Massa maneres de fer servir un tovalló
El sistema actual de contractació és complex: es calcula que hi ha més de quaranta modalitats, una quantitat que es considera massa elevada i que genera incertesa i desigualtat. El contracte únic s'ha plantejat com una solució però hi ha reticències
un sistema d'indemnitzacions creixent per antiguitat
El sistema de contractació laboral actual és com una carretera comarcal que no s'asfalta des de fa anys, amb una retolació poc clara i que incita el conductor a buscar dreceres. Ara com ara es calcula que hi ha més d'una quarantena de contractes possibles. Fernando Barbancho, professor del dret del treball i de la seguretat social de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, explica que aquest model suposa la coexistència de diferents règims jurídics, i per tant cada contracte porta associats uns determinats drets, amb els consegüents desequilibris que representa per al treballador. “Ningú se'n beneficia, d'aquesta diversitat, ni treballadors ni tampoc els empresaris”, insisteix Barbancho. Per a l'empresa, aquest sistema també genera molta incertesa. “Les grans estan molt ben assessorades, però les pimes sense tanta capacitat de gestió acaben confiant en el consell de l'assessor de torn, que pot ser que desconegui quin és el contracte més adequat per al nou empleat”, diu Raül Ramos, professor d'economia de la UB. Per si no fos suficient, els experts diuen que aquesta incertesa aprofundeix encara més en la segmentació del mercat de treball entre indefinits i temporals, ja que amb tanta modalitat de contractes la majoria d'empresaris opten pel temporal, més fàcil i més barat d'acomiadar, i l'excepció es converteix en norma.
Així que la simplificació és un reclam que arriba de veus ben diverses. I no sembla tan difícil, si el millor contracte de la història, el que el Barça va signar amb Messi, es va fer en un tovalló.
Per què hem acabat tenint un sistema amb tantes fórmules?
Segons el professor de dret de la UB, la resposta és molt simple: perquè els diferents governs que han tractat la matèria, en lloc de pensar el model de contractació en el seu conjunt el que han fet és posar pegats a les contínues reformes laborals, la qual cosa ha fet que es vagin sumant més i més contractes segons les circumstàncies en les quals s'ha fet cada modificació laboral. I tenint en compte que se n'han aprovat 52 des de 1980, la diversitat ha estat servida.
De fet, l'Estat espanyol és l'únic lloc d'Europa amb un sistema de contractes laborals tan extens. Per fer-ne cinc cèntims, el model s'organitza en dos grans blocs: els indefinits i els temporals. En els indefinits els més habituals són l'ordinari, el fix discontinu, i un per a emprenedors, que es va incloure en la reforma laboral de l'any passat i que va substituir el de l'any 1997 de foment a la contractació indefinida. Apenes es fa servir en un 8%.
En el bloc dels temporals hi ha el d'obra i servei, que no té associat el dret a la prestació de l'atur, el contracte eventual per a puntes de producció i el d'interinitat per cobrir baixes. A més a més hi ha els contractes formatius, que també són de caràcter temporal; el de pràctiques per a titulats i el de formació i aprenentatge per a joves sense titulació. Cadascun dels contractes es poden combinar amb temps complet o temps parcial.
I per embolicar més la troca, hi ha un seguit de models com el contracte de relleu, o de jubilació parcial, o fins i tot contractes de grup.
Per què l'actual model incideix més en la dualitat del mercat de treball?
El cert és que des de fa més de vint anys, sobre un 30% dels assalariats a l'Estat (27% a Catalunya) tenen contracte temporal, una mitjana de les més altes dels països de l'OCDE. Ara com ara, les dades han baixat al 23%, ja que tres de cada quatre assalariats que han perdut el lloc de treball en els últims cinc anys eren temporals.
Ramos explica que amb el model actual el cost d'acomiadament és el que es té en compte a l'hora de contractar,“a les empreses hi ha desconfiança per l'indefinit, per la por que hagin d'acabar pagant una indemnització superior a la prevista”, diu Ramos, i afegeix que com que el temporal és molt flexible, es creen uns incentius molt perversos. Per als treballadors, perquè no s'acaben d'implicar. I per part de les empreses perquè si al cap d'un temps no els interessa en prescindeixen. Camil Ros, secretari de política sindical de la UGT, creu que és més greu el model que té com a base la picaresca i que s'abusa de la contractació temporal per cobrir necessitats estructurals.
Seria el contracte únic la solució?
L'any 2009, Fedea, un think tank d'economistes i acadèmics, va llençar una bateria de propostes per reactivar el mercat laboral a l'Estat espanyol en què proposava la simplificació del sistema contractual en un únic model de contracte, a temps complet o parcial, i amb indemnitzacions que creixin en funció de l'antiguitat i evitant així incentius injustificats a la rotació laboral. La indemnització, segons la proposta de Fedea, tindria un màxim i dues escales d'indemnització, per recollir les causes d'acomiadament procedent i improcedent. El sistema d'indemnització portaria associat el que van anomenar la motxilla austríaca. És a dir, que l'empresari dipositi part del salari en un fons que pugui ser rescatat pel treballador en cas d'acomiadament. La vidriola funciona com una mena de fons de pensions, ja que el treballador pot optar per capitalitzar aquest estalvi acumulat en els seus anys a l'empresa si es queda a l'atur, o se'l pot endur a l'altra feina.
