Una de les característiques més definidores del món empresarial català és la voluntat de mantenir-se independents i controlar la propietat. A Catalunya hi ha milers de petites i mitjanes empreses –moltes de les quals familiars- que constitueixen el manteniment principal de l'economia del país i proporcionen el gros de l'ocupació. Aquestes empreses –algunes de les quals centenàries– s'han anat transformant i han ajustat l'estratègia i l'estructura als successius canvis de l'entorn.

Alguns analistes han criticat aquesta realitat assenyalant que aquesta orientació impedia la creació de “grans empreses” capaces de competir obertament en els mercats globals. El seu raonament recolzava en les economies d'escala des d'un punt de vista productiu, i en l'accés al mercat de capitals, que només una gran dimensió podia permetre. I aquesta és una veritat a mitges, ja que ni les economies d'escala són sempre útils (no tots els negocis són de volum) ni el mercat de capitals és l'única font de finançament.

Alemanya és el millor exemple de l'èxit de les petites i mitjanes empreses que, a través de l'especialització, han fet del món el seu propi mercat. I va ser precisament un alemany (Ernst Friedrich Schumacher) que l'any 1973 (l'any de la primera crisi del petroli) va presentar la seva gran obra (Lo pequeño es hermoso), en què qüestionava alguns principis que el capitalisme fins ara considerava irrenunciables.

Schumacher argumentava que l'economia moderna era insostenible perquè els economistes consideraven que els recursos naturals eren una despesa en termes comptables, quan, de fet, eren part d'un capital que s'anava liquidant i no es podia renovar. També qüestionava la idea del creixement com a motor de progrés i millora, ja que no hi havia una correlació provada entre el creixement i la qualitat de vida. En aquest sentit, va ser un dels primers de criticar l'ús desmesurat del creixement del PIB com a indicador del benestar.

Però la seva aportació principal va ser refutar la saviesa convencional que considerava primordial la grandària de les organitzacions (com més gran, millor). La proximitat al mercat, la rapidesa de reflexos, la capacitat en la presa de decisions no eren, a parer seu, virtuts de les grans organitzacions. Partidari de la descentralització de la gestió, va assenyalar que no n'hi havia prou de trencar la grandària d'una empresa gran transformant-la en moltes empreses petites, sinó que el que calia era donar la força de la dimensió oculta que proporcionen les persones a aquestes petites empreses. Aquesta era, segons les seves pròpies paraules, la “grandesa de la petitesa”. Hi va afegir, a més, que l'estat repetia els mateixos errors que el sector privat pel que fa al biaix per la dimensió i per la centralització.

És evident que les grans empreses, en termes de grandària, tenen la seva raó de ser en sectors en què el procés operacional ho exigeix així. Però de “grans empreses”, en termes d'eficàcia, d'eficiència, de contribució, d'innovació i de notorietat, n'hi ha de totes les mides. I en el futur cal apostar més per les xarxes de les empreses mitjanes i petites.

Schumacher tenia raó: el petit és bonic.