MÉS