Va ser la germaneta pobra de l'economia durant els anys de boom i creixement desmesurat. La indústria, que requereix elevades inversions i que dóna resultats més aviat modestos i a llarg termini, resultava molt poc atractiva en un moment en què l'economia catalana i la de mig món es deixaven enlluernar per activitats d'alts i ràpids rendiments com la construcció o l'especulació financera.

La terciarització de l'economia catalana -iniciada a mitjan dècada dels anys 90 i accelerada amb l'entrada del nou segle- va ser durant molts anys un argument d'orgull per a polítics de tots els colors que presumien pensant que així es modernitzava el país. Per a Antoni Garrell, vicepresident primer de la Fundació Gremi de Fabricants, “es va malinterpretar el que la UE marcava a l'objectiu de Lisboa per a l'any 2020, pensant que es podria tenir economia del coneixement i serveis d'alt valor afegit sense tenir indústria”. Que fabriquin a la Xina, que nosaltres ens quedarem els centres de disseny i tecnològics! Era l'eslògan del moment.

Avui, però, la música ha tornat a canviar, entre d'altres coses perquè, com explica el catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona Joan Tugores, “l'exemple d'Alemanya ha servit per demostrar que mantenir l'aposta per una indústria forta et fa menys vulnerable davant la crisi econòmica”. L'impacte d'aquesta base industrial, afegeix el degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Joan B. Casas, va molt més enllà i “genera serveis elementals com són la tecnologia, la millora contínua, la formació mitjana i superior aplicada... I fins i tot culturalment les societats industrials són més rigoroses”.

Mantenir i recuperar la base industrial en part perduda durant la passada dècada és el propòsit que es marca el Pacte per a la Indústria a Catalunya, una iniciativa promoguda per sindicats, patronals, universitats i col·legis professionals, que fa uns dies es va presentar formalment al president de la Generalitat, Artur Mas, i va anunciar la creació de vuit grups de treball per tal d'impulsar polítiques que ajudin en aquest camí cap a la reindustrialització. Precisament la manca d'una política industrial clara ha estat una queixa constant per part de patronals i sindicats. “Durant molts anys els polítics han defensat que la millor política industrial era la que no existia i ara fan falta recursos i planificació”, apunta el secretari d'acció sindical de CCOO a Catalunya, José Cachinero. Les organitzacions sindicals i fins i tot també alguna patronal sectorial com la del metall es van mostrar molt crítiques amb un dels punts de les famoses lleis òmnibus que l'executiu de CiU va impulsar durant la darrera legislatura i que suposava, entre d'altres coses, suprimir la llei de política industrial. Per a l'actual director general d'Indústria, Antoni Maria Grau, “el govern, més que fer una llei que ho resolgui tot, el que planteja és fer una aposta decidida cap a la indústria que doni resultats comprovables”. Una aposta que implica, explica Grau, aconseguir una reducció administrativa i posar en marxa un programa de reactivació industrial que permeti actuar a temps en aquelles empreses que presenten problemes per tal d'evitar el seu tancament.“Ara moltes ens arriben en una situació excessivament degradada”, destaca Grau.

La manca de capitalització i l'accés a finançament és un dels punts febles de les empreses del sector, majoritàriament pimes. “Estan excessivament palanquejades i depenen quasi al 100% del finançament bancari tradicional”, destaca Garrell. Alternatives com la sortida a borsa, la inversió privada o el capital de risc no semblen apuntar a ser una solució massiva i per això Garrell aposta per una política d'incentius fiscals que premiï per exemple aquelles empreses que destinin part dels beneficis a capitalització o que avanci el retorn de l'IVA en l'exportació.

La capitalització i la necessitat de cooperar més entre empreses per compensar les escasses dimensions del teixit empresarial són dos dels elements clau que es recullen al manifest Mes indústria: la resposta catalana a la crisi elaborat pel Pacte per la Indústria. Aquí la política de clústers es veu per part dels experts com un camí encertat i que hauria de ser base per a qualsevol política industrial, segons opina el degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya. El 2012 la Generalitat va fomentar la creació de 50 grups d'internacionalització agrupada (un 152% més que l'any anterior), amb la participació de 200 empreses.

