Sí, una eclosió elevadíssima de trastorns mentals menors, ansietat, depressió, trastorns fòbics i vinculats a l'estrès. Ocorre a tot el món, però especialment als països de l'OCDE i Europa.

Respon a orígens multicausals, té molt a veure en els canvis de paradigma del sistema econòmic i l'organització laboral i evidentment amb el cicle econòmic en què estem vivint. Són trastorns que tot i que ja existien abans, s'han vist agreujats per aquest context.

Sí, però degut a l'elevada taxa d'atur. Atur i absentisme solen ser vasos comunicants. Hi ha molta por de perdre la feina i hi ha referències clares que la gent aguanta en el seu lloc de treball malgrat situacions de trastorn.

Sens dubte, aquesta pressió s'expressa fonamentalment amb l'augment d'invalideses i amb pèrdua de productivitat.

On hi ha més dades al respecte és al Regne Unit. Els costos directes per absentisme vinculat als trastorns emocional al 2010 van suposar 1.200 milions de lliures i tots els costos de pèrdua de productivitat i de subsidis econòmics són 7.000 milions de lliures addicionals, per tant quasi un 1% del PIB. A més, un de cada cinc treballadors en un entorn desenvolupat com l'Estat espanyol, arrossega trastorns emocionals.

Tot i que no hi ha dades concloents, sí que hi ha sectors senyalats, en violència i assetjament, que són dues de les expressions més clares de trastorn en una organització, i seria el món de l'atenció pública, l'educació, l'assistència social i sanitària. En aquests camps és on es troben la majoria dels casos. Especialment el personal que treballa cara al públic, és on més fàcilment s'expressen els trastorns. Les teleoperadores dels call-centers són una de les professions que més pateixen la violència verbal.

Ansietat i depressió serien les dues expressions de malaltia, en diferents graus. Per això crec que el benestar a les empreses és ara una necessitat, i més en circumstàncies com les actuals en què els entorns laborals es troben en un estat de patiment, per les retallades de sous, la sortida de gent de les organitzacions, i d'aquí l'aparició de síndromes com el del supervivent.

És un quadre clínic reconegut en persones que es mantenen en una empresa en què s'han donat diferents processos de reestructuració de plantilla i no s'han vist afectats. Però pateixen uns trastorns de por, sentiment de culpabilitat, injustícia. És en aquells on és més es desenvolupa el presentisme, un altra manera d'absentisme però sense fallar a la feina, ja que ni és productiu ni pot rendir. És un absentisme encobert. El supervivent està a la seva feina i arrossega la simptomatologia durant temps. És una reacció a la convulsió organitzativa.

Procurar minimitzar aquestes situacions primer, i després donar solucions a aquests trastorns creixents, és al final responsabilitat de l'empresa. Moltes ja donen senyals de buscar col·laboracions per trobar-hi solució i atendre els trastorns. Són els primers interessats que no s'allargui una situació de permanència de baixa motivació i conflictivitat a les seves organitzacions.

L'empresa ha de sobreviure, és clar, i és preferible que es continuï treballant perquè la gent sense feina tenen major taxa de problema emocional. Amb polítiques de costos moderats, poden assegurar molt de benestar a l'organització. A una empresa no li interessa tenir una plantilla malalta.

Està concebuda en termes assistencials, per a gent que ja ha detectat la seva malaltia, o mostra un malestar inicial que podria acabar en un trastorn. L'eina té un rendiment predictiu i preventiu perquè és a partir de les observacions dels focus de les organitzacions que s'han de corregir. És de lliure disposició per a qualsevol persona que treballi en una organització que té el servei contractat. Et trobes malament, agafes un telèfon i truques, i tens també un sistema d'urgència via sms. La facilitat d'accés, l'ampli horari, la clandestinitat, li farà més fàcil acudir-hi. A més el sistema públic de salut no té la cobertura suficient per donar resposta al gran increment d'aquests trastorns emocionals.

Un, perquè aquest àmbit de trastorns poden ser responsables del 40% de l'absentisme en una organització. També per superar defectes organitzatius que pot tenir darrere dels problemes emocionals dels seus empleats. També la pot animar el fet de ser un compromís ètic.