Trobar préstec per redreçar
La pime vol solucions per recuperar el crèdit a l'empresa, ara que els bancs han millorat la liquiditat.
Com a lletania, però també molt sovint com a cançó de l'enfadós, la queixa perquè no flueix el crèdit a l'economia productiva ha recorregut de forma insistent aquests anys crepusculars de crisi, paral·lelament a la freda certesa de les estadístiques: el mes de juliol passat, el crèdit a les empreses va registrar una contracció en dotze mesos del 6,3%, fins a un total d'1,08 bilions d'euros. Si fem el seguiment històric, ens trobem que aquest registre representa una davallada del 29% respecte del pic històric assolit el 2009, en dades del Banc d'Espanya.
Poc crèdit, que en tot cas és car: com assenyala en el seu darrer butlletí mensual el Banc Central Europeu (BCE), les condicions de finançament que suporten les nostres pimes són draconianes, ja que han de pagar 2,50 punts més d'interès per un préstec d'un milió d'euros que les seves equivalents de la UE, i de tres punts si es tracta de préstecs de 250.000 euros. La darrera enquesta del BCE sobre el finançament de la pime reflecteix que les de l'Estat espanyol consideren, en un 25%, que el seu principal problema són les dificultats d'accedir al crèdit, contra el 16% de la mitjana europea. Així mateix, el 31% de les pimes espanyoles alerten que el crèdit ha empitjorat al llarg dels últims 22 mesos.
La hipersensibilitat actual de la banca al risc que segueixi desfermada la morositat -ja s'enfila fins a l'11,6%- i el zel de mantenir unes ràtios de solvència adequades al rigor de la normativa Basilea III podrien explicar aquesta atonia. Tanmateix, hi ha dubtes raonables que ens podrien fer parlar d'un afer de voluntats: a hores d'ara, la banca espanyola té guardats en dipòsit a les arques del BCE 3.592 milions d'euros del seu excés de liquiditat, sense rebre remuneració. Així doncs, s'estimen més evitar el risc de prestar-lo. Val a dir que aquest immobilitzat s'havia enfilat fins als 88.742 milions, després de les injeccions extraordinàries a llarg termini que Mario Draghi va llançar per guarir la malaltia de liquiditat de la banca, que va aprofitar, a banda de resoldre els seus propis problemes de venciment de deute, per practicar el sucós joc del carry trade: amb la liquiditat del BCE a un cost del 0,5%, hom podia comprar deute públic al 4% o 5% i guanyar la diferència. D'altra banda, mesures com els 200.000 milions d'euros que el Banc Europeu d'Inversions (BEI) vol destinar a les pimes, dels quals 11.600 anirien cap a Espanya, corren el risc, segons assenyalen els analistes, de ser cars, fins a un 8,5% de tipus, i molt restringits.
En vista d'un panorama com aquest, la urgència de trobar-hi solució ha atiat el debat sobre què cal fer. Prova que la situació ha esdevingut insostenible és la pròxima cimera que ha organitzat la Cambra de Comerç per d'aquí a uns quants dies, i que ha d'aplegar els representants empresarials (Cambra, Pimec, Cecot i Foment) i de la banca (Caixa Bank, Sabadell, BBVA i Santander) al voltant de la qüestió sobre com obrir l'aixeta perquè el crèdit pugui contribuir al redreçament de l'economia i que les empreses recuperin la capacitat d'invertir.
En el debat generat darrerament, s'ha reflexionat sobre diverses solucions, com ara crear un ens dotat dels fons públics necessaris, que bé podria ser l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), on puguin acudir les empreses a demanar línies de descompte de les seves factures, o que l'administració, també a través d'aquest ens, assumís part dels problemes d'impagament que es poguessin derivar de relaxar els criteris a l'hora d'aprovar operacions de crèdit.
Josep González, president de la patronal Pimec, observa que la pime ha estat víctima d'una cultura financera en què “ja que no s'incentivava fiscalment la capitalització de l'empresa, aquesta es veia obligada a operar no pas amb capital propi, sinó amb pòlisses de crèdit i descompte bancari”. Afegeix que, “amb la retallada de crèdit, s'ha generat una morositat extra”. Al seu parer, amb el benentès que “de projectes viables d'inversió que es poden finançar n'hi ha, malgrat el que diguin els bancs”, les autoritats haurien d'estructurar solucions com ara “aprofitar els 60.000 milions d'euros que resten dels 100.000 del rescat bancari per fer revifar el crèdit o que les exigències sobre solvència de la normativa Basilea III es poguessin cobrir amb l'augment dels crèdits, que servirien de garantia”.
Totes les situacions d'estancament tenen el seu punt d'absurd. Com explica David Garrofé, secretari general de la patronal Cecot, “s'enfronten dos discursos antagònics: d'una banda, l'empresarial, que no tenim crèdit i no es pot refinançar ni invertir per expandir el negoci, i el dels bancs, que reconeixen tenir diner disponible però no el presten perquè no els arriben bons projectes”. Garrofé també atribueix a la concentració que està vivint el sector bancari bona part del problema: “Han desaparegut moltes entitats, i si abans un industrial tenia diversos bancs que li cobrien el risc, ara es troba que un no vol assumir el risc que ja no li pot donar una entitat que ha tancat.”
