Aturats en la cruïlla de la crisi, podem continuar inútilment pensant quan baixarà del cel la recuperació o afanyar-nos a bastir un nou model de producció, no pas productiu, basat en l'economia verda, en què la indústria clàssica es regeixi per codis de sostenibilitat, tot abraçant l'ecodisseny i el reaprofitament dels recursos, i en què els sectors clàssics de la gestió ambiental (renovables, valorització de residus, cicle de l'aigua) s'erigeixin en l'avantguarda del redreçament econòmic.

El socioecòleg Ramon Folch creu que si entenem l'economia verda com “una manera diferent d'entendre la producció, en què les empreses internalitzen els seus efectes ambientals i es miren el cicle de vida dels productes, sí que podem pensar que és la via per sortir de la crisi, en la mesura que és un format contrari a l'economia que ens ha dut a la crisi”. Des del seu punt de vista, on hi ha un gran camp a recórrer és en l'energia, atès que “en dependre Catalunya d'energies primàries al·lòctones, com el petroli i l'urani, es poden fer coses en estalvi i eficiència, per tractar de treure el màxim profit de cada unitat d'energia primària”. Considera que “hi ha molta feina a canviar els sistemes de gestió energètica, de fred i calor, de rendiments de motors... És tot un sector en si mateix, que permetria reduir la demanda energètica a la meitat”.

Al capdavall, potser el canvi és inevitable, com assenyala l'economista Jordi Angusto, de la Comissió d'Innovació del Col·legi d'Economistes de Catalunya. “El mateix sistema de preus anirà facilitant la transició cap a l'economia verda: una empresa com Formas, de Granollers, ha aconseguit recuperar l'escalfor que fan els LED.” A Catalunya, com assenyala, cal plànyer-se que “el coneixement per desenvolupar l'economia verda, el tenim, però manca aplicar-lo: veiem el drama del bosc català, que creix i no l'aprofitem com a matèria primera, quan importem el 100% dels parquets”. A banda de l'explotació forestal, també percep oportunitats en el camp energètic, en el desenvolupament de l'energia eòlica i fotovoltaica, però reconeix que caldria “superar problemes de regulació, ara poc favorable a l'economia verda, però també enfrontar-se a l'oligopoli de les grans companyies, fenomen que també es repeteix en el cicle de l'aigua”. També troba oportunitats al camp:“Els biocombustibles podrien tenir la seva oportunitat, ja que no és seriós que la política agrària comuna (PAC) et demani cremar el que cultives i no estudiïs l'opció dels biocombustibles.”

Si bé la revolució de l'economia verda va adreçada a l'empresa privada, és l'administració pública la que pot posar-hi el marc legal i fiscal adequat. D'aquí a poques setmanes, la Generalitat presentarà un ambiciós pla estratègic de caràcter transversal que té com a eixos fonamentals la recerca i la innovació, i com a eines l'incentiu fiscal per afavorir la inversió.

Mireia Cañellas, responsable de Desenvolupament Sostenible del Departament de Territori i Sostenibilitat, explica que aquest pla que es presentarà d'aquí a poques setmanes “és una estratègia que ha de ser assumida per tot el govern i té com a objectiu contribuir a la competitivitat del país”. Com afegeix, el pla d'economia verda “no mira solament els sectors ambientalistes, sinó com la sostenibilitat s'integra en el conjunt dels sectors econòmics”. Més que de la creació d'una estratègia de bell nou, hauríem de parlar de reorientació de polítiques existents: “Moltes polítiques ja hi són, i cal orientar-les cap a l'economia verda.” En aquest exercici, Cañellas fa esment d'instruments i incentius fiscals que ara poden guanyar en incidència, com la bonificació del 7% en l'impost de societats per invertir en línies de sostenibilitat o la taxa del turisme.

A banda de disposar, amb la redacció de lleis, l'administració ha de fer mercat, i per això “cal que hi hagi una compra pública verda, tot establint requisits en productes i serveis, si volem una generació de demanda efectiva”. Un pla en què es dipositen moltes esperances en “jaciments ambientalitzats”, en expressió de Cañellas, com ara el tèxtil i la química verda o l'embalatge amb material reciclat, entre altres.

Hom també interpreta que un gran pla transversal d'aquesta mena, similar al que tenen molts veïns de la UE, pot ser una plataforma d'internacionalització, en doble sentit: “Es tracta que les empreses vinguin cap aquí, alhora que internacionalitzem les nostres.” Talment, afegeix Cañellas, “com Irlanda, que ha venut molt bé la capacitat d'atreure inversions per engegar projectes d'eòlica off shore o de smart cities”.

Òbviament, el punt de partida d'aquest gran moviment estratègic és el capital acumulat, el sector d'empreses del medi ambient. Leandro Barquín, director de Fòrum Ambiental, associació que aplega les empreses del sector, vol veure el got mig ple, per afirmar: “Si veiem que Alemanya ha aconseguit que el seu sector del medi ambient representi l'11% del PIB i es proposi l'objectiu d'assolir el 2015 un 15%, hem de pensar que a Catalunya, en què el sector representa el 3%, hi ha oportunitats per fer créixer aquest mercat.”