Els laboratoris renuncien a fer recerca a casa
Els reajustaments i tancaments de centres de recerca als laboratoris farmacèutics dels darrers mesos són signes del futur aprimament del sector. Les mesures de contenció de despesa a l'Estat han accelerat la crisi productiva que afecta el sector
Només quedaran unes poques firmes, les que fa més temps que venen a tot el món
Es veuen abocades a tancar centres de recerca perquè no els surt a compte
Mundialment a
penes s'aproven una desena de nous fàrmacs a l'any
Ja són història els grans centres d'R+D hermèticament tancats
El sector pateix una crisi de productivitat, que s'ha accelerat a l'Estat espanyol
L'‘open innovation' és una eina de sortida per superar la crisi de productivitat
El degoteig de tancaments i processos de reorganització de centres de recerca d'empreses farmacèutiques a Catalunya i la resta de l'Estat s'interpreta com un signe d'alarma per un sector que ha estat estratègic a Catalunya i la joia de la corona quant a inversió i ocupació en R+D. Sense voler ser categòrics, els experts entenen que aquestes reestructuracions poden ser l'avantsala d'un aprimament del sector. “A escala local, acabaran quedant-ne unes tres, les més grans i les que ja fa més temps que aposten per la internacionalització de les seves vendes; les petites i mitjanes tendiran a desaparèixer”, considera Fermín Goytisolo, director general de la consultora MetasBio, qui creu que tancar l'àrea d'innovació, com a política de contenció de despeses, és evident que comporta un perill real.
El president executiu d'InKemia IUCT Group, Josep Castells, explica que la suma de moltes mesures preses a l'Estat espanyol en pocs anys, com les reiterades rebaixes de preus dels medicaments o la reducció d'anys d'explotació en patents, dificulta la innovació, “les empreses locals es veuen abocades a tancar centres de recerca perquè no els surt a compte, ja que amb el marge que els queda de la venda del medicament no poden dedicar inversió a fer-ne de nous”.
La pregunta és per què ha passat això, quan se suposava que una empresa amb centre d'R+D propi té més garanties de continuïtat.
El mes de setembre la patronal de la indústria farmacèutica d'àmbit estatal, Farmaindustria, va fer públiques les dades d'inversió en R+D de l'any anterior, en les quals desvelava que per primer cop la inversió en recerca havia baixat. En concret, el 2011, l'esforç dedicat a aquest apartat va ser de 974 milions d'euros, un 5,3% menys que l'any anterior. I la xifra és especialment significativa per a Catalunya, tenint en compte que aquí es concentra quasi el 50% de la inversió en recerca que fan les empreses a casa seva. Farmaindustria atribuïa aquesta baixada al gran impacte sobre les companyies de les mesures de contenció de la despesa farmacèutica adoptades en 2010 i 2011.
Castells afegeix que els darrers anys les administracions han eliminat tots els programes d'ajuts a la recerca. “Ja només queden línies de crèdits, que no abarateixen la recerca sinó que allarguen el deute”, explica.
La conseqüència directa d'aquesta baixada en inversió i les reorganitzacions dels centres d'R+D en el terreny local ha estat un ajustament en l'ocupació del sector farmacèutic. Una àrea econòmica que fins fa dos anys seguia augmentant l'ocupació en R+D i que l'any passat va decréixer d'un 4,2% respecte a l'any anterior i que se sumava al 2,6% que ja havia baixat al 2010.
CRISI DE PRODUCTIVITAT.
Les dades d'aprovació dels nous medicaments revelen aquesta particular crisi. Mundialment, el nombre de fàrmacs nous aprovats a l'any ha està caient de manera considerable. De fet, si fa un parell de dècades se solia aprovar de mitjana uns 30 medicaments nous l'any, en els darrers cinc anys a penes s'arriba a la desena. “Això és molt greu, perquè malgrat les brutals inversions que fa la indústria en nous medicaments no les pot rendibilitzar”, diu Belda. Segons el sector, el cost d'inversió d'un fàrmac nou és d'uns 800 milions d'euros, aproximadament, i requereix un període de temps de 12 a 14 anys per treure'l al mercat.
Però, i per què s'ha arribat a aquesta crisi de productivitat? Els experts diuen que s'explica per diferents motius. Per una banda, perquè les malalties per a les quals encara no s'han desenvolupament medicaments són les més complexes i costoses; de fet es calcula que, ara com ara, de 100 productes que entren en la primera fase d'anàlisi clínica abans de ser aprovats (n'hi ha tres), només un la supera. Als anys 80, per exemple, totes les grans farmacèutiques es van abocar a fer recerca en sida, i després d'una dècada i de dotzenes de milions de dòlars gastats, només Glaxo continua investigant en aquesta malaltia.
