Barcelona - 17 novembre 2012 2.00 h

Pimes amb la síndrome de Peter Pan

El marc regulador desincentiva el creixement empresarial perquè privilegia les fases inicials dels negocis i penalitza el canvi d'escala per guanyar competitivitat. Un estudi detecta una alta concentració d'empreses en el límit dels 6 milions de facturació

Entrar a formar part del ‘grup selecte' de l'Agència Tributària és difícil de pair

El CAREC proposa no afavorir les empreses que no evolucionin i s'estabilitzin

Una altra xifra màgica és la de 50 empleats, quan un centre pot tenir comitè

Hisenda dedica el 20% dels seus inspectors a les grans empreses i fortunes

Hi ha el sentiment
que és millor passar desapercebut en l'univers de les pimes

Tenim unes regles de joc per a les empreses pensades per ser lil·liputenques

L'enrevessat de la llei genera inseguretat i fa veure el creixement com un risc

Francesc Muñoz - Barcelona

Tenim una regulació econòmica que desincentiva que les empreses creixin? Tot fa pensar que sí, que a més dels determinants culturals i d'estructura empresarial que sovint es mencionen per explicar la reduïda dimensió de l'empresa catalana, el marc fiscal, comptable, laboral o d'ajudes públiques estan dissenyats perquè un empresari no vegi gaires al·licients a guanyar grandària. “Tenim unes regles de joc pensades per ser lil·liputenques”, assegura el catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, Antón Costas.

Ara un grup de recerca de la UB ha posat al descobert alguna d'aquestes barreres. Després de classificar les empreses de tot l'Estat per volum de facturació ha observat que es produeix una elevada concentració de negocis abans de superar la frontera dels sis milions de facturació. L'estudi, encara inèdit, va ser avançat per Costas en un curs de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo sobre el retorn de la indústria que va tenir lloc del 6 al 8 de novembre passats.

Què provoca aquest pànic al sis? Hi ha altres xifres maleïdes per a l'empresa? No podem caure en la frivolitat de buscar explicacions a aquest fenomen en la numerologia o en la càbala, tot i que hom no pot evitar pensar en raons esotèriques quan veu un paral·lelisme amb l'enigmàtic escull que impedia els protagonistes de la pel·lícula El ángel exterminador de Buñuel, sortir d'una habitació amb les portes obertes. Si tenim clar que aquest no és el camí, què està obstaculitzant el creixement de les pimes? Tot fa pensar que el que frena l'empresari és tot salt d'escala pel vertigen que li provoquen les noves obligacions i exigències. Podríem dir que el camí que va de l'emprenedoria a la maduresa empresarial és una gimcana on cada nova prova té una major complexitat, la qual cosa entra dins de la normalitat, si no fos que això està fent que alguns optin per plantar-se.

HISENDA.

Un dels grans fantasmes per a l'empresari és tot el que fa referència a Hisenda. Cal pensar que l'Agència Tributària (AEAT) considera gran empresa aquella amb un volum d'operacions superior als 6,01 milions d'euros -encara manté la traducció a euros de l'antic límit en pessetes-, perquè aquesta és la definició que estableix la llei de l'IVA. Actualment hi ha 28.815 grans empreses a tot l'Estat, que han de presentar mensualment les seves declaracions-autoliquidacions de retencions, IVA, impostos especials i primes d'assegurances. Suposen l'1% del total de declarants per IVA, però el pes en la facturació és el 66%. A més, les grans empreses tenen una unitat regional específica que es dedica als tràmits i inspeccions per aquest col·lectiu. “Hi ha una major exigència burocràtica i si les empreses ho poden demorar almenys un any, ho fan, però més temps és difícil de justificar”, explica Oriol López, expert fiscal i comptable de l'assessoria Asfem, molt enfocada en la pime.

Entrar a formar part del club selecte de l'Agència Tributària no és quelcom fàcil de pair per a una empresa. “Hi ha un sentiment generalitzat que és millor passar desapercebut formant part de l'univers de la pime que no ser gran, perquè tens més possibilitats d'entrar en un pla d'inspecció”, reconeix Albert Collado, soci codirector del departament de dret tributari de Garrigues, que això no obstant, refusa que les raons fiscals expliquin la por de fer-se gran.

El cert és que hi ha la impressió que si Hisenda ha de posar la lupa, ho farà abans en les grans. Però la realitat podria ser més aviat la contrària. José María Mollinedo, secretari general de GESTHA, el sindicat de tècnics del ministeri d'Hisenda, explica que l'AEAT dedica el 80% dels seus efectius al control dels contribuents amb ingressos o vendes per sota dels 6 milions d'euros i el 20% de la plantilla als que estan per sobre d'aquesta xifra, “per una actitud poc ambiciosa en la lluita contra el frau en preferir el control de fraus fàcils de detectar que provar que es van utilitzar complexes estructures d'evasió molt més difícils de detectar”, es lamenta. Els tècnics estimen que el 71,7% del frau fiscal el cometen les grans empreses i fortunes, en canvi, si s'analitza el deute mitjà descobert als contribuents s'observa que aquest evoluciona proporcionalment de més a menys segons la dimensió de menor a major del contribuent. Aquesta dada no treu que la percepció de l'empresari sigui una altra i que el sis s'hagi convertit en un nombre maleit “injustificadament” segons el secretari general de GESTHA, que pensa que una barrera molt més acreditada és la dels deu milions d'euros.

IMPOST DE SOCIETATS.

