Per ser feliços necessitem un projecte vital; ens cal un pla que ens ajudi a perseguir un futur del qual hem de ser els protagonistes. L'empresa és l'espai més propici perquè tot això es produeixi.

Fallen diverses coses. D'entrada, que les nostres aspiracions queden frustrades perquè treballem en empreses que moltes vegades no té un projecte conegut per tothom, i que no sabem si podem compartir perquè no sabem quin és. Això passa, en part, perquè els directius es reserven la visió global i no tenen la voluntat de compartir-la perquè pensen que si ho fan perdrien la seva funció. Opten per excloure la resta de treballadors, ignorant que, com ells, tots tenim les mateixes necessitats de saber quin lloc ocupem en el conjunt i de tenir un protagonisme.

Sí, l'individu a vegades no té prou coratge per fer un exercici d'autoconeixement –qui sóc, què vull, què puc aportar– ni la valentia per perseguir aquest projecte vital. La persona és responsable del seu nivell d'autoconeixement i de la seva capacitat de posar en marxa el que desitja.

Moltes vegades les persones no ens atrevim a reconèixer les nostres limitacions o no estem disposades a assumir l'esforç que cal per aconseguir el que desitgem. En qualsevol dels dos casos, el que fem és boicotejar-nos, somniem coses que requereixen un grau de renúncia que no estem disposats a assumir, però aquestes contradiccions no les reconeixem.

Doncs jo penso que és molt senzill, perquè les claus estan en l'essència de l'ésser humà i de l'organització.

Que hem de simplificar les coses, en comptes de seguir complicant-les. Pensem què necessita una persona i què necessita una organització. El punt d'origen de l'ésser humà és que necessita sentir-se estimat, valorat i protagonista del seu propi projecte. I una organització té un objectiu de més calibre que només guanyar diners, i és generar un espai on el producte que està oferint compleixi unes necessitats de la societat. En aquest sentit som molts que hi tenim molt a dir.

És complicat perquè l'ego de les persones no té parangó. Per alimentar l'ego d'uns pocs que necessiten sentir-se superiors, que acumulen el poder i controlen la informació, ho paguen els que estan per sota perquè l'individu s'acaba sentint fatal i desmotivat. Per què ens entossudim a fer normes que castiguen tant la persona? Un cap egocèntric és molt car i molt poc rendible.

En projectes creïbles. Fins i tot quan una empresa està en procés d'ERO els que queden tenen dues opcions: o segueixen remant perquè veuen que el projecte és viable o es deixen portar. La situació és d'emergència i no hi ha cap altra que escollir.