Roberto Azevêdo, el nou director general de l'Organització Mundial de Comerç (OMC), no és nord-americà, europeu o japonès. El nomenament d'un brasiler, amb el suport dels països BRICS, confirma el creixent pes dels països emergents en el comerç mundial. Però la falta de candidats de les grans economies aspirants a accedir al càrrec és un clar símptoma que l'OMC ha perdut rellevància.

Azevêdo prendrà les regnes l'1 de setembre, en plena crisi de confiança sobre les capacitats de l'OMC per intentar eliminar o reduir, per la via multilateral, les barreres aranzelàries, i no aranzelàries, que obstruïxen el comerç mundial. La ronda Doha va col·lapsar en 2011 en no arribar-se al consens entre els seus 159 membres, amb interessos geopolítics i econòmics heterogenis i enfrontats. En un món que tendeix a ser multipolar, amb els centres de poder més dispersos, no sembla que es vagi cap a reforçar el multilateralisme.

L'FMI i el Banc Mundial són criticats per falta de legitimitat, amb unes regles de funcionament poc democràtiques que se sustenten en un sistema de quotes que afavoreix els països desenvolupats. Però a l'OMC, la regla del consens que atorga a tots el dret a veto, dificulta la presa final de decisions. Urgeix fer reformes. I alguns suggereixen que l'OMC hauria de limitar-se a actuar com un simple òrgan d'arranjament de controvèrsies comercials entre els països membres.

L'era dels acords multilaterals sembla obsoleta en un context de creixents tensions geoestratègiques i econòmiques. Avui, el comerç mundial s'impulsa a través de la proliferació d'una densa xarxa d'acords regionals i bilaterals de lliure comerç que se centren principalment a Àsia-Pacífic. Destaquen l'Acord Xina-ASEAN i l'Acord Xina-Taiwan. A més, Xina va signar amb Xile, Pakistan, Nova Zelanda, Perú, Singapur i Costa Rica, i negocia amb altres 13. També Corea del Sud té acords vigents amb els EUA, la UE, Xile, Singapur, ASEAN, l'Índia, Perú i Colòmbia, i negocia amb Austràlia, Canadà i Nova Zelanda. Finalment, Japó també s'obrirà a l'exterior; negociarà un acord comercial amb la UE i en planteja un altre trilateral amb la Xina i Corea del Sud.

Els EUA i la UE també aposten pel regionalisme i el bilateralisme. Barack Obama va aconseguir que el Congrés dels EUA ratifiqués el 2011 els Acords de Lliure Comerç amb Corea del Sud, Colòmbia i Panamà. Els primers després del NAFTA (2004). I en la 19a cimera APEC, al novembre de 2011, va impulsar el Trans-Pacífic Partnership (TPP), un àrea comercial entre els EUA i vuit països d'Àsia-Pacífic (Austràlia, Brunei, Xile, Malàisia, Nova Zelanda, Perú, Singapur i Vietnam) que podria arribar a gran rellevància econòmica si se li sumen Japó, Corea del Sud i Canadà. Per la seva banda, Brussel·les té vigents acords amb Corea del Sud i Singapur, i en negocia altres amb Malàisia, l'Índia, Vietnam i Japó.

Però l'OMC va rebre un altre cop dur quan Washington i Brussel·les van anunciar la seva intenció de negociar un ambiciós acord de lliure comerç EUA-UE. Obama ho va confirmar el 13 de febrer en el seu discurs sobre l'estat de la nació. Es pretén reforçar el flux de capitals, béns, serveis, i de les inversions entre les dues grans economies d'ambdós costats de l'Atlàntic que encara representen més de la meitat del PIB i el 35% del comerç mundial. D'altra banda, l'impuls de polítiques monetàries expansionistes i les devaluacions competitives de les monedes també enrareixen les relacions comercials.

La baixada del ien japonès respecte al dòlar ha afavorit les empreses japoneses a costa de les sud-coreanes i taiwaneses.

L'OMC està en una difícil cruïlla mentre ressorgeixen tendències proteccionistes. Roberto Azevêdo haurà d'impulsar noves iniciatives per repensar i revitalitzar una institució avui sumida en crisi, però necessària per regular el comerç mundial.