Valentí Almirall és l'autor de Lo catalanisme (primera edició: 1886) i d'Espagne telle qu'elle est (primera edició: Montpeller, 1886). Dos llibres imprescindibles per saber què pot ser Catalunya, i què ha estat i què és (malauradament) Espanya. Els models d'Almirall foren Suïssa i Estats Units. De Suïssa, en va tenir una visió directa, de primera mà. Hi viatjà, per exemple, el 1880. El Diari d'un ‘turista' en Suïssa, els 16 articles explicant el viatge publicats a La Veu de Catalunya i Diari Català, el tenim fàcilment a l'abast, gràcies a la feina –i al savoir faire- de Josep M. Figueres, que l'ha inclòs al volum 2 de l'Obra completa d'Almirall, editada per l'Institut d'Estudis Catalans.

A la Suïssa de 1880, que Almirall descobreix, hi ha les pistes del que serà en el futur. Per exemple, explica que Suïssa (com Catalunya, per cert) no disposa de grans riqueses naturals. Excepte l'aigua (però la hidroelectricitat és a les beceroles) i el paisatge, que sap aprofitar molt bé (com no fa, encara, la Catalunya de 1880).

La principal indústria és, com a Catalunya, els filats i teixits de cotó. Winterthur, al cantó de Zuric, “és lo mercat regulador de cotó de tota Suïssa. Allí es troben les principals cases importadores que tracten directament amb los Estats Units, l'Índia, lo Llevant i el Brasil”. Del que produeix “se n'exporten a Ultramar més de les tres quartes parts”. Per brodar, fan servir unes màquines enginyosíssimes: “més de 12.000: n'he vista fa poc una a Barcelona”.

Altres indústries (que també es trobaven a la Catalunya de 1880) són: “foneries i tallers de construcció de màquines”, “pianos”, “objectes de fusta”, “llibreria”, “hotels”, i “armes” (recordem que Suïssa comença exportant soldats professionals). El que no tenia, aleshores, Catalunya era: la “fabricació d'instruments de precisió”, els “formatges”, o “els col·legis, pensions i establiments d'ensenyança, en sa major part, particulars, ... que proporciona Suïssa a les famílies riques de tot Europa”.

Almirall, com és lògic, es preguntaria pel rol del sector públic en una economia com aquesta tan abocada al mercat i a l'exportació. La resposta era que els principals serveis públics suïssos eren: “l'exèrcit”, “les duanes”, “les vies de comunicació: carrils, carreteres, correus, telègrafs”, “la moneda”, “la instrucció pública”, “la legislació industrial i mercantil”, i “les contribucions”. És a dir: el sector públic suís s'ocupava de : 1) la seguretat física del país, 2) la fixació de les normes per al comerç exterior, 3) les infraestructures del transport i les comunicacions, bàsiques –i difícils, i cares- en un país ple de muntanyes, i de rius, 4) l'emissió monetària, 5) l'educació, 6) la política industrial i comercial, i 7) la recaptació d'impostos. Almirall posa l'èmfasi, en molts moments, en la qualitat i la puntualitat dels transports i les comunicacions. Així, per exemple, a Suïssa és possible que “una muntanya que fa 50 anys a penes ningú coneixia, atrau, avui, més de 100.000 viatgers l'any”.

Els sectors dirigents més lúcids de la Catalunya de 1880 intentaven que, en aquests 7 punts, l'Estat espanyol fos realment útil. La idea d'Almirall era, però, que la utilitat d'aquest estat era escassa, però que tampoc serviria de res una eventual integració de Catalunya a l'Estat francès: “No som -escrivia- los catalans tan boigs per entregar-nos a una nació més unificadora i absorbent.” D'aquí, el seu interès pel model suís. I les ganes d'explicar-ne detalls, tot i les seves evidents limitacions.

Suïssa és, a més, una porta oberta al món. Al vapor que travessa el llac Leman “s'hi parlen totes les llengües, i, amb freqüència, la catalana”. A Constança, hi ha “una exposició sobre l'Índia i Xina, abundantíssima en llibres, mapes, vistes i fotografies, manuscrits i periòdics, armes, mobles, vestits, instruments de música i d'altra classe, màquines, etc., etc.”. En poques paraules: “Fou, per a mi, una agradable sorpresa.”