Bastant depriment. No és només una conseqüència de la crisi i de la consegüent baixada de la demanda, sinó també dels problemes estructurals. L'esclat de la bombolla immobiliària ha deixat sense feina un gran nombre de treballadors poc qualificats. Si l'economia revifa, i tenint en compte que és improbable que el sector de la construcció recuperi la força que tenia, la majoria d'aquesta gent haurà de trobar feina en altres sectors, però molts tenen una manca de capacitacions per adaptar-se a altres feines.

L'ocupació cíclica que viu avui dia l'Estat espanyol es transformarà en un atur estructural persistent en el temps. En gran mesura s'assembla al que va passar a Alemanya als anys 90.

Hi ha el risc que l'Estat espanyol tingui una generació perduda, perquè quan l'economia es recuperi hi haurà més joves, i els joves d'ara seran massa vells per accedir a les feines en què es necessita poca experiència laboral.

Les polítiques actives d'ocupació es van renovar durant les reformes Hartz de principi d'aquest mil·lenni i s'han tornat a posar a punt a l'abril d'enguany. El paradigma actual alemany és inserir en el mercat laboral les persones que estan a l'atur al més aviat possible. Les mesures a curt termini dominen la gamma d'instruments polítics, perquè les possibilitats de trobar un lloc de treball en període de desocupació es deterioren molt ràpidament. Mai s'ha deixat d'invertir en això.

En els últims sis anys Alemanya ha fet un gran treball per integrar els treballadors desocupats de més edat. L'aboliment de les prejubilacions no ha portat a un augment de l'atur, però sí més ocupació de les persones més grans. I això tampoc no s'ha produït a costa dels treballadors més joves. L'edat de jubilació s'ha retardat dos anys. Tot i això, per als desocupats més grans encara és difícil trobar una feina, però el problema no és tant l'edat sinó la manca de qualificacions. Per posar-hi remei s'han d'intensificar els esforços de formació continuada i aprenentatge permanent.

La integració del mercat de treball alemany té els seus límits quan es tracta de perspectives d'ascens social. Avui dia és fàcil inserir laboralment persones en llocs de treball flexibles, com les minijobs, els autònoms, contractes temporals i feina mal pagada. Unes bones condicions són difícils d'aconseguir perquè la regulació del mercat de treball continua sent rígida. Hi ha un gran perill d'estancar-se en l'ocupació precària, que sovint es va interrompent en períodes de desocupació. Això provocarà un augment de la pobresa en la vellesa, perquè molts treballadors no acumularan prou contribucions als plans de pensions públics i privats, necessaris per a una pensió de jubilació suficient.

Qualsevol mesura que faci el mercat laboral més permeable és benvinguda. Això inclou l'abaratiment de l'acomiadament, perquè si els empresaris no poden acomiadar quan van maldades, en època de bonança seran reticents a contractar. I augmentar la flexibilitat interna a les empreses, incloent-hi la possibilitat de desviar-se dels convenis col·lectius, també va en bona direcció.

Exacte, i han tingut efectes positius a Alemanya, Dinamarca, Suècia, Àustria... Només hi ha un gran problema. En el curt termini moltes d'aquestes mesures són a costa dels treballadors, i els desocupats són els que han de suportar el pes de les reformes. Malgrat això, en els casos estàndards unes polítiques sàvies complementen les mesures estructurals amb macropolítques expansionistes, per exemple: augmentar la inversió pública.

Redissenyar el sistema educatiu és necessari, especialment per a les qualificacions de nivell mitjà. El sistema educatiu espanyol és bipolar: molts graduats universitaris, i molts alumnes que abandonen prematurament l'escola. Cal un sistema de formació professional que combini teoria a l'escola i pràctiques a les empreses.