La Seguretat Social va ordenar a mitjan anys noranta que es muntessin les societats de prevenció en el treball, que són empreses privades, algunes creades per les mateixes mútues de treball. Ara com ara hi ha 19 societats de prevenció que depenen de les mútues i, a més, 600 empreses de serveis de prevenció de dimensions molt petites i independents. Les primeres gestionen el 70% del sector de la població. Totes persegueixen evitar la sinistralitat. Luis Recolons és el director general d'Asepeyo, una de les societats de prevenció.

És cert que la població activa ha disminuït per l'atur i, per tant, això es tradueix en menys sinistralitat, però la disminució del nombre de sinistres es manifesta en proporcions més altes que la caiguda de l'afiliació a la Seguretat Social i se situa en mínims històrics. A més, pel que fa al registre de baixes, des de l'entrada en la crisi se n'ha reduït el nombre, perquè molts treballadors tenen por de perdre la feina.

Sí, a tot Europa representa el 4% del PIB, i si s'extrapola a Espanya és el mateix, una dada que s'extreu de la suma de la despesa de la Seguretat Social i la de no-producció. Pràcticament el 2% és degut a la despesa inherent a la sinistralitat. Hi ha recorregut per millorar.

Segueixen més o menys la tònica de la resta de països. L'única diferència és que aquí moltes de les obligacions de prevenció de riscos laborals estan imposades per llei i a d'altres països no cal. Hem millorat molt, però sí que és cert que ens continuen portant avantatge.

Sí, no és casual que aquí el punt d'inflexió en les dades de sinistralitat es donés després de l'aprovació de la llei del 1995. En aquell moment sí que hi havia una correlació claríssima entre l'increment del PIB i el de la sinistralitat. Els empresaris que no tenen esperit preventiu tenen la percepció que l'obligatorietat és com un impost revolucionari. I més ara en temps de crisi. És important actuar abans que passi l'accident, fer prevenció perquè no n'hi hagi.

El bàsic és el compliment de la normativa, encara estem lluny de tenir una consciència preventiva i això ho podem millorar des de tots els àmbits. I principalment des de la formació, i fent, a més, programes de promoció de la salut. Perquè no es pot deslligar la salut del treball de la resta. Una persona quan arriba a casa no pot deixar la motxilla que carrega de la feina, i a l'inrevés igual.

Sí, la normativa obliga a fer prevenció. Ara bé, l'empresari té diferents opcions; si l'empresa té més de 250 treballadors, pot tenir el seu centre de prevenció propi. I si té menys de deu treballadors, pot assumir ell la responsabilitat de la prevenció de la seguretat de la seva empresa, a excepció de la vigilància de la salut, és a dir les revisions mèdiques habituals. Ara bé, cada empresa pot apostar per un projecte preventiu més o menys consistent.

La construcció té els índexs de sinistralitat més elevats i, per tant, té una normativa específica en temes de seguretat. Es consideren amb una categoria de risc superior a la resta. Hi ha cursos de formació acreditada i en tota obra hi ha d'haver un cap de seguretat. Però responent a la pregunta, més que sectors són empreses, que pertanyen a sectors diferents. Quasi totes les empreses excel·lents en prevenció el que fan és promocionar la salut en els seus treballadors.

Des de posar gimnasos fins a contractar personal per evitar contractures, o oferir als seus empleats cursos per deixar de fumar, o per reduir l'estrès, etc. Són les que estan disposades a disposar de serveis que van més enllà del que és la salut del treball, que donen pautes per a hàbits saludables, amb alimentació i exercicis i prevenció de malalties cardiovasculars i de riscos psicosocials.

Evidentment, fer aquesta aposta per la prevenció té un cost, que, tot i que després es retorna, exigeix voluntat financera de l'empresa i, per tant, solen fer-ho principalment les grans companyies. Però també hi ha pimes, que són molt millors que la mitjana en l'aplicació de mesures de prevenció extra. Però es dóna el cas que les que fan més prevenció són excel·lents en molts altres camps, són més rendibles, més respectuoses amb el medi ambient, etc.

El mal d'esquena i els riscos psicosocials són els més importants. Amb la crisi el segon és el que més ha augmentat, per l'estrès.