Focus

Uns boscos més multifuncionals

El sector forestal cerca noves oportunitats com ara aplicacions de més valor afegit de la fusta i l'aprofitament energètic.

La desgravació fiscal pot compensar les retallades que s'han efectuat en ajuts
Un punt clau del pla forestal és dirigir recursos a millorar la logística del sector
El sector pot aprofitar que en els pròxims anys cal rehabilitar el parc immobiliari
Es poden obrir tot un seguit de mercats alternatius per als silvicultors
El bosc ha de ser percebut com una infraestructura verda, amb manteniment
Els pròxims cinc anys, el sector ha de veure com amb innovació hi haurà represa

El bosc com a recurs, per generar riquesa i ocupació, tot aprofitant la seva identitat multifuncional. La UE hi veu tot un gavadal d'oportunitats, i per això vol empènyer l'estratègia Surt del bosc, un ambiciós pla en què es desenvolupen la biodiversitat i el desenvolupament rural, la indústria de la fusta i la bioenergia, i no es perd de vista que no ha de defallir la lluita contra el canvi climàtic. Catalunya, per antonomàsia país de boscos, un 60% de la seva superfície (2.058.333,8 ha), vol seguir aquesta estela, que es materialitzarà amb el desplegament del pla general de política forestal (2013-2022), que expressa el deure d'esprémer les potencialitats d'un sector massa desaprofitat, i més encara en aquests temps de crisi: només representa l'1,3% del volum econòmic de l'agricultura i la ramaderia, i l'aprofitament forestal només és del 20%, per la poca rendibilitat que ofereix la gestió tradicional. Però el bosc creix incontenible, tres milions de metres cúbics cada any.

“La gestió forestal del segle XXI és tota una altra cosa, considera el bosc des de la multifuncionalitat, i ara en el pla tècnic de gestió cal tenir en compte tant el punt de vista empresarial com l'ambiental i el social.” Així doncs, “el bosc ha de ser percebut com una infraestructura, verda, que necessita manteniment”. El cert, però, és que aquesta infraestructura verda està desemparada: si, com diu el consorci, la gestió forestal rebia el 2007 uns 9 milions d'euros en ajuts per part de la Generalitat, l'any passat aquesta partida es va quedar en uns escadussers 400.000 euros. Això ha suposat que “molts treballs de millora no s'hagin arribat a fer, i s'hagin destruït empreses i llocs de treball”.

Podríem pensar que no és competitiu el nostre producte fuster? Com diu Rovira, “sí que hi ha importacions de fusta, cosa que ha passat sempre, però també és cert que d'espècies com el Douglas i les diverses coníferes que tenim també s'exporta fusta de qualitat”. Tanmateix, “el problema és que el nostre mercat local no és capaç d'absorbir els productes de fusta de qualitat, i el 80% del que es produeix ha d'anar a embalatge, que no genera prou valor perquè la silvicultura sigui rendible”. Sí que, quan el mercat de la construcció ho permetia, part de la producció s'adreçava al mercat d'estructures de fusta laminada, però aquest mercat pràcticament s'ha esvaït. Joan Rovira es plany que “aquí no tenim serradores que valorin aquesta fusta, així que les empreses que es dediquen a la fusta estructural han de comprar fora, on troben un producte en què se certifica la seva qualitat, resistència i característiques mecàniques”. Molt sovint, però, el factor preu és el decisiu, i fusta dels països escandinaus, de l'Europa septentrional o fins i tot de França guanya el combat de l'oferta, tot i que sovint no presenta millors condicions mecàniques que la fusta autòctona. També és cert, però, que és un sector de conjuntures canviants, i els experts també preveuen que els pròxims tres anys l'exportació de fusta a França pot créixer notablement, perquè ja es perceben indicis que escasseja.

