Sí, ja hi ha lectors que m'han demanat una segona part perquè no puc deixar les coses així. Jo sóc coach i em dedico a fer formació a empreses i a directius i tinc un tarannà molt més positiu. Però en aquest llibre m'ha vingut de gust agafar un registre diferent perquè hi ha molt psicòpata dirigint empreses i equips i que maltracten a la seva gent. Aquest llibre va dedicat a ells.

Sí, potser no amb el mateix grau, però és quelcom que es pot percebre a l'ambient quan travesses la porta d'entrada d'una empresa.

Les cultures de les empreses sempre van de dalt a baix. El que es genera en l'alta direcció baixa en cascada amb una velocitat tremenda. La veritat és que la gent aprèn a tractar i a ser tractada d'una determinada manera. Però després es dóna una paradoxa molt interessant sobretot a les empreses més grans d'aquest país on a la cadira més alta trobem un gran dictador, envoltat d'un petit grup de petits dictadors, però a partir d'un nivell determinat hi ha algú que diu que la resta de la gent que lidera equips ho han de fer de manera més humana. Hi ha un substrat de tall, però els que estan per sobre es perpetuen amb aquestes maneres tan cruels i dictatorials.

És possible que sigui així i quan entra mata la creativitat, la iniciativa i el talent a l'empresa. La ira també està molt present.

Hi ha hagut molts intents d'aplatar les piràmides i de fer treballar l'empowerment, o l'autonomia. Hi ha el cas d'una important empresa de Tàrrega que va intentar aplicar una fórmula de cèl·lules autònomes on cadascú s'autogestionava sense necessitat de caps: va ser un intent molt maco que va quedar molt bé en un llibre que es va fer, però al final han hagut de tornar a estructures més verticals. Necessitem referents, espais o marcs d'actuació i tot això és coherent si es basa en el respecte. El problema és quan un cap se sent amenaçat perquè algú altre que pensa diferent o en sap més, en comptes d'aproximar-se, actua amb enveja i odi.

El que fa més mal en termes macroeconòmics podria ser l'avarícia. En el rerefons de totes les crisis econòmiques sempre trobarem un pecat comú que és l'afany per posseir. Només cal veure el que està passant aquests dies amb el cas Bárcenas, sempre hi ha l'argument dels diners i el que mou tot això és l'avarícia.

Els contexts de crisi econòmica certament ajuden perquè generen moltes incerteses i tensions, la gent està molt a la defensiva, és hiperprotectora del lloc de treball i de la seva parcel·la d'informació. Per tant, no es comparteix informació, no es delega, no es confia, i tot això va creant un clima d'aïllament de les persones.