Focus

Fins a arribar a l'estació sostenibilitat

Els experts consideren que canviar el model de producció per fer-lo sostenible pot dur a la represa econòmica.

Arnau Queralt creu que el consumidor ja està prou conscienciat per estimular aquests nous mercats
La intenció del govern és que la nova estratègia sigui assumida per tots els departaments

Aturats en la cruïlla de la crisi, podem continuar inútilment pensant quan baixarà del cel la recuperació o afanyar-nos a bastir un nou model de producció, no pas productiu, basat en l'economia verda, en què la indústria clàssica es regeixi per codis de sostenibilitat, tot abraçant l'ecodisseny i el reaprofitament dels recursos, i en què els sectors clàssics de la gestió ambiental (renovables, valorització de residus, cicle de l'aigua) s'erigeixin en l'avantguarda del redreçament econòmic.

El socioecòleg Ramon Folch creu que si entenem l'economia verda com “una manera diferent d'entendre la producció, en què les empreses internalitzen els seus efectes ambientals i es miren el cicle de vida dels productes, sí que podem pensar que és la via per sortir de la crisi, en la mesura que és un format contrari a l'economia que ens ha dut a la crisi”. Des del seu punt de vista, on hi ha un gran camp a recórrer és en l'energia, atès que “en dependre Catalunya d'energies primàries al·lòctones, com el petroli i l'urani, es poden fer coses en estalvi i eficiència, per tractar de treure el màxim profit de cada unitat d'energia primària”. Considera que “hi ha molta feina a canviar els sistemes de gestió energètica, de fred i calor, de rendiments de motors... És tot un sector en si mateix, que permetria reduir la demanda energètica a la meitat”.

Al capdavall, potser el canvi és inevitable, com assenyala l'economista Jordi Angusto, de la Comissió d'Innovació del Col·legi d'Economistes de Catalunya. “El mateix sistema de preus anirà facilitant la transició cap a l'economia verda: una empresa com Formas, de Granollers, ha aconseguit recuperar l'escalfor que fan els LED.” A Catalunya, com assenyala, cal plànyer-se que “el coneixement per desenvolupar l'economia verda, el tenim, però manca aplicar-lo: veiem el drama del bosc català, que creix i no l'aprofitem com a matèria primera, quan importem el 100% dels parquets”. A banda de l'explotació forestal, també percep oportunitats en el camp energètic, en el desenvolupament de l'energia eòlica i fotovoltaica, però reconeix que caldria “superar problemes de regulació, ara poc favorable a l'economia verda, però també enfrontar-se a l'oligopoli de les grans companyies, fenomen que també es repeteix en el cicle de l'aigua”. També troba oportunitats al camp:“Els biocombustibles podrien tenir la seva oportunitat, ja que no és seriós que la política agrària comuna (PAC) et demani cremar el que cultives i no estudiïs l'opció dels biocombustibles.”

Si bé la revolució de l'economia verda va adreçada a l'empresa privada, és l'administració pública la que pot posar-hi el marc legal i fiscal adequat. D'aquí a poques setmanes, la Generalitat presentarà un ambiciós pla estratègic de caràcter transversal que té com a eixos fonamentals la recerca i la innovació, i com a eines l'incentiu fiscal per afavorir la inversió.

Mireia Cañellas, responsable de Desenvolupament Sostenible del Departament de Territori i Sostenibilitat, explica que aquest pla que es presentarà d'aquí a poques setmanes “és una estratègia que ha de ser assumida per tot el govern i té com a objectiu contribuir a la competitivitat del país”. Com afegeix, el pla d'economia verda “no mira solament els sectors ambientalistes, sinó com la sostenibilitat s'integra en el conjunt dels sectors econòmics”. Més que de la creació d'una estratègia de bell nou, hauríem de parlar de reorientació de polítiques existents: “Moltes polítiques ja hi són, i cal orientar-les cap a l'economia verda.” En aquest exercici, Cañellas fa esment d'instruments i incentius fiscals que ara poden guanyar en incidència, com la bonificació del 7% en l'impost de societats per invertir en línies de sostenibilitat o la taxa del turisme.

A banda de disposar, amb la redacció de lleis, l'administració ha de fer mercat, i per això “cal que hi hagi una compra pública verda, tot establint requisits en productes i serveis, si volem una generació de demanda efectiva”. Un pla en què es dipositen moltes esperances en “jaciments ambientalitzats”, en expressió de Cañellas, com ara el tèxtil i la química verda o l'embalatge amb material reciclat, entre altres.

Hom també interpreta que un gran pla transversal d'aquesta mena, similar al que tenen molts veïns de la UE, pot ser una plataforma d'internacionalització, en doble sentit: “Es tracta que les empreses vinguin cap aquí, alhora que internacionalitzem les nostres.” Talment, afegeix Cañellas, “com Irlanda, que ha venut molt bé la capacitat d'atreure inversions per engegar projectes d'eòlica off shore o de smart cities”.

Òbviament, el punt de partida d'aquest gran moviment estratègic és el capital acumulat, el sector d'empreses del medi ambient. Leandro Barquín, director de Fòrum Ambiental, associació que aplega les empreses del sector, vol veure el got mig ple, per afirmar: “Si veiem que Alemanya ha aconseguit que el seu sector del medi ambient representi l'11% del PIB i es proposi l'objectiu d'assolir el 2015 un 15%, hem de pensar que a Catalunya, en què el sector representa el 3%, hi ha oportunitats per fer créixer aquest mercat.”

DOBLE VESSANT.

