Estem immersos en la doble circumstància d'una gran davallada de volum d'activitat i una transformació professional que hauríem tingut igualment sense la crisi. L'època de molta producció va alentir el procés de canvi i ara ens trobem que, de cop, tenim la necessitat de fer una adequació de la professió a la nova realitat a més velocitat i en la pitjor de les situació, de gravíssima crisi.

El sector de la construcció està canviant i canviarà. A casa nostra s'ha basat en un funcionament a partir de l'accés de crèdit, que ha portat unes maneres de fer que no es tornaran a repetir durant molt de temps. Una de les línies de transformació és redefinir els rols. Arquitectes, promotors i constructors hem de redefinir noves maneres de fer, hem d'anar cap a actuacions més integrades, sobretot en l'àmbit de la rehabilitació, que és on comença a haver-hi més feina en un futur immediat.

Estem modificant el servei que donem a la societat, no podem continuar oferint productes fraccionats. S'han de fer projectes però també oferir un acompanyament, donar un servei gairebé personal al client.

És millor mirar quines capacitacions tenim i buscar-hi altres àmbits d'utilitat. La primera competència que tenim i que hem de potenciar és la capacitat dels arquitectes de projectar en termes genèrics. Projectar vol dir entendre un problema complex i proposar-hi una solució que necessita ser gestionada en l'espai i en el temps. Això ho podem aplicar en sectors propers a la construcció, com la logística o la gestió energètica, però també en sectors nous en què aquesta habilitat ens doni una oportunitat d'utilitat social.

Hi ha arquitectes que estan en àmbits de programació d'aplicacions (app), publicitat, disseny, retail... Estem redescobrint col·lectivament que aquesta capacitat genèrica de projectar que vam desenvolupar en l'àmbit del totxo la podem aplicar en altres àmbits, com la gestió empresarial.

Aquesta transició és inevitable i en altres professions ja l'han fet. Un dels objectius que té el col·legi és que deixi de doldre. El dolor té a veure amb la frustració i el trencament d'unes determinades expectatives. Si preservem un model on l'expectativa és fer edificis d'obra nova i poder ser alts, és evident que tindrem una professió amb un gran grau de frustració i de dolor. El que volem plantejar és que entenguem l'ofici amb una visió més àmplia.

Hi ha molt de décalage però fàcilment corregible. La major part de la càrrega lectiva de les escoles està adreçada a formar persones amb capacitats que després es podran aplicar tant en l'àmbit de la construcció com en d'altres sectors. Si pensem en els continguts, requeririen una adequació, però tampoc estan tan lluny d'allò convenient, amb els complements necessaris, per poder accedir al mercat de treball. És més un problema d'expectatives generades i de cap on es motiva l'alumne que no pas un problema de capacitats.

La realitat es va creant per capes que se superposen però que difícilment eliminen l'anterior. Que hi hagin noves maneres d'exercir d'arquitecte no vol dir que s'eliminin les anteriors. Hi continuarà havent arquitectes que projectaran edificis alts i nous aquí, i hi haurà professionals que s'especialitzaran en altres àmbits. Respecte al que era l'exercici habitual de la professió, la construcció, és cert que hi ha molt poca feina i que a fora n'hi ha més. Però s'han de distingir dues realitats, una cosa és exportar serveis i l'altra és sortir a treballar a fora.

En l'exportació de serveis hi ha un cert nombre d'arquitectes que fa anys que ho estan intentant, i a poc a poc es van aconseguint alguns resultats, però del total dels nostres col·legiats són pocs els que tenen capacitat per fer-ho. El límit aquí és el realisme, perquè exportar serveis no és a l'abast de tothom, cal massa crítica. És evident, però, que projectar a fora és una línia de futur, i el COAC hi està encoratjant.

En el món, Barcelona com a lloc d'arquitectura és coneguda i valorada, i això és gràcies a la feina de molts despatxos que ho han fet molt bé. Amb la poca feina que hi ha, molts d'aquests despatxos ho estan passant malament i la sortida a fora és una opció a promoure.

És una opció intel·ligent per a tothom que no té unes càrregues que li facin impossible. Per als més joves o recent llicenciats és probablement una bona opció per aconseguir feina i l'oportunitat d'aprendre noves maneres de fer. El perfil politècnic dels arquitectes formats a Catalunya és molt valorat a l'exterior. A més, aquesta diàspora no ha de ser negativa, perquè si els professionals tornen incorporaran noves maneres de treballar que beneficiaran el col·lectiu.