És un tema complicat. La cultura i el comerç no són el mateix. De vegades un negoci fracassa no per motius comercials o polítics sinó per motius culturals. A la Xina hi ha un munt de negocis estrangers però els que tenen més èxit no són els espanyols, són els alemanys, els japonesos o els americans. Els espanyols van entrar en els anys vuitanta i noranta però no van tenir èxit i jo crec que és degut a les causes culturals. A la Xina s'hi poden fer grans negocis però cal entendre la cultural local i, alerta, que a la Xina no només existeix una cultura sinó que cada província té les seves tradicions. Abans d'entrar a la Xina, llegiu sobre el nostre país. La Xina no és el Japó ni és Corea del Sud. És una societat molt jerarquitzada.

Els primers empresaris espanyols que vaig conèixer eren catalans. Impressionen perquè son treballadors i entusiastes. Jo treballava al departament d'exportació de productes xinesos a l'estranger. El xinès, però, té un concepte quasi fix de l'espanyol.

Una imatge clàssica: toreros, flamenc, bevedors i productors de vi. Poca puntualitat, absència d'ordre i disciplina.

Un xinès comú i corrent ha sentit a parlar de Miró i Gaudí però no sap distingir el distintiu català.

Això és feina teva, vostra, de tots els catalans. Feu-ne propaganda. I, alerta, que els xinesos moltes vegades no distingeixen el separatisme de l'independentisme. Els xinesos poden entendre segons quines aspiracions però sobre el separatisme tibetà...

Una autonomia que des del segle XIII no existeix. Abans sí que existia però, a partir d'uns convenis signats per la dinastia Ming, i pel matrimoni entre la princesa xinesa i el rei tibetà les dues parts s'uneixen. Venir ara a demanar independència, no és just.

És una cosa relacionada amb la sobirania i la integritat territorial. Jo no sóc diplomàtica però crec que s'ha de respectar la sobirania que impera des del segle XIII. I, a més, abans del 1949 el sistema social que hi havia al Tibet era l'esclavatge. I això els occidentals no sé si ho teniu gaire ben entès. La majoria dels tibetans vivien sota el jou esclavista, no era una vida pastorívol de pau i harmonia que, de cop, els comunistes van destrossar. No, no era això. La majoria dels tibetans en aquella època no tenien ni un dret. Els comunistes van cometre faltes però van reformar democràticament el Tibet. S'ha de saber veure el benestar de la majoria. La gent d'ara té sanitat, hospitals, coses abans de luxe.

Sempre hi ha excepcions. En una nació tan gran i de tanta gent hi ha malvats. I la quantitat que hi ha pot equivaldre a la població total d'un país europeu. Amb 1.300 milions d'habitants, que hi hagi un percentatge que siguin estafadors i contrabandistes és normal. Sempre hi ha gent que no respecta les seves tradicions ni la seva filosofia. A més, no vull criticar ningú però després d'aplicar les lleis d'obertura i reforma els valors es perden. Els valors han perdut prestigi per a les noves generacions i algunes persones que vénen de ser pobres creuen que tot s'hi val per sortir de l'escassetat.

Mira, segons el confucianisme les persones instruïdes estan al capdamunt de la piràmide social. Després venen els pagesos, després els artesans, els guerrers i militars i, per últim, els comerciants. Segons el confucianisme clàssic, si un comerciant s'ha d'enriquir usarà enganys i estafes perquè sense maniobres estranyes no es pot enriquir.

No ho sé.

Està escrit a final dels anys noranta, amb la revolució xinesa en auge. Volia posar el cas d'Espanya com a exemple. Sé que a Catalunya molts ciutadans no veuen amb bons ulls la figura del rei però jo crec que se li ha de reconèixer l'aportació que va fer al sistema.