Al seu parer, sobre economia verda “cal tenir dues visions: hem de veure quines són les nostres febleses, per assolir la resiliència, i on podem tenir més oportunitats, en el mercat global. En aquest cas, penso en la gestió de l'aigua, en què tenim infraestructures, coneixement i grans empreses”.

Al voltant del paper d'esperó que ha tenir l'administració, Barquín creu necessari l'estímul fiscal, malgrat que els temps no convidin a alegries pressupostàries: “Quin és el cost dels incendis, fruit de no fer gestió forestal, que necessita el suport econòmic de l'administració?” El pla del govern, tal com interpreta el sector privat, “hauria d'haver estat consensuat prèviament amb el sector privat per després portar-lo al Parlament i aprovar-lo”.

Hi ha qui hi veu una gran oportunitat per a l'emprenedoria, com Carles Cabrera, director de l'Institut Cerdà: “Certament, en aquests temps, les dificultats en el finançament són un fre per constituir empreses en aquest sector” però, tanmateix, “l'emprenedoria pot tenir la seva oportunitat, sota els auspicis de la gran empresa: veiem casos com els emprenedors en temes d'eficiència que apadrina la Fundació Repsol. L'administració no pot tirar del carro i, per tant, cal aconseguir que la gran corporació ajudi la pime de l'economia verda”.

El salt cap a aquest redisseny de la producció, per fer-la ambientalment innòcua, “necessita que el sector privat i la ciutadania s'hi impliquin, sense esperar la subvenció. Han de veure que, en fer-ho, els sortirà barat”, segons estima Arnau Queralt, director del Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible (CADS), fòrum de savis que fan propostes no vinculants al govern. Això sí, segons interpreta, “si l'administració demana uns requeriments en l'activitat econòmica, caldrà que s'estabilitzin de forma permanent en el temps, si volem que l'inversor ho tingui clar a l'hora de posar els diners”.

Sobre el grau de consciència empresarial, Queralt creu que “n'hi ha, perquè, per exemple, han vist l'estalvi que poden assolir amb un bon balanç energètic. Hi ha moltes empreses que han treballat bé en aquest sentit, però no se'n parla prou”. I, insistint en la consciència, Queralt també detecta que hi ha “un consumidor preocupat, i així ho veiem amb la multitud de cooperatives de consum i la bona progressió de les vendes de productes com l'oli o el vi ecològic”.

Enric Llarch director de l'Incev

“Volem ajudar a crear mercat per a l'economia verda”

j.g.r

L'Institut Català de l'Economia Verda (Incev), dirigit per Enric Llarch, es proposa ser un centre de propostes per bastir una nova estratègia per a l'economia catalana.

Com es gesta el projecte de l'Incev?
De la constatació que el teixit productiu ha de millorar en competitivitat, però no per la mera devaluació interna, sinó per reduir costos amb un bon ús de l'energia, dels residus, de les matèries primeres, i la diferenciació de producte: a la UE hi ha mercats sensibles a productes que generen poc impacte ambiental. Dins d'aquest context, vam plantejar a la Universitat de Vic (Uvic) i a l'Ajuntament de la ciutat el projecte de crear una eina per reforçar la competitivitat de les empreses i del territori.
Per què vau triar Vic i la seva universitat?
Vic i la seva comarca tenen una economia que va créixer per la seva especialització en el sector alimentari. No havia crescut en termes especulatius, com d'altres. L'Uvic és una universitat que només té un 25% de suport públic, té un clar enfocament de generar ingressos pel seu compte. En ser petita, no té compartiments estancs i és fàcil enfocar tota la universitat cap a l'economia verda.
En quins àmbits vol treballar l'Incev?
L'Incev farà formació; la promoció de la col·laboració entre empreses; recerca; divulgació, creació d'empreses i promoció de projectes singulars que es puguin replicar. En el camp de la recerca, ja tenim un grup, el SART, i n'estem creant un en el vessant econòmic, per crear una dinàmica de mercat que assumeixi que l'economia verda no és una càrrega. Perquè tota la indústria que no ha entrat en plantejaments de sostenibilitat, que hi entri.
Feu una aposta important per la formació.
Hem dissenyat un postgrau que pretén superar el fet que el coneixement en economia verda tradicionalment està molt segmentat: qui sap de residus, no sap de mobilitat. Volem formar professionals amb un coneixement ampli i posat al dia, que des d'un lloc de gestió puguin identificar quines possibilitats té l'economia verda. A més, el postgrau vol construir una xarxa d'especialistes, empreses i centres tecnològics que tinguin preocupació al voltant de l'economia verda. En aquest sentit, hem creat un portal (incev.cat) que esdevindrà un lloc de trobada per a tots els interessats en l'economia verda.
Haureu de trencar algun prejudici.
Si, cal fer entendre que ser ambientalment sostenible pot ser profitós econòmicament. Només amb una comercialització adequada es pot aconseguir que un bé o servei sigui més barat. Ja veiem, entre les empreses que exporten i no estan gaire endeutades, comportaments d'economia verda, en camps com ara l'estalvi energètic.

No val a badar

El pla d'economia verda del govern, en què hom vol posar al davant de la represa sectors com la química o el tèxtil verds, el sector agroalimentari o les noves tecnologies, també va contra rellotge. Com diu Mireia Cañellas, “no es pot trigar a desenvolupar aquestes polítiques, perquè sinó ens trobaríem que els mercats ja han estat coberts”. D'altra banda, Ramon Folch, en referència a l'episodi de descontaminació dels fangs tòxics generats per Erkimia a Flix, observa que “el mal ambiental no es compensa amb els 200 milions esmerçats per descontaminar, però almenys que sàpiguen vendre arreu la tecnologia innovadora que s'hi aplica, que facin de la necessitat virtut”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.