El pes de la indústria en l'economia catalana va passar del 28,3% del 1995 al 17,9% del 2010, una reducció de 10,4 punts percentuals, molt superior a la que durant el mateix període hi va haver a l'Estat espanyol (6,5 punts) i a la zona euro (4,3 punts). Una evolució lligada al procés general de terciarització de les economies avançades, que a Catalunya es va accentuar a partir de l'esclat de la bombolla tecnològica el 2001, però que ve de lluny. “El ritme d'activitat de la indústria catalana s'ha moderat continuadament des del 1993”, s'assenyala en un article de la direcció general d'Indústria inclòs en un dossier sobre El ‘revival' de la indústria catalana de la revista del Col·legi d'Economistes.

La indústria catalana es va recuperar ràpidament de la crisi de principis dels anys noranta i entre el 1994 i el 2000 es va expandir amb un model basat en l'exportació -que va créixer un 15% acumulatiu de mitjana anual gràcies a les devaluacions de la pesseta i la demanda de la UE- i l'augment de les inversions (5% de mitjana) afavorit pels baixos tipus d'interès. Uns increments importants, ja que el PIB català va créixer a una mitjana del 3% i el VAB industrial, al 4,1%. Les exportacions d'automòbils hi van tenir un paper important, i també hi va ajudar el fort creixement de la construcció.

Els resultats de la crisi del 2001 van ser ben diferents. La indústria catalana va patir molt els efectes de les deslocalitzacions per la intensificació del procés de globalització i, malgrat que la construcció hi continuava ajudant, el sector es va estancar: les exportacions van continuar creixent, però a un rime molt menor; les inversions van baixar una mica, i l'ocupació es va reduir més d'un 2%. Els sectors que més van rebre van ser el tèxtil, per la liberalització del comerç internacional dels productes tèxtils i de confecció i l'entrada de la Xina a l'Organització Mundial del Comerç, i el de màquines d'oficina i instruments de precisió, amb deslocalitzacions com les d'HP, Samsung o Philips. Aquestes dues branques són les úniques que entre el 1993 i el 2007 no van registrar augments dels ingressos d'explotació, mentre que aquests van créixer molt més que la mitjana en les energètiques -per l'increment de la demanda i l'auge de les energies renovables i les centrals de gas de cicle combinat-, d'equips elèctrics i electrònics, de metal·lúrgia i productes metàl·lics i de materials de transport.

Amb la crisi actual, iniciada el 2007 amb l'esclat de la bombolla d'hipoteques d'alt risc nord-americanes, els efectes són més devastadors. Sense el coixí intern del sector de la construcció, ensorrat, i una recessió generalitzada a Europa, el valor afegit industrial català va caure de mitjana anual un 3,0% entre el 2008 i el 2011, amb una destrucció anual mitjana del 7% anual i percentatges semblants de caigudes dels ingressos, la inversió i els beneficis. Una mitjana marcada per la caiguda de l'11% el 2009, ja que el 2010 es tornava a créixer, i el sector exterior, amb un augment del 17,9% de les exportacions de béns, va ser l'únic pilar del petit creixement de l'economia catalana.

Al cap de vint anys i tres crisis, la indústria alimentària i la química mantenen les posicions predominants dels últims trenta anys, i han augmentat el seu pes les de material de transport i metal·lúrgia i en perden el tèxtil i la maquinària d'oficina. Una altra dada és que han augmentat molt les exportacions, els ingressos i les inversions, però això ha anat acompanyat de la disminució de l'ocupació, sobretot en els últims anys: entre el 2007 i el 2010 el sector va perdre a Catalunya 130.000 llocs de treball.

La indústria catalana s'ha internacionalitzat significativament, ja que les vendes a la resta del món van augmentar a un ritme del 5% anual acumulatiu del 1993 al 2010, mentre que les que es van fer a Catalunya i a la resta d'Espanya ho van fer al 2,7% i al 3%, respectivament. Aquesta internacionalització es veu també en la distribució percentual de les vendes: augmenten a la resta del món (del 20,2% al 26,5% del total), mentre que disminueixen les realitzades a Catalunya i a l'Estat espanyol (del 38,1% al 34% i del 41,7% al 39,5%, respectivament). El 2011, per primera vegada, les vendes a l'estranger superaven les destinades a l'Estat.