I és que per a l'impost de societats la frontera entre ser una pime o ser una empresa gran està en aquest nivell de vendes. Superar els deu milions de facturació suposa haver d'aplicar cinc punts percentuals més en el gravamen de l'impost (el 30%, en comptes del 25%). Un increment important que potser justificaria una major concentració empresarial entorn a aquesta xifra. Però no és així.

COMPTABILITAT.

Tornant al límit dels sis milions, el Pla General de Comptabilitat (PGC) podria aportar una altra pista. La norma que fixa els criteris de com les empreses han de presentar els seus comptes anuals marca un límit de 5,7 milions d'euros d'ingressos per deixar de ser una empresa petita i passar a ser considerada mitjana. “Aquí la diferència no és menor”, assegura Oriol López, “perquè a partir dels 5,7 milions d'euros hi ha l'obligació de ser auditat i això sí que pot representar un inconvenient per moltes empreses”. La classificació empresarial que estableix el PGC és més estructurada (microempresa, petita, mitjana i gran) i a més dels ingressos té en compte els actius i el nombre de treballadors. En aquest sentit considera que una empresa mitjana és la que té entre 50 i 249 treballadors i una gran, més de 250 empreses.

LABORAL.

Precisament, una altra de les xifres frontissa que un empresari sol recordar és la dels 50 empleats, que segons l'Estatut dels Treballadors és a partir de la qual un centre de treball pot tenir un comitè d'empresa, un òrgan de representació que no pocs empresaris interpreten com un element més a tenir en compte a l'hora de créixer. “Aquesta és una xifra màgica que molts empresaris tenen gravada al cap, sobretot els empresaris més veterans”, assegura Albert Collado.

Precisament, l'article Créixer o no créixer, aquest és el problema recollit a l'Informe Mensual de La Caixa del maig passat, també detectava que la distribució de treballadors segons la dimensió de l'empresa en comptes de seguir un patró regular, presenta “un biaix que provoca una concentració en els estrats d'assalariats de 20 a 49 i de 200 a 499” (vegeu gràfic). “Crida l'atenció que -diu Joan Elias, de l'àrea d'estudis i anàlisi econòmica de l'entitat, que signa l'article-, en els dos casos, els estrats anteriors i posterior presentin un nombre molt inferior d'assalariats.” La conclusió a què arriba Elias és que “alguns factors de caire regulador o normatiu poden estar desincentivant el pas d'una petita empresa a una de mitjana o d'una mitjana a una gran, en definitiva, el creixement empresarial”.

AJUDES.

L'article incideix en les polítiques de suport a les petites i mitjanes empreses, una discriminació positiva que també podria estar alimentant la síndrome de Peter Pan que pateixen moltes pimes. El fet és que algunes ajudes, exempcions fiscals o avantatges financers, incideixen en determinades fases del naixement de l'empresa o quan aquesta és petita. I és un patró que repliquen tant l'administració de l'Estat com l'autonòmica com la municipal. “S'hauria de posar més èmfasi en els programes que donen suport a l'augment de la dimensió de les empreses -recomana l'article-. Al cap i a la fi, no deixa de ser una estratègia apropiada per afrontar el difícil moment econòmic actual, en què preval recuperar la productivitat i la competitivitat.” [La vinculació entre la dimensió i la productivitat s'analitzarà en la pàgina següent].

No és un fenomen exclusivament de casa nostra. Un estudi d'aquest setembre (Firm size distortions and the productivity distribution) elaborat entre d'altres pel professor de la London School of Economics Luis Garicano, i referit a França, també detecta aquests frens al creixement. Constata que moltes empreses gal·les romanen petites per evitar la regulació, en concret, la que fixa que una empresa de 50 treballadors ha de tenir comitè d'empresa.

Els desincentius regulatoris al creixement també preocupen els experts del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement), que en un document del 22 de juliol del 2011 titulat Un model flexible per a l'activitat de les petites i mitjanes empreses i els autònoms adverteixen sobre la necessitat d'avançar cap a un marc més favorable perquè els negocis agafin més dimensió. I més dimensió vol dir la massa crítica òptima que permeti suportar la innovació i la internacionalització, que la faci competitiva en un mercat global.

Per aquest motiu, el CAREC proposa no “discriminar positivament els projectes empresarials que d'una manera o altra no evolucionen i s'estabilitzen”, és a dir, desactivar privilegis si aquests desincentiven el creixement. La idea seria posar el focus no en el factor de la dimensió sinó en el procés: “El que habilita no és el criteri de la mida sinó la capacitat efectiva i demostrada d'evolucionar en el temps cap a un estadi de major dimensió i autonomia”, afirma el CAREC.

CLARIFICACIÓ.

D'entrada, seria d'agrair qualsevol iniciativa que suposi un progrés en la unificació i harmonització amb Europa dels criteris segons els quals una empresa és petita, mitjana o gran. Cal pensar que si la Hisenda espanyola fes seva la recomanació que la Comissió Europea va fer el 2003 -que defineix una gran empresa com aquella que factura anualment uns 50 milions i dóna feina a més de 250 treballadors- només el 15% de les 28.815 empreses que avui es consideren grans, ho continuarien sent.

L'enrevessat de la regulació actual és un fet que, per a Oriol López, genera “inseguretat jurídica” a l'empresari i el fa veure el creixement no com un procés natural i desitjable sinó “com un risc” que comporta més burocràcia, més impostos, més inspeccions i, en definitiva, més complicacions i maldecaps.