D'uns anys ençà, exportant la idea de la mítica Silicon Valley dels Estats Units d'Amèrica, es realitzen nombrosos fòrums d'inversió a Catalunya. Acc10 ha celebrat enguany la seva tretzena edició, ESADE el seu vint-i-tresè, Keiretsu n'organitza amb diferents institucions com EADA o el Tecnocampus de Mataró, entre molt d'altres.

Aquestes trobades tenen com a objectiu aconseguir inversionistes que aportin finançament en forma de capital als projectes que s'hi presenten. Aquests, s'exposen en auditoris per part dels emprenedors, que disposen d'un temps concret –que acostuma a ser reduït- per convèncer els assistents i aconseguir d'aquesta manera els fons sol·licitats.

Els possibles inversionistes que assisteixen a aquests fòrums acostumen a ser particulars; persones que disposen de diners i de coneixements empresarials, però que no representen grans grups inversors, fons o entitats financeres.

Al llarg de la darrera dècada he tingut oportunitat d'assistir a multitud d'aquests esdeveniments i he pogut observar alguns fets que es van repetint i que m'agradaria comentar:

Pel que fa als emprenedors que presenten els projectes, acostumen a transmetre les idees i el model de negoci amb gran passió i optimisme, i això és molt positiu. Al cap i a la fi es tracta d'engrescar el possible inversor.

Tanmateix, moltes vegades aquesta passió ennuvola la realitat d'un entorn, els seus actors i la competència, obviant que aquesta hi és, té més experiència, més ofici o més recursos. Encara que el producte o servei que s'ofereix sigui millor, això no és garantia d'èxit empresarial.

Un altre aspecte que l'emprenedor ha de tenir en compte és el plantejament financer que es proposa. Se sol caure en l'error de demanar una quantitat de diner que no s'esdevé d'una planificació ni està prou justificada. Se solen sol·licitar quantitats per crear un equip comercial, sense especificar el nombre de persones que el formaran, o per obrir mercat en una zona concreta, però sense concretar suficientment. De fet en la majoria de casos s'esmenen quatre o cinc finalitats i se'n determina un import global, sense especificar-ne cada aplicació. Els arguments esgrimits per molts sol·licitants de finançament del tipus: a més diners més negoci, són en la majoria de casos difícils de justificar. S'han de cercar objectius, convertir-los en accions i finançar-les. No a l'inrevés.

La valoració que es fa del negoci en el seu estat actual també és un aspecte clau en què cal tenir cura. Cal valorar els negocis d'acord al seu potencial real de creació de valor. Es difícil de convèncer algú amb una idea que existeix al mercat, on no s'ha materialitzat cap producte, i valorar-la per un import de tres milions d'euros. No dic que no ho valgui. Només dic que costarà de trobar accionistes que acceptin aquest preu.

Un darrer aspecte és el fet que la majoria d'emprenedors cerquen un sol inversionista que els aporti la quantitat total que demanen en la ronda de finançament. És molt més pràctic disposar de tres inversionistes que d'un de sol, ja sigui pel fet d'obtenir més punts de vista i participació en el consell directiu o d'administració, com del fet de disposar d'una major dissolució del capital que no està en mans de l'emprenedor, cosa que li confereix un més ferri control de la societat.

En aquest sentit, els organitzadors dels fòrums haurien de facilitar als assistents el fet de poder configurar paquets per als inversors. Es podria, per exemple, a partir de valoracions dels mateixos assistents, fer una cartera dels millors projectes, de manera que l'inversor pogués diversificar el risc i l'emprenedor, incorporar més talent al consell de la companyia.

En definitiva, els emprenedors i els organitzadors haurien de tenir una visió de l'inversionista com si aquest fos el primer client, al qual hem de convèncer en el primer procés de venda: la venda del projecte.