Reforçar la indústria existent però també ser capaços d'atreure'n de nova. Aquí també hi ha consens que Catalunya disposa del context idoni per ser atractius a aquest tipus d'inversió i que implica oferir una mà d'obra qualificada, bones infraestructures -a pesar dels dèficits evidents com la connexió ferroviària del Port de Barcelona o el corredor mediterrani- o una potent xarxa de proveïdors, entre d'altres. L'agència Invest in Catalonia, que penja de la conselleria d'Empresa i Ocupació, va tancar l'any passat 47 operacions, un 40% més que el 2011, i d'aquestes prop d'un 15% van correspondre a noves implantacions. El director general d'Indústria reconeix que ara com ara l'agència manté vives unes 300 operacions en estudi i algunes d'aquestes corresponen a inversors industrials xinesos.“Encara no es pot concretar res, però algunes d'aquestes operacions se centren en sectors madurs manufacturers”, destaca Grau.

I és que amb l'elevat augment del preu del petroli i de retruc del cost logístic, produir lluny dels mercats destinataris comença a ser molt poc rendible, sobretot si els costos laborals a occident han baixat uns quants graons gràcies a la crisi econòmica. Per això es parla d'una nova era de reindustrialització que ha d'acostar a Europa activitats manufactureres que semblaven ja desaparegudes. El govern britànic, per exemple, s'ha marcat com a objectiu generar un mínim de 250.000 llocs de treball en el tèxtil de confecció en els propers cinc anys, una xifra que no fa gaire hauria semblat una quimera.

I no tot depèn del tèxtil. Segons reconeix el mateix Grau, també es detecta interès per part de fabricants d'altres sectors madurs com el dels electrodomèstics.“Fa uns quants anys, potser massa, que parlem de quin ha de ser el nou sector industrial, el nou model productiu, i aquest discurs no està fonamentat en la realitat, no es pot parlar de sectors del passat i de sectors de futur”, destaca Grau.

“La reindustrialització no ha de ser complicada si el país s'ho marca com a estratègia perquè disposem de les condicions de base”, destaca Tugores. Amb aquesta filosofia, el Pacte per la Indústria demana un gran pacte social que marqui “quins són els eixos sobre els quals hem de fer girar el creixement per fer-lo segur, constant i sostenible”. En aquest sentit, per a patronals i sindicats resulta definitiu que en aquesta iniciativa s'hi hagin sumat institucions de la societat civil que aporten una major transversalitat, i fins i tot per al representant de CCOO resulta determinant que aquest cop l'administració s'ho miri des de fora. “Hem aconseguit sumar la societat civil per exigir al govern que situï la indústria com a prioritat d'acció, si l'administració estigués dins del pacte això quedaria desvirtuat.”

Durant l'anterior govern del tripartit la Generalitat ja va mirar de sumar esforços amb patronals i sindicats per recuperar la indústria d'un cert ostracisme social que es traduïa, entre d'altres coses, en el fet que tot allò que girava al voltant d'una fàbrica tenia una connotació negativa. Sota el paraigua d'Indústria XXI la campanya volia posar l'accent en el fet que indústria no només eren les empreses fabricants sinó també totes aquelles de serveis associats com ara la logística o el manteniment. Aquesta mateixa filosofia la va recollir el govern de CiU per posar de manifest que, comptant els serveis associats, aquesta nova indústria aplega prop d'un 60% de l'ocupació i més de la meitat del valor afegit brut. “La indústria no ha deixat de ser mai la base de la nostra economia, però potser havíem perdut la consciència del seu pes i ara estem tornant a mirar-la”, explica Grau. Mirar-la de nou ja sigui pel convenciment que és la indústria la que genera una base de creixement sòlida, ja sigui per la necessitat de trobar un camí de sortida a la crisi. Les exportacions i la capacitat de determinada indústria més intensiva en mà d'obra de generar nova ocupació semblen ara com ara elements prou atractius per captar l'atenció de les administracions, i la mateixa Unió Europea va posar sobre la taula l'octubre passat una nova estratègia de política industrial que faciliti la reindustrialització d'Europa.