Des del Consorci Forestal, es fa pedagogia que la silvicultura, en un país com el nostre, que difícilment pot competir amb altres que no presenten una orografia tan irregular o no els afecten els condicionaments del clima mediterrani, necessita alguna mena d'incentiu perquè es pugui desenvolupar amb perspectives d'assolir rendiments. El servei ambiental que presta el bosc, qui el gestiona, pot ser rescabalat a través de la desgravació fiscal, una mesura en què els propietaris fa temps que hi treballen, dins d'un context com l'actual, en què l'ajut directe es retalla i encara es fa més difícil donar nous ànims a la cadena de valor del bosc. “Proposem fer un pas endavant en la fiscalitat, amb una desgravació fiscal del 30% en l'impost de societats o en l'IRPF de les inversions forestals en tasques de gestió i millora”, com explica Joan Rovira. Aquesta proposta parteix del principi que suposa un resultat positiu per a l'administració en una anàlisi cost-benefici. L'Estat, en els càlculs efectuats pels tècnics del Consorci, amortitzaria les desgravacions amb la contribució dels llocs de treball creats en concepte de seguretat social i impost de la renda. Com assegura Joan Rovira, “aquesta mesura, suposaria una inversió addicional de 12 milions d'euros, que vol dir la creació de 700 nous llocs de treball”. Hom parteix de la regla de les dades de la gestió forestal de la dècada passada, en què es va poder comprovar que per cada euro que destina l'administració a finques forestals planificades, el propietari en posa un més. Val a dir que el Departament d'Agricultura veu interessant la proposta i aviat podria proposar-la al Departament d'Economia per donar-li curs.

Quan hom porta un tronc a la serradora, un 50% del que es genera és subproducte, que convé aprofitar. Joan Rovira remarca que, si bé s'observa que el mercat de la biomassa creix amb passa ferma, també és cert que “el producte, l'estella, l'acabem duent a tercers països, com ara Itàlia o Turquia, on aquesta energia renovable gaudeix de primes prou atractives”.

“Els nostres boscos ofereixen molts béns i serveis, com la fusta, el suro, productes de biofarmàcia, bolets... però molts estan fora de mercat, i ara que manquen recursos, hom pot aprofitar que cal mantenir el medi per crear teixit econòmic en l'àmbit local i fer prevenció d'incendis”. Així resumeix la política que vol desplegar Catalunya a través del seu pla de política forestal Antoni Trasobares, director general del Medi Natural i Biodiversitat de la Generalitat. Una política que segueix la doctrina de la nova estratègia europea de la UE, en què passa al primer pla el coneixement per fer aquesta gestió sostenible del bosc, paral·lelament als eixos de la sostenibilitat i la inclusivitat, és a dir, que el redreçament econòmic inclogui les zones rurals. “Catalunya s'ha d'alinear a aquests eixos, perquè així a més podrà fer-se creditor dels fons europeus.”

Perquè l'economia dels nostres boscos torni a ser frondosa, i ja que parlem d'introduir-hi tasques d'innovació, el sector forestal s'ha d'adreçar cap al valor afegit, com diu Trasobares: “Biofuels, nous productes per a la química, biofarmàcia, aprofitar la viscosa de la polpa de paper per fer roba... Es poden obrir nous mercats alternatius.”

La forest catalana parteix d'uns handicaps que sempre han tingut un efecte limitant. El relleu de la nostra orografia ha fet que la tasca de tallar s'hagi hagut de fer en pendents que han donat una complicació afegida a la logística de la fusta, que no es beneficia de la xarxa viària més adequada, un dels problemes que vol resoldre el nou pla forestal: “Un punt clau serà mobilitzar recursos per millorar la xarxa, que s'haurà de combinar amb la xarxa de tallafocs.” És important, com diu, reduir les hores de treball per moure la fusta, perquè una “millora en la logística pot aconseguir un millor preu per al propietari, alhora que un preu competitiu per a la indústria”.

Hom també vol treballar en el pla l'ús de la normativa per eixamplar el mercat de la fusta. Amb l'Institut Català de la Fusta, la Generalitat treballa per tipificar quines poden ser les millors espècies per utilitzar en projectes de construcció, i promocionar-les perquè siguin destinades a estructures, com a fusta laminada. També es reflexiona sobre el fet de legislar perquè hi hagi una quota d'ús mínim de fusta en aquest sector, talment com passa a França.

