La situació política de Catalunya i la visualització d'una Catalunya independent, en un futur proper, ha portat un cop més els empresaris a la primera línia. No és que els empresaris siguin ciutadans especials i tinguin més drets que la resta; és que els empresaris –els bons empresaris- són un dels motors fonamentals que fan que l'economia d'un país progressi quantitativament i qualitativament.

Parlem, però, dels “bons empresaris”, i és per això que cal analitzar amb rigor aquest col·lectiu.

En un escenari d'una Catalunya independent disposem de respostes ben diferents.

En algunes plataformes empresarials transversals han sorgit veus recomanant prudència i fent paleses les pors tradicionals del canvi. També se sent aquest tipus de missatge en antigues grans empreses privatitzades que gaudeixen de concessions i regalies. Sembla que la dimensió té una correlació amb la por d'allò que és nou: les grans (no totes) dubten, i les petites i mitjanes empreses assumeixen el que pugui passar. Hauria de ser a la inversa, però al darrere s'hi amaguen sens dubte les debilitats d'alguns elefants. És bo, en tot cas, assenyalar que els manifestos i opinions públiques els fan les juntes i no pas els membres de les associacions, raó per la qual la seva validesa i fiabilitat és qüestionable. Pot ser que algun dia un llicenciat universitari faci una tesi doctoral sobre la trajectòria empresarial dels presidents d'aquest tipus d'organització. Hi hauria més d'una sorpresa, tot i que ja sabem que alguns han fracassat com a empresaris i d'altres han utilitzat trampolins polítics per tal d'ocupar posicions directives que no podrien haver somiat mai.

Jo sempre he cregut que la teoria dels boicots és un exercici acadèmic i, en ocasions, simbòlic. És ben veritat que l'empresari que encara no s'adona que el seu mercat és el món i que el principal aranzel real a què haurà de fer front és el del transport, no s'hauria d'anomenar empresari. Tot funciona en una relació entre el cost i el benefici. En el nostre sistema econòmic no hi ha mercats captius. La fidelitat dels clients és difícil d'aconseguir i fàcil de perdre, però la conveniència passa sempre al davant de les reaccions emocionals.

En els “business-to-business” hi ha poc contagi ideològic; ningú se'l pot permetre perquè un canvi de proveïdor “perquè sí” té un impacte negatiu en el compte de resultats. Les multinacionals són cosmopolites i col·loquen les plantes de producció mirant els costos i la productivitat, més que no pas la importància dels mercats domèstics. En resum, la teoria dels mercats es basa en la seva mobilitat; els mercats estàtics només es donen en economies autàrquiques.

Fa anys que vaig escriure (“La empresa: un striptease. Una aproximación heterodoxa al Management”) que “l'empresa és un procés d'ajust a un entorn que canvia, que prova de maximitzar l'interès de les parts que participen del seu desenvolupament”.

Si trossegem aquesta definició –que els bons empresaris maneguen de manera inconscient– veurem que es parla de “procés”, una cosa que es mou. Si perd agilitat es petrifica. L'empresa és un organisme viu. I és “un procés d'ajust” en què és l'empresa la que s'adapta a l'entorn i no a l'inrevés. Que en ple segle XXI encara hi hagi sectors oligopolistes -que imposen les seves condicions a l'entorn– ens fa qüestionar què se'n ha fet, de l'autèntic liberalisme econòmic.

I l'ajust és per adaptar-se a “un entorn que canvia”. I és aquí on hi ha la clau.

Els canvis poden ser econòmics, socials, demogràfics, tecnològics o polítics. I cada cop van més ràpid. Si no t'avances, arribes tard.