Segons els defensors d'aquesta simplificació, la implantació del contracte únic indefinit afavoriria l'eliminació de la barrera als dos anys des de l'inici del contracte temporal, ja que després d'aquest període implica o bé l'acomiadament o bé la contractació indefinida. Aquesta última opció porta aparellada indemnitzacions per acomiadament molt més elevades i, per tant, indueix els empresaris a decantar-se per l'acomiadament. Un contracte únic implicaria una major indemnització inicial per acomiadament. La proposta, però, va caure en sac foradat.
Recentment, però, la idea ha tornat a aflorar. En aquest cas va ser el comissari europeu d'ocupació, Lázló Ándor, qui a finals de maig va fer una aposta en favor del contracte únic com a via per poar fi a l'alta taxa d'atur i reduir l'elevada temporalitat. Tot i que no va ser més que un apunt del comissari, el missatge va arribar i va encendre el debat.
El professor de dret laboral a la UB també es mostra partidari del contracte únic, perquè entén que d'aquesta manera el mercat laboral donaria més garanties, “ja que s'ajustarien més les contractacions a les necessitats reals”.
Per què hi ha reticència tant per part dels sindicats com de la patronal al contracte únic?
Ni la patronal ni els sindicats s'han mostrat eufòrics perquè hi hagi un sol contracte.
Des dels sindicats, perquè temen que sigui l'excusa per rebaixar el cost de la indemnització, i des de les patronals, per si la correcció es fa en la direcció del contracte indefinit en lloc del temporal, és a dir, pel mateix que els sindicats però en sentit contrari.
El secretari de política sindical de la UGT té dubtes que si es planteja ara el contracte únic sigui per regular el mercat de treball sinó que ho identifica més com la manera d'empitjorar les condicions dels treballadors. “El contracte únic es presenta amb la voluntat de rebaixar els costos laborals i especialment els d'indemnització, no és el debat que toca ara.”
Jana Callís, responsable de relacions laborals de Pimec, assegura que no parteixen d'una negativa al contracte únic, però mostren un cert recel al seu desenvolupament. ”S'hauria de veure, afegeix Callís- com es regula. Caldria aclarir, doncs quin cost se li vol donar, Hi ha el perill que en fer-ne un únic contracte, augmenti la indemnització cap al cost de l'indefinit actual.”
Raül Ramos entén que els agents socials hi siguin contraris perquè es desconeix la seva aplicació. “Els acadèmics han fet la seva proposta sense tenir en compte la pràctica i ara plantegen al legislador que adopti el canvi.”
El cert és que des del govern espanyol, que és a qui li pertoca, han mostrat predisposició nul·la a aquest canvi de model. La mateixa ministra de Treball, Fátima Báñez, va declarar que no té cabuda en la Constitució.
Quin seria el model més adequat?
En més o menys mesura la majoria dels consultats creuen que al model actual se li ha de posar ha data de caducitat.
La responsable de relacions laborals de la patronal de la petita i la mitjana empresa (Pimec) creu que la proposta del nou sistema ha d'anar encaminada a una simplificació de les modalitats contractuals, i argumenta que les empreses necessiten aclarir-se. Des de Pimec consideren que el camí hauria de tendir a fer que tinguin el mateix cost laboral els dos contractes existents (temporal i indefinit)i que les empreses puguin escollir el que necessiten. “Si tenen una causa temporal o una necessitat estructural que trien en funció d'això i no pel cost de l'acomiadament. Aquesta ha de ser la causa d'un contracte únic”, explica Callís, qui adverteix que “No es pot confondre contracte únic amb acomiadament lliure. Són molt diferents.”
Barbancho, per la seva banda, creu que el contracte únic sí que seria una sortida per posar fi a la incertesa del sistema actual. Ara bé, el professor considera que donades les particularitats de l'economia caldria mantenir alguns contractes com el fix discontinu, per a sectors com el turisme o l'agricultura i també el d'interinitat. Ara bé, entén que no es podria deixar carta blanca i caldria un major control i vigilància per la Inspecció de Treball i des dels sindicats per assegurar que el model no es corromp.
Hi ha qui creu en un model menys trencador com Ramos: “No sóc partidari de canviar les regles del joc de la nit al dia. S'haurà de veure quines duplicitats hi ha en els contractes actuals i anant-los reduint, arribant a acords entre sindicats i empreses.”
Camil Ros creu en la racionalització i explica el seu model ideal: “Que hi hagi dos tipus de contracte: un, el fix per a totes aquelles feines de durada anual i per a les de durada estacional que hi hagi el contracte temporal.” Dintre dels dos contractes de treball creu que s'hauria de regular el treball parcial, però que al cap i a la fi el paraigües del tipus de contracte s'hauria d'establir a partir de l'activitat de l'empresa o el sector.
“Sigui com sigui, el model de contracte no serà el que ens farà sortir de la crisi”, lamenta Camil Ros.
