Documents reduïts a miques de 320 mm²
La destrucció de documents a què obliga la llei de protecció de dades s'aplica de manera lenta, sobretot en el sector de les petites i mitjanes empreses
Nòmines, factures, currículums, ofertes, pressupostos, informes, historials mèdics, signatures, correus electrònics... N'hi per donar i per vendre, de documents que l'empresa un dia o altre ha d'eliminar perquè ja no li fan servei però sí nosa. El que passa és que aquesta eliminació s'ha de fer d'acord amb estrictes protocols que esvaeixin qualsevol possibilitat d'un ús comprometedor per a les persones.
La llei orgànica de protecció de dades (LOPD) és l'eina que regeix perquè d'un paper imprudentment llençat a les escombraries ningú n'extregui informació valuosa per fer servir en contra dels interessos d'algú. La LOPD fixa tot un seguit de requeriments d'aplicació: obliga l'empresa a dotar-se d'un contenidor de seguretat amb clau i, quan contracta una empresa per destruir els documents, cal signar un contracte de confidencialitat, fer el transport de documents amb bosses de seguretat amb brides seriades i triturar el paper a un nivell 3, segons la normativa europea DIN32757, que deixa la brossa de paper a menys de 320 mm², entre altres disposicions.
La generalització del que disposa la LOPD és un xic lenta a l'Estat espanyol, on s'estima que només un 50% de les empreses compleixen, a diferència del que passa als estats veïns de la UE, on gairebé el 100% de les empreses tenen cura de fer miques els seus papers de manera rigorosament ordenada. Amb tot, com ha pogut constatar Ramon Ferrer, director de Delete, una de les principals empreses del sector, “després de casos amb molta repercussió en què la fugida de documents ha destapat un gran escàndol de corrupció o espionatge industrial, s'ha incrementat la demanda d'aquests serveis.” Casos com per exemple el dels papers de l'extresorer del PP Luis Bárcenas o els presumptes actes de corrupció detectats en diversos ajuntaments han servit d'estímul perquè, sobretot en l'administració local, s'hagi accentuat el zel pel que fa a la destrucció de documents de caràcter confidencial. Documents que hipotèticament podrien ser utilitzats com a prova inculpatòria per un jutge. Ara mateix, els sectors considerats més sensibles a l'aplicació de la LOPD són consultories, hospitals, laboratoris i els diversos nivells de l'administració pública.
És en el segment de la pime on costa més que es prengui consciència de la importància de gestionar bé els paper propis, com diu Ferrer: “Els costa ser prou conscients que si llencen de forma indiscriminada a les escombraries nòmines, currículums o factures, com han fet sempre, pot venir un inspector de l'Agència de Protecció de Dades i multar-los. Saben que hi ha una llei, però, erròniament, pensen que està enfocada a la gran empresa.” I les sancions estan ben perfilades: fins a 60.000 euros per documents de baixa importància, com ara currículums; fins a 300.000 euros pels d'importància mitjana, com ara nòmines, i 600.000 euros quan es tracta de documents com per exemple historials de salut o que fan referència a les creences religioses. Al llarg dels darrers anys, hem pogut seguir als mitjans com una asseguradora era multada per haver llençat documents confidencials al contenidor del paper; que al costat d'un jutjat d'Alacant es podien recollir en contenidors informes judicials de menors i que un bingo del carrer Urgell de Barcelona deixava al mig del carrer piles i piles de fitxes dels seus clients amb les corresponents dades personals. En aquests casos, les multes han anat dels 6.000 als 300.000 euros.
També és cert, i no podia ser altrament, que la crisi dificulta que l'empresa es posi al dia. Adequar-se al que estableix la norma obliga a contractar una consultoria perquè dissenyi un pla de gestió i destrucció de documents de l'empresa, amb la seva memòria, i això, pel cap baix, suposa una despesa de 500 euros, als quals cal afegir els 30 euros que pot costar contractar un operador perquè cada mes trituri la paperassa. Val a dir que, com reconeixen molts juristes, la LOPD, concebuda per a un entorn empresarial com el nostre, en què sovint es deixa dur pel “feta la llei, feta la trampa”, és especialment dura i inflexible, cosa que en dificulta l'aplicació. Precisament, al si de la UE es debat actualment la conveniència de reformar la regulació perquè sigui més dúctil, per a pimes i administracions públiques. Alguns estats demanen que la figura del delegat de dades, ara obligatòria per a empreses de tres-cents treballadors, sigui opcional. Empreses com Delete no només destrueixen paper, sinó que també poden eliminar documents allotjats en diferents suports, com ara disquets, CD, DVD, discos durs, etc. Molt sovint, aquests suports emmagatzemen dades prou rellevants, que tenen a veure amb tasques de recerca i innovació de l'empresa, per la qual cosa les normes de seguretat es poden extremar, tal com relata Ramon Ferrer, des de l'experiència de Delete: “Empreses del sector del videojoc ens han arribat a demanar que portem la trituradora als seus locals per destruir CD o discos durs que contenen provatures sobre alguns jocs, i en aquest cas ni sortim al carrer.” Els documents que són reduïts a miques de 320 mm² tindran una nova vida, dins del principi que tot s'aprofita. Així, després de triturar el paper, l'operador compacta el material i tot seguit el duu a plantes de reciclatge, on se'n fa cel·lulosa, que serveix per fabricar paper de qualitats baixes, el que s'utilitza per a les capses de sabates.
Atomització i caiguda de preus al sector
En el sector de les empreses que es dediquen a la destrucció de documents, hi trobaríem un primer nivell de grans empreses que operen a escala estatal. Hi trobaríem aquí empreses d'una certa volada, com ara DSD, la líder, que amb cinc naus té capacitat per subministrar servei a tota la geografia espanyola. Altres grans operadors serien Destrupac i Delete, una empresa que amb una plantilla de set persones fa una mitjana de 2.000 destruccions anuals, amb un volum de 600 tones de material destruït.
En un segon nivell, hi hauria empreses d'àmbit més local, al voltant d'una seixantena a tot l'Estat, una quinzena a Catalunya. Es tracta de petites empreses amb màquina trituradora amb un autònom al capdavant.
Darrerament, la competència s'ha accentuat amb l'entrada en dansa dels recuperadors de paper, que hi entren creant una empresa annexa de destrucció de documents. Amb aquestes empreses, els preus es rebenten, amb ofertes de cobrar 50 euros l'any per endur-se els papers. Les empreses més genuïnes denuncien que aquests nous operadors no són prou escrupolosos, ja que no signen un contracte de confidencialitat i fan servir contenidors de cartró, que no són tan segurs. Val a dir que moltes empreses, que no volen gastar en destrucció, encara segueixen recorrent als simples recicladors de paper, que, després de la recollida i emmagatzematge, no garanteixen la seguretat de la informació, perquè només compren i venen paper.