Així és, fa vuit anys, des que es va crear el col·legi, que treballem perquè s'entengui que el paradigma ha canviat, que el dissenyador no és l'artista ni el cartellista del segle passat. No es pot seguir amb una imatge del disseny decimonònica. Quan obrim l'ordinador en l'interfície hi ha disseny gràfic, també n'hi ha en una capsa de galetes, és una activitat transversal.

El disseny és ampli, no és un model repetitiu i clonat ni centrat en dissenyadors. No es pot construir un disseny des dels dissenyadors sinó des del disseny. El que encara està per construir és el teixit del disseny.

Perquè el lloc on el disseny comença a treballar, en la societat, en la indústria, en la pime, etcètera, no ha entès que el disseny és molt més que frivolitat, plasticitat o bohèmia. És evident que no ho hem explicat bé, i no han entès que és una actitud de l'exercici professional, però no és la majoritària ni la més rendible. El disseny és una activitat transversal de la societat i necessària. El disseny és una peça estructural de qualsevol projecte, però lamentablement encara estem en la fase en què el disseny només es busca per fer un projecte bonic quan ja està acabat.

Sí, aquest és el fet que ens fa diferents a la baixa respecte als veïns europeus. A Alemanya qualsevol empresa per petita que sigui contracta un dissenyador per desenvolupar el seu producte i això ha afavorit que hi hagi un nivell mitjà molt alt. I així és quan funciona, l'empresa mitjana veu en el disseny un aliat. Aquí només tenim tres o quatre estrelles. Si tenim una immensa mediocritat i una petita elit no serveix de gaire a la societat.

Per una banda, el model de formació en disseny que encara orbita massa en la vessant plàstica. Per una altra banda, un empresariat que només veu el dissenyador com un artista que no té encaix en el procés productiu empresarial. En tercer lloc també és responsabilitat de l'administració que ha posat els diners públics només per impulsar marques buides de contingut, com Disseny Barcelona que es presenta com una qüestió lúdica. A més, no s'estan coordinant els diferents esglaons de formació del disseny i això ha acabat generant molt intrusisme i manca d'especialització. No s'ha estructurat bé i això és responsabilitat de l'administració. I és frustrant perquè a Barcelona hi ha la segona escola de disseny més antiga del món (1775), i ens queda la sensació que tenim la figura però no el caliu.

No hem sabut transmetre el missatge del valor del dissenyador i en el moment que ha arribat la crisi ens hem convertit en un professional ràpidament prescindible. La bona notícia és que després de dos anys i mig molts dissenyadors han optat per anar a benefici amb empreses, que quan aconsegueixin resultats cobrin per la seva feina.

Jo crec que sí, ens farà entendre que estem en el mateix vaixell i que sense encàrrec no hi ha disseny. L'administració també té un paper determinant en aquest moment perquè això passi.

Lamentablement l'administració està destinant diners públics per donar visibilitat al disseny gràfic amb uns perfils molt festius i frívols. Encara hereus de les olimpíades i “del dissenyes o treballes?”. Alerta, perquè són diners públics. I no es té en compte el disseny com a estructura econòmica amb capacitat d'incentivar el producte local i de proximitat que ajudaria a dinamitzar la pime.

Calculem que al voltant del 60% del sector està baixant la persiana, però a més a més els joves que surten dels estudis de disseny gràfic més del 90% van directament a l'atur. L'autoocupació és molt habitual en el sector, però és tan precària que es converteix més que res en un hobby, i això no construeix futur per a aquestes persones. El disseny està en ruïnes. I sistemàticament s'han anat construint aquestes ruïnes perquè no hi ha hagut valor per plantejar els problemes del sector.

S'ha de fer un full de ruta real, analitzar el que tenim i deixar de viure de la fama del disseny de Barcelona. Haurem d'estructurar més l'ensenyament, clarificar els graus i exigir al professional que ho sigui. L'administració no pot contractar gent que no sigui professional del disseny només per donar oportunitats. S'han d'acabar els concursos frívols, i insisteixo s'ha d'exigir professionalitat. A més a més, cal fer passos seriosos i que l'administració potenciï les empreses de dissenyadors, que és el que generaria xarxa i tindria un major retorn a la societat.

Normalment són estudis d'un o dos dissenyadors com a molt. Són estructures de microempreses que tenen més mentalitat de taller que d'empresa. A Europa més del 70% dels dissenyadors gràfics treballen a les empreses com a assalariats, aquí és al revés, el 80% són freelance que treballen per a empreses.

Sí, és així, i a més a més amb la crisi cada cop es fa més el treball en xarxa, i ens fa ser força competitius.

És una reacció per generar aliances i treballar mitjançant acords de confiança, de serveis al dissenyador i disseny amb el client. Volem superar la por.