvolupen l'estratègia més adequada i els plans d'acció per aconseguir-los.

Durant els últims vint anys ha cristal·litzat una teoria empresarial sobre la “gestió del coneixement”, fins a l'extrem que la mateixa administració pública ha codificat així els seus responsables polítics. És clar que el fet que tinguem ministres o consellers del coneixement no significa absolutament res. Una teoria que no s'aplica només restarà perquè una minoria en gaudeixi intel·lectualment.

Thomas A. Stewart va ser un dels capdavanters de construir les bases del “capital intel·lectual”, i ho va fer d'una manera molt pedagògica. Stewart explica que quan diem que la temperatura d'una habitació és de 21 graus centígrads, estem facilitant una dada. Si hi afegim que aquesta temperatura és molt alta respecte a l'època de l'any en què estem, la dada s'ha transformat en informació; contextualitzem la dada. Si, a partir d'aquesta informació, pensem que l'escalfament global és un dels grans problemes actuals, hem passat de la informació al coneixement. Afegir, finalment, que en tot el món es parla del temps atmosfèric però que ningú no fa res per controlar-lo, entraria en el terreny de la saviesa. Dada, informació, coneixement i saviesa és la cadena del valor.

Stewart va publicar l'any 1997 el llibre Intellectual capital, en què feia un bon treball analític per identificar les tres esferes en què hi ha el coneixement:

F El capital humà. És el que està en la ment dels treballadors i que, si es desplega, pot contribuir als propòsits de l'organització. El problema és que en relació amb la frase retòrica “el treballador és el principal actiu de l'empresa”, moltes organitzacions no en fan cas. El capital humà és majoritàriament opac i se'n va a casa quan el treballador deixa l'empresa.

F El capital de mercat. Aquí hi ha el fons de comerç (goodwill), que s'expressa en la quota de mercat, en la fidelitat de la clientela, en la conquesta de clients nous, en el desenvolupament de nous mercats, en la generació de nous productes.

F El capital estructural. És el que pertany directament a l'organització; està codificat i emmagatzemat: patents, marques, registres, fórmules, sistemes, procediments, etc.

El “capital intel·lectual” és important, però no és creador d'ocupació. El “capital intel·lectual és molt rendible en la mesura en què els seus posseïdors i els qui els contracten hi mantenen un pacte de lleialtat. Les TIC serveixen per emmagatzemar, tractar o transmetre informació. El coneixement és una altra cosa.

La “societat de la informació i el coneixement” és molt més que una tesi doctoral.