A la biomassa, és clar, s'hi dipositen moltes de les il·lusions futures del sector, per la seva doble funció, de font energètica i d'eina preventiva contra incendis. “A banda de consolidar la xarxa de consum, i aconseguir així que es dobli aquest 20% de consum a Catalunya de la biomassa que produeixen els nostres boscos, és la nostra intenció acostar les centrals de generació als punts crítics quant a incendis.”

També lluu especialment al pla forestal la necessitat de superar una altra de les disfuncions del nostre sector forestal, l'excessiva atomització de la propietat. Antoni Trasobares constata que “el 80% de la propietat forestal és privada i molt fragmentada, i és per això que cal potenciar associacions de propietaris i cooperatives, que puguin fer una comercialització conjunta o compartir les despeses en logística”. En aquest sentit, una experiència com Boscat, que aplega fins a dinou associacions de propietaris disseminades pel territori, és prou alliçonadora.

Una demanda clàssica del sector ha estat aconseguir agilitat amb la planificació. Per això, per donar més dinamisme als vasos comunicants entre bosc i indústria, el pla incorpora els plans d'ordenació dels recursos forestals (PORF), que tenen com a missió que “els tràmits administratius s'agilitin, amb un model esglaonat que permeti una planificació forestal més dinàmica, en què la gestió es fa pel tipus de bosc o d'espècies que conté, i admet variants com fer plans conjunts en boscos d'abast municipal, cosa que farà activar la gestió a indrets on ara no n'hi ha”.

“Estem disposats a abandonar part del territori, o què en fem?”, diu de manera provocativa Denis Boglio, director del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC). Boglio percep que el nostre sector forestal és “vulnerable, s'importa molta fusta d'Escandinàvia o Alemanya, i el perill és que si la indústria fustera desapareix, també desapareix la gestió forestal”. Precisament, un dels advertiments d'un estudi recent del CTFC sobre el sector és que la serradora (n'hi ha una vintena a Catalunya) és un pivot fonamental, que si desapareix causa un greu problema. “Ara estan en una situació molt fràgil, i per això caldria que les tres grans es consolidin, i les petites s'especialitzin en productes de valor afegit.”

El director del CTFC no fa un diagnòstic pessimista del forestal català i creu que Catalunya, com Provença i Ligúria, poden fer valdre encara la seva base industrial. Això sí, “els cinc anys a venir seran claus per reorientar el sector forestal, que ha d'entendre com a través de la innovació es pot fer una represa”. Confia en l'empenta que hi poden donar les polítiques públiques per, entre altres línies d'actuació, “fomentar l'ús de la fusta en la construcció, tot recordant que en els pròxims anys entre el 40% i el 60% del parc immobiliari s'ha de rehabilitar”. De possibilitats de potenciar el sector n'hi ha, com els laminats o les fibres de cel·lulosa per al tèxtil, però “hi ha d'haver visió empresarial per veure-ho”.

L'altra gran conclusió de l'estudi del CTFC sobre l'esdevenidor insistia en el gran potencial contingut en la via energètica, la biomassa. “No és només un gran recurs energètic, en el vector tèrmic, sinó que, a més, actua a àmbit local creant llocs de treball per a plantes de generació, es munten brigades de recollida, es redueix el risc dels incendis.” Les xifres amb què treballen al CTFC són prou eloqüents: 5.000 calderes instal·lades a Catalunya; entre 3.000 i 5.000 plantes que s'instal·laran al país d'aquí al 2020 gràcies als ajuts europeus... És clar que, com diu Boglio, cal fer-ne una explotació raonada: “No pot passar com a Itàlia, on molts camps han abandonat conreus tradicionals per fer biomassa i això ha fet encarir preus de determinats productes agrícoles. Cal planificar amb cura on es pot conrear.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.