Hi ha una realitat que no es pot defugir. Al llarg dels segles, però especialment durant els últims anys, Catalunya ha donat a l'Estat espanyol molt més del que ha rebut. Catalunya va ser el motor de la revolució industrial a l'Estat, va ser la locomotora de la modernització espanyola, va ser la que va aportar els diners que van servir per enriquir les oligarquies del poder madrileny i català i les seves trames d'interessos.

Ara sabem que el model de l'Estat espanyol amb les autonomies ha estat el mecanisme pervers amb la “solidaritat interregional” que a l'Estat espanyol han fet servir per limitar el nostre dinamisme econòmic i per potenciar el de Madrid. “Catalunya serà el motor d'Espanya”. Aquesta ha estat la frase de “l'engany del segle” per als empresaris catalans. A partir d'aquesta mentida s'ha aplanat el camí que ha fet possible l'espoli diari i l'empobriment sistemàtic d'una comunitat autònoma que havia d'anar darrere Madrid. Tot estava dissenyat.

El model autonòmic solidari, l'eina de l'espoli de l' irreductible Catalunya convertida en una comunitat autònoma també tenia un cost per a l'Estat espanyol i avui és evident que aquests costos ningú no els havia calculat.

Resultat: l'Estat espanyol no és viable, i no és eficient perquè no pot pagar tots els parlaments, administracions i càrrecs polítics regionals que l'Estat de les autonomies comporta. Volien ensorrar Catalunya i Catalunya ha contribuït a l'enfonsament de l'Estat espanyol.

És el moment perquè la majoria de les pimes catalanes prenguin consciència de quin ha estat el procés i quin era l'objectiu. Si pel camí s'havien de tancar moltes empreses i arruïnar moltes famílies d'empresaris no era important, només seria un efecte col·lateral que l'Espanya “rica i castellana” es podia permetre.

Al costat de les elits econòmiques que han fet els ulls clucs a aquesta estratègia, hi trobem una heterodoxa i àmplia classe periodística, amb epicentre a Barcelona i mentalitat a Madrid; un diari i unes empreses que un dia lloaven el “Generalísimo” i a l'endemà eren demòcrates d'avantguarda només perquè l'objectiu continuava sent el mateix: mutilar l'economia catalana. Ara potser escriuen en català i reben subvencions però encara no donen suport al procés.

És lògic que la prima de risc espanyola sigui altíssima. Ells han malgastat tots els fons estructurals d'Europa i tots els recursos “solidaris” de l' espoli català. Ja no tenen cap credibilitat. El que no és tan lògic és que el govern de Catalunya, aquests “nois de casa bona” a qui els pares els han deixat un país no competitiu i que ara no saben el que han de fer, contractin uns professionals que anomenen “els millors” però que no saben com redreçar una economia mancada d'il·lusió i confiança. Ells s'han format a les més competents i internacionals escoles de negocis de Barcelona però no expliquen res de l'espoli fiscal continuat de Catalunya. S'han format segons l'imaginari col·lectiu espanyol. I més encara, la majoria, començant pel president del CAREC, tenen negocis amb Espanya... com ens poden treure de la crisi? Si ho fessin hi sortirien perdent.

Els “millors”, no se'n surten. Cada dia s'asseuen al seu despatx deixant que passi el temps i esperant que el cicle econòmic faci un tomb que ens porti a un port diferent i, aleshores, poder dir que la seva fórmula màgica ha funcionat. Però no hi ha fórmula màgica, perquè retallar no és cap solució per als problemes del sistema. Quan no puguin retallar més, què faran? No ens ho diuen, perquè no ho saben i perquè no tenen valor per fer el pas que ens trauria de l'atzucac: l'Estat propi. Som pobres perquè no tenim valor d'enfrontar-nos a qui ens empobreix.

Vivim en un sistema que sembla més propi de l'època feudal que no pas del segle XXI. L'Estat espanyol recapta els tributs i ens dóna unes engrunes que sabem que no són prou per viure.

No patiu: com a bons vassalls, els mateixos que ens governen, ens retallen, i permeten que els altres encara ens retallin més i que ens empobrim, després convoquen maratons contra la pobresa. Ens fan partícips de la seva mala gestió i ens escuren encara més unes butxaques que gairebé són buides. No ens diuen que ells són els responsables dels índexs de pobresa del país. I si ets una veu crítica ets proscrit o mal ciutadà. Tot lligat i ben lligat... Ja n'hi ha prou de tanta hipocresia i correcció política. Catalunya necessita persones i polítics que parlin clar al país. La sinceritat és el camí de la llibertat, de l'elecció del propi destí. Per què no ens parlen clar?

El govern del president Mas ens nega la realitat i juga amb una societat catalana esgotada pel conflicte permanent. Haurien d'admetre que cal “segar cadenes”, trencar l'estat autonòmic i caminar per aconseguir que Catalunya sigui un Estat ric dins la Unió Europea. No hi ha cap altra sortida. Ho saben però no ho fan!

Els catalans no som pas beneits, sabem per què es rescaten bancs mal gestionats mentre es deixa caure la sanitat i l'ensenyament. Ja n'hi ha prou. Catalans, podeu quedar-vos a casa i ser ciutadans obedients, cívics i, sobretot, mesells, o podeu dir als polítics que ens governen que s'han sobrepassat totes les línies vermelles i que no hi ha camí de tornada. El nostre futur és l'Estat propi.

I no ho volem fer per nosaltres sinó que ho fem per als nostres fills.