Per altra banda, amb la incorporació progressiva de la medicina personalitzada han desaparegut els medicaments coneguts com a blockbusters, que es venien globalment a tots els mercats i que generaven uns ingressos anuals de 100 milions de dòlars l'any durant el període de vigència de la patent. Aquests servien per recuperar la forta inversió i destinar molts diners a noves recerques. Amb la medicina personalitzada ja no se subministra el mateix medicament per a tots els malalts de càncer, per posar un exemple, i per tant els mercats per un fàrmac s'han reduït i el retorn és molt més baix.
Així mateix, cada cop resulta més complicat i, per tant, més costós l'aprovació de nous fàrmacs. Les entitats públiques encarregades de certificar els medicaments exigeixen més assajos clínics per tenir millors garanties de seguretat. El punt d'inflexió es va donar al 2004, quan a un medicament contra l'artritis se li va associar la mort de 100.000 persones als EUA.
El director de projectes del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), Reimund Fickert, que fa més de 20 anys que està vinculat al sector, explica que per tot plegat el model de recerca de les grans farmacèutiques ha fet un gran canvi. “Ja són història aquells grans centres d'R+D+i hermèticament tancats que descobrien, desenvolupaven i venien un fàrmac, assumien tot el cost del producte i després amb un blockbuster el recuperaven amb escreix.”
El sector s'ha trobat, doncs, amb un problema de sostenibilitat que se solapa amb la incapacitat de vendre les novetats, perquè com que costa tant treure un producte al mercat, després els sistemes de salut pública no els poden pagar.
Aquest declivi de rendibilitat ha obligat les farmacèutiques a buscar un tractament de xoc que els ajudi a recuperar els bons temps en recerca. Petits i grans es veuen abocats a repensar les seves estratègies de recerca, i la fórmula per la qual s'ha optat, en línies generals, és la de traslladar el desenvolupament del producte a d'altres. Més o menys el mateix que ha passat en el sector de l'automoció, que ha transferit el pes de la innovació als proveïdors. En el cas de la farmacèutica, són les firmes biotecnològiques les que han estat assumint principalment el desenvolupament de nous fàrmacs. De fet, la majoria dels nous medicaments que s'han aprovat els darrers anys provenien de desenvolupament fet a empreses biotecnològiques.
Per explicar-ho a grans trets, el procediment sol ser el següent: empreses biotecnològiques, majoritàriament de dimensió reduïda creades per investigadors que han descobert alguna molècula o que han inventat tecnologia aplicada al sector, van fent recerca i, un cop tenen alguna cosa amb cara i ulls, una gran farmacèutica els absorbeix l'empresa o la seva innovació per una quantitat que pot multiplicar per 1.000 el capital que s'ha invertit. Així que amb l'externalització de la recerca, les grans farmacèutiques han reduït considerablement el risc, ja que només aposten per una línia si la recerca ja està encaminada cap a l'èxit, i han aconseguit repartir doncs el risc amb d'altres. Així que a la pràctica han optat per diferents modalitats d'externalització de la recerca, “mantenint, això sí, un equip d'investigadors interns que garanteixi l'enllaç”, explica Fermín Goytisolo.
Ara bé, el més nou, però, és el que es coneix com open innovation, un model d'innovació feta fora de casa i amb modalitats ben diverses (mireu pàgina següent). Fickert afegeix que en aquest canvi de paradigma, el món industrial ha redescobert centres acadèmics, fins al punt que s'ha traslladat a les universitat la tasca del desenvolupament inicial, amb el risc, segons Fickert, que ni el món acadèmic està preparat ni és bo que el diner privat absorbeixi el diner públic.
RECERCA BÀSICA.
Resulta
El cert és que el model de recerca del sector es troba en ple procés de canvi i cap dels actors participants en aquest ecosistema ho pot fer sol. Europa ha entès la importància de facilitar la transició a una àrea tan estratègica com la farmacèutica i fa tres anys va posar en marxa unes línies d'incentius a la innovació farmacèutica entre consorcis d'empreses i centres públics on funciona molt bé la transferència tecnològica. I curiosament un 50% dels fons d'ajuts provenen de l'Associació Europea d'Empreses Farmacèutiques, que agrupa les principals firmes del sector.
Els diferents experts consultats adverteixen, doncs, que els laboratoris que no optin per participar en el nou paradigma patiran una malaltia que pot acabar sent letal.
