Vull explicar amb cert detall una de les meves tècniques creatives preferides: la galeria de famosos, també coneguda com a hall of fame o simplement joc de rol. Aviso d'entrada que és una tècnica avançada, no apta per a descreguts o temerosos de fer el ridícul...

Consisteix a posar-se a la pell d'un personatge més o menys conegut i, des d'aquesta perspectiva, generar idees sobre el repte creatiu que ens preocupi. Per exemple, si volem noves idees per innovar en sales VIP als aeroports, podem organitzar un equip de cinc creatius i demanar-los que cadascú adopti la personalitat d'un famós: Ferran Adrià, Madame Curie, Peter Gabriel, Josep Pla o el dalai-lama podrien ser els personatges escollits. Cal que els creatius dediquin un temps a mirar de ficar-se a la pell del personatge que els ha tocat en sort: forma de pensar, ideologia, assoliments més importants... A partir d'aquesta preparació, i ja durant la sessió creativa, es tracta de pensar “com si” fossin realment aquests personatges. Sembla difícil, però no ho és tant. Es tracta de deixar-se anar i establir analogies entre el repte creatiu de les sales VIP i el pensament i la forma de veure la realitat dels personatges, intentant deixar les idees pròpies al marge, almenys en una primera fase.

He treballat així amb moltes empreses: TV3, Almirall, la UOC... I, a més de divertir-nos molt, sempre ha estat un èxit perquè l'equip de creatius acaba generant desenes i desenes d'idees disruptives que permeten enfocar el repte de maneres diferents de les habituals. Aquesta és la gràcia de la tècnica: fa que el nostre pensament lateral flueixi amb més llibertat, precisament perquè el fet de posar-nos a la pell d'una altra persona fa que ens oblidem de les limitacions habituals del pensament convencional.

He arribat, fins i tot, a treballar conjuntament amb un exactor i expert en comunicació, en Xavier Guix, per tal d'ajudar els creatius a convertir-se realment en els personatges a través d'un gest, una expressió facial o una manera determinada de parlar. Recordo una periodista de TV3 que va convertir-se en una Madonna esbojarrada que només parlava anglès... però que generava sense parar desenes d'idees interessants sota la mirada al·lucinada dels seus companys.

Com és lògic, aquesta tècnica tendeix a funcionar millor si ens entrenem una mica i si, sobretot, tenim la ment ben oberta. Com va dir-me un cop l'Edward de Bono, “si no creus no crees...”. Cal que els creatius treballin en equip i maldin per buscar relacions de proximitat entre el personatge que representen i el repte. Potser la primera vegada no sortirà prou bé. Però amb una mica de pràctica i un bon líder coordinador s'aconsegueix realment trencar les barreres del pensament avorrit i unidireccional.

Un cop s'ha aconseguit fer una llista de centenars d'idees, caldrà evidentment ordenar-les, agrupar-les i seleccionar-les adequadament. Aquesta és la fase més convergent de la sessió creativa que acaba amb el prototipatge de les idees més prometedores.

És fonamental que, si volem innovar, provem camins desconeguts. No s'innova utilitzant els mètodes de sempre, fent les coses de la mateixa manera de sempre. Les organitzacions innovadores saben ser primer arrauxades i després assenyades. Sense aquesta combinació és difícil que al final del procés obtinguem idees realment innovadores. Hem de creure per crear, els temps no estan per fer el que sempre hem fet. Vivim temps de canvis.