“La mediació és la bella dorment. Què podem fer per despertar-la?”, es preguntava un dels ponents de les jornades sobre aquest mecanisme de resolució extrajudicial de conflictes civils i mercantils que s'han dut a terme a Barcelona el dijous 24 passat organitzades per la UB i la firma de protecció jurídica DAS. El prec en veu alta està plenament justificat per la baixa incidència d'aquest procediment a tota la Unió Europea en un moment en què s'ha produït una aprovació en cascada de lleis que regulen la mediació entre els estats membres.

L'any passat va entrar en vigor la llei espanyola coincidint en el temps amb les d'altres estats de la Unió Europea, exhaurint el temps per a la transposició de la directiva europea de maig de 2008. Catalunya es va avançar a aquests requeriments i es va dotar de la seva pròpia legislació en aquesta matèria el 2009, amb la primera llei de l'Estat. No obstant això, la mediació com a alternativa als jutjats no acaba d'arrelar tampoc a casa nostra. Santiago Ballester, director general de dret i entitats jurídiques de la Generalitat, destacava l'oportunitat del moment: “És l'hora perquè entre tots impulsem la mediació”, encoratjava els assistents.

Les raons de la baixa incidència de la mediació són múltiples: la falta de costum, el desconeixement, el boicot que exerceixen alguns col·lectius professionals, etcètera. Però, al costat, també hi ha raons importants per estimular aquest instrument. Miquel Martí, catedràtic de dret civil de la Universitat de Girona, n'apunta una: que la mediació -en què un tercer neutral ajuda les parts a posar-se d'acord- és un procediment que no implica guanyador ni vençut i que estimula l'empatia de manera que ajuda a recompondre les relacions deteriorades. Ara bé, potser una raó de més pes és el col·lapse de les instàncies judicials en alguns estats, que dilata de forma interminable la resolució d'alguns conflictes.

Segons un estudi encarregat per Brussel·les a Giuseppe de Palo, president d'ADR Center, un organisme italià de mediació, a la UE un conflicte tarda en resoldre's una mitjana de 548 dies (només en primera instància) i comporta un cost de 10.499 euros. La mediació rebaixaria aquestes xifres a 88 dies i 2.497 euros. Aquestes quantitats suposen una reducció del 84% en temps i del 76% en diners.

En el cas de països amb un gran problema en els jutjats com ara Itàlia, on hi ha una cua de cinc milions de plets pendents, l'estalvi encara podria ser més favorable: de 1.210 dies per cas a 47, i de 15.370 euros de costos, a 4.369.

Amb aquestes dades resulta més fàcil d'entendre per què l'Estat italià va voler aprofitar la seva llei, aprovada mitjançant decret el 2010, perquè la mediació descarregués els col·lapsats jutjats fent-la obligatòria. L'experiència italiana només va durar un any i mig, fins que la Cort Constitucional la va declarar contrària a la Carta Magna l'any passat. Però els defensors de la mediació pensen que els resultats obtinguts en aquest curt període de temps avalen que els estats prenguin mesures per afavorir-la, si no a través de l'obligatorietat, almenys mitjançant incentius.

El fet és que amb la nova llei la mediació a Itàlia va comptabilitzar uns 20.000 casos al mes, dels quals la meitat se saldaven amb èxit. “Si tots els casos pendents de sentència a Itàlia anessin a mediació, tindrien una cua de 2,5 milions de plets i no 5 milions”, destaca Stefano Cardinale, soci i administrador de Bridge Mediation Itàlia, per donar una mesura de la transcendència de l'aplicació de la llei.

Però una de les conseqüències inesperades de la mediació obligatòria és que va afavorir les mediacions voluntàries, fins representar el 20% del total, unes 4.000 al mes, que han desaparegut també amb la sentència del Constitucional. A aquestes dades s'aferren els defensors de la fermesa en la regulació de la mediació perquè pensen que la mediació implica un canvi cultural de gran calat. “Si la llei hagués estat vigent uns anys més haurien aconseguit aquest canvi cultural”, afirma Cardinale. En aquest sentit, De Palo afirma que la naturalesa humana condiciona el fet que davant un conflicte la tendència és lluitar i no pactar: “La llei ha d'encoratjar els bons costums i si els incentius no són suficients, s'hi ha d'obligar”, diu.

Cardinale entén que l'obligatorietat va en contra de l'esperit voluntari de la mediació, però reconeix que durant el període de vigència de la llei, es van fer progressos en aspectes com ara la formació de mediadors o aconseguir la complicitat dels advocats, el col·lectiu més contrari a la mesura.