De botiguers que rondinen perquè els impostos i les taxes són massa alts, se'n troben a cabassos, i per això trobar-ne que reclamen que l'Ajuntament els cobri més per fer més coses no deixa de ser estrany. Doncs això és el que fa la Fundació Comerç Ciutadà, que representa 4.500 establiments i més de 3.000 empresaris de comerços dels centres urbans de Badalona, Figueres, Granollers, Mataró, Olot, Sabadell, Tarragona, Terrassa i Vic.

Aquesta fundació va organitzar el mes passat una jornada a Terrassa per posar de manifest la necessitat, cada vegada més urgent, d'una nova gestió dels centres urbans de Catalunya i donar a conèixer diversos models implantats en ciutats d'arreu del món. Concretament, reclama que s'apliquin els canvis legals que calguin per poder aplicar el sistema de gestió a través dels BID (Business Improvement Districts), un model anglosaxó amb més de 40 anys d'història que es basa en la fórmula de col·laboració pública-privada per la gestió dels centres comercials a cel obert de les ciutats. A través d'aquest sistema, que fa anys que reclama Comerç Ciutadà, els establiments i serveis d'una zona determinada accedeixen a pagar un recàrrec de l'impost amb la finalitat d'obtenir serveis com la neteja, la seguretat, la retirada de grafits, la publicitat, entre d'altres.

Elena Villarejo, professora de dret privat de la Universitat de Valladolid i experta en l'estudi dels BID, assegura que aquest model ha permès incrementar notablement el nombre de visitants i conseqüentment les vendes a les zones on aquest model s'ha implantat i evita els anomenats free riders o comerços que amb el model actual no volen col·laborar econòmicament amb les associacions de comerciants però en canvi se'n beneficien de les promocions, activitats i millores.

Jordi Rotllan, president de la Fundació Comerç Ciutadà i de Comerç Figueres, va fer una crida als polítics per fer el pas endavant necessari per vèncer la por i aconseguir un marc legal perquè les administracions locals puguin establir recàrrecs finalistes sobre determinats impostos i obligar tots els comerços d'una zona a pagar el que es determini per poder gaudir plegats dels serveis contractats i de la cogestió entre l'administració i els comerciants. L'experiència de finançar BID als Estats Units, el Regne Unit i Alemanya amb recàrrecs als impostos immobiliaris mostra que no hi ha cost polític de fer pagar més impostos perquè una àmplia majoria dels afectats ho han acceptat prèviament en un procés democràtic en el qual es decideix quant es pagarà i a quines finalitats aniran els diners.

Rotllan explica a L'Econòmic que un altre avantatge que assenyala és que, en temps de crisi, quan els ajuntaments van curts de diners, es poden fer inversions a les zones més dinàmiques de les ciutats sense que la resta de barris se sentin discriminats. Aquest és un dels possibles inconvenients dels BID, segons els autors del treball La participació dels agents públics i privats en els plans de dinamització comercial, editat per l'Escola d'Administració Pública: “Els programes BID normalment beneficien les àrees urbanes econòmicament més desenvolupades i no s'apliquen als barris més deprimits, on es desplacen els grups socials no desitjats o rebutjats (delinqüents, gent sense llar, venedors ambulants...) Les activitats comercials d'aquests districtes amb menys recursos, a més, es desplacen a les zones que gaudeixen dels beneficis dels BID.” També impliquen la privatització de l'espai públic “mitjançant l'exclusió dels qui no tenen els objectius comercials dels seus membres, com poden ser els residents privats i els arrendataris”.

Davant aquests inconvenients hi ha molts avantatges, segons els mateixos autors. S'ha demostrat que els BID tenen capacitat per impulsar les zones urbanes i evitar el seu deteriorament, essent eines útils en l'atracció de nous negocis i inversions.

Així mateix, els BID també han tingut una incidència positiva en la focalització de la inversió pública, pel fet que els serveis addicionals prestats per aquestes figures es paguen amb les contribucions dels seus membres, sense minvar els ingressos públics ordinaris, de manera que l'execució d'aquests serveis addicionals pot ser eficaç en la reducció de la distribució desigual de serveis públics en els municipis.

Finalment, des de la perspectiva de la gestió de l'espai públic, un tercer factor positiu dels BID és que a través d'aquests s'aconsegueix que les decisions sobre la millora de la vitalitat i la sostenibilitat de determinades zones urbanes es prenguin per una via més democràtica, amb la participació de tots els subjectes afectats, i se sotmetin posteriorment a un control efectiu a través d'un procediment de rendició de comptes.

El BID té una durada limitada, que normalment és de cinc anys, i això permet un grau elevat de control del sector públic -pot vetar les decisions preses pels comerciants- i privat que hi participen. Quan acaben els cinc anys, si el BID vol continuar en funcionament ha de tornar a demostrar que conserva el suport dels comerciants.

El director general de Comerç, Josep Maria Recasens, va afirmar a l'obertura de la jornada de Terassa que “després que durant molts anys des de la Generalitat s'hagi treballat per un model de comerç per vertebrar els centres urbans, ha arribat el moment de trobar un nou mecanisme i un nou impuls i hem de ser capaços de poder adaptar a la realitat de Catalunya aquests models implantats a altres països i cal ara apostar per un model públic-privat per la dinamització dels eixos urbans, que des de la Generalitat farem possible”.