Una talla més i tremola Alemanya!
Les empreses manufactureres espanyoles de més de 250 treballadors tenen uns nivells de productivitat superiors als de les alemanyes
és l'adequada, la productivitat és també l'adequada
el problema són les molt petites
Una de les pitjors conseqüències d'aquesta crisi és que ha erosionat profundament la nostra autoestima, fins al punt de fer-nos caure en el pou del desànim. Ens hem cregut que som el pitjor alumne de la classe, i això a més d'estèril, perquè no porta enlloc, no és veritat. Per exemple, a còpia de repetir-lo hem acceptat que les empreses catalanes són poc competitives i que els treballadors catalans som poc productius en comparació amb els alumnes més avantatjats. Però si això és així, com s'explica que en aquests moments de dificultats per a tothom, les empreses catalanes siguin les que millor estan defensant la seva quota en les exportacions en els mercats internacionals.
Pel professor Antón Costas, aquesta paradoxa ens obliga a ser més prudents i més rigorosos amb determinades generalitzacions. Per exemple, si en comptes de comparar la productivitat de les empreses espanyoles i alemanyes a l'engròs es fa per dimensió, el problema canvia de perspectiva. Aquest exercici l'ha fet l'àrea d'estudis de La Caixa a partir de dades de l'OCDE, i les conclusions són encoratjadores. Si bé les pimes manufactureres alemanyes són més productives que les espanyoles, la diferència es corregeix a mesura que augmenta la grandària, fins al punt que les companyies grans espanyoles són més productives que les alemanyes (vegeu gràfic de la pagina 2-3). “Això suggereix que el diferencial entre la productivitat mitjana de les empreses manufactureres alemanyes i la de les espanyoles (el 20% superior a Alemanya) es podria atribuir al menor pes de les empreses a Espanya”, s'indica en l'estudi (Informe mensual, maig 2012). Això significa que descomptat l'efecte grandària, la productivitat de les empreses podria ser similar. “Quan la dimensió és l'adequada, la productivitat és l'adequada”, assegura Costas.
MASSA PETITES.
López-Bazo reconeix que les grans empreses tenen millors dotacions de capital humà i també innoven i exporten més -perquè el seu mercat és internacional-, però també ha observat que hi ha un grup d'empreses molt competitives d'una mida mitjana -entre 50 i 200 treballadors-. Són empreses que no arriben a assolir la categoria de gran empresa perquè es mouen en sectors en què les economies d'escala no són tan evidents, però això no els impedeix registrar uns bons nivells relatius d'innovació o de productivitat. Per tant, el catedràtic de la UB insisteix que la pregunta ha de ser: per què no creixen les empreses més petites? “Aquestes empreses són una rèmora per a l'economia”, afirma.
Antón Costas considera preocupant que la dimensió empresarial hagi deixat de formar part de les prioritats a l'agenda econòmica dels governs de la Generalitat des de fa temps.
El retorn de la indústria
F.MLa indústria està de moda. El fracàs del patró de creixement que ha desembocat en la crisi econòmica actual ha tornat a posar sobre la taula problemes com ara la dimensió de les empreses, però també ha evidenciat que la indústria, que ha estat molt maltractada, proporciona més resistència als canvis de cicle, perquè d'ella depèn en bona mesura -ara ho sabem- el nivell d'innovació del país, la regeneració del mercat de treball i la fortalesa de les exportacions.
Els autodenominats industrialistes han passat de reconèixer la seva condició amb la boca petita a proclamar-ho obertament i, esperonats pels efectes negatius que ha comportat el menysteniment cap a la indústria, ara es veuen amb l'ànim de reclamar que torni la política industrial. Ho van fer en el marc del curs (Re) Torna la indústria, organitzat per la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona del 6 al 8 de novembre passat.
Segons un dels participants, el professor del CSIC Ricardo Méndez, “després d'uns anys de monocultiu residencial ha emergit una nova atenció cap a la indústria, perquè contribueix a diversificar l'economia, permet ocupació de més qualitat i estable, és un focus d'atracció d'altres empreses, produeix i consumeix innovació i tecnologia, i davant la crisi no és cap salvavides, però ajuda a flotar”.
RELOCALITZACIÓ.
En aquest sentit, el director general de Barcelona Global, Mateu Hernández, va explicar que la seva organització està treballant per vincular el nom de la capital catalana, ara molt associat al turisme, amb la indústria. Part de la tasca consisteix a treure a la superfície alguns sectors: “Només es defensa allò que es coneix”, va afirmar. De totes maneres, Joaquim Solà, professor de teoria econòmica de la UB, va refusar parlar del retorn de la indústria, “perquè no se n'ha anat mai”. Per Solà, el que ha passat en els últims anys és que els grans complexos industrials han externalitzat bona part de les activitats que abans concentraven donant lloc a firmes que, segons la classificació tradicional, ja no formen part del sector industrial sinó dels serveis. L'anomenada terciarització de l'economia respon, en part, a la segmentació de la indústria: “Alguns parlen de desindustrialització per qualificar un fenomen estadístic però no real”, va manifestar Solà. No obstant això, davant el repte de trobar un sector amb capacitat per generar llocs de treball, alguns reivindiquen la indústria: “És el motor d'ocupació que necessitem”, va dir Garrell.