Dins d'aquest joc de l'absurd, també sobta que el Banc d'Espanya enviï circulars de dissuasió als bancs perquè afluixin en el crèdit, mentre aquesta institució, i la troica (BCE, FMI i Comissió Europea) els comminen a resoldre a cuita-corrents el sanejament del balanç. Així doncs, en opinió de Garrofé, “caldria que l'Estat fes una passa endavant i busqués alguna fórmula imaginativa , com ha passat per exemple a França, on el govern va injectar recursos als bancs, però sempre condicionats que hi hagués més crèdit per a les pimes”. Una nova liquiditat finalista que hauria d'anar més enllà del que ha fet fins ara l'ICO, que no ha pogut desenvolupar a fons el seu potencial -a hores d'ara només suposa el 5% del crèdit a Espanya- perquè finalment qui visava les propostes d'inversió per accedir a crèdit era el mateix banc.
S'ha acusat la banca espanyola que, a diferència de l'anglosaxona, està poc avesada a analitzar la viabilitat de l'empresa, el seu projecte, amb perspectiva, i fixar-se massa en qüestions com els avals i les garanties.
Des del Banc Sabadell, el director d'Empreses, Jaume Moreno, assegura: “El nostre objectiu és reactivar el crèdit, però hi ha poca demanda i poc solvent, i això ens obliga a fer més gestions.” Moreno reivindica l'activitat de la seva entitat en l'ús dels instruments de l'ICO, on ocupa un 27% de quota, i creu que la solució ideal seria que “en el finançament, el suport de l'ICO no es limités només al funding, sinó que arribés a garantir les operacions d'actiu, i cobrís la mora que es pogués generar. És així com podríem arribar a capitalitzar les pimes”. Una funció que antigament ja havia assumit l'ICO. Jaume Moreno també reconeix que això del crèdit també és cosa de voluntats: “Hi ha entitats amb una menor intensitat en el crèdit que altres, com la nostra, que per la nostra vocació de treballar amb la pime, ens hi aboquem més.”
Proposar l'Estat com a avalador és una estratègia per recuperar la inversió industrial que xoca amb el compromís de contenir la despesa pública i eixugar una mica de deute de les administracions públiques, que ja arriba al 92,2% del PIB. El professor de finances d'Esade Jordi Fabregat creu que “realment hi ha pocs projectes empresarials viables, mereixedors de crèdit, i el problema no és que un gran banc pugui deixar 100.000 euros amb aval, sinó que l'Estat està suportant un deute del 92,2%”. Potser sí que la salut de la banca ha millorat, “però a veure què passa amb els nous tests d'estrès”. Si bé, com diu, “els bancs si troben on deixar diners ho fan, potser sí que han abusat en algun moment del carry trade i el BCE ha permès que ens féssim trampes al solitari”.
Rafael Sambola, professor de finances d'EADA, parteix del convenciment que “difícilment el crèdit pot ser el desllorigador de la recuperació econòmica, que només apareixerà quan justament els demandants de crèdit siguin solvents”. Segons ha pogut observar, “massa préstecs s'estan demanant simplement per refinançar, perquè el que hi ha són problemes de tresoreria, més activitat”. Així mateix, “els bancs detecten com a feblesa que una empresa vulgui finançar el seu proveïdor”. Rafael Sambola també es malfia de solucions com ara que la banca nacionalitzada actués d'avalador de crèdits, “perquè s'ampliaria l'endeutament de l'Estat”. En canvi, no troba forassenyada la idea de recórrer al fons del rescat bancari, tot i que, avisa, “potser s'acabarien destinant a la reclassificació dels crèdits dubtosos”.
PASSAR O NO PELS BANCS.
És clar que, atès que s'ha transformat profundament l'ecosistema bancari, potser el que cal és reorientar en 360 graus l'estratègia d'adreçar-se als bancs per aconseguir finançament. Des de Kreedit, empresa que es dedica a la intermediació en crèdit, el seu director executiu, Jordi Solé, explica que “no és que no n'hi hagi del tot, sinó que n'hi ha menys, però els que demanen són els mateixos”. Tot és tan senzill com que l'oferta bancària no es limita al grapat de grans entitats que estan en la ment de tots i que ara només es preocupen pel seu sanejament, sinó que n'hi ha fins a un centenar amb les quals es pot negociar. Kreedit treballa amb una quarantena, “entitats de dimensions mitjanes, amb una bona situació de solvència, que volen aconseguir part del pastís del mercat del crèdit, veuen com a empreses amb potencial se'ls retallen línies de circulant i estan disposades a auxiliar-les”. En aquest sentit, afirma Jordi Solé, “el que han de fer les empreses és diversificar el pool bancari i contractar els serveis d'un corredor de crèdit, un veritable assessor, mentre que el banc, com va passar amb productes com els swaps, més que assessorar, el seu interès és vendre”.
Tot és tan senzill com que es trobi l'empresa amb una necessitat concreta amb el banc que li pot fer el vestit a mida: “Per exemple, si una empresa vol exportar a Holanda, potser si va a un gran banc no li voldrà finançar l'operació, però potser si, de la mà d'un assessor, acut al banc belga-holandès Fortis, potser sí que se li adjudica.” Cal saber triar, i si el que convé és una línia de factoring o leasing, “sempre es trobarà en millors condicions en una entitat especialitzada que en un banc generalista”.
El director executiu de Kreedit diu que “el banc ha de seguir assumint el risc i posar-hi el preu. Demanar que li faci una cobertura amb avals, que assumeixi el risc, mentre l'entitat financera fa el negoci, no és una solució que en podríem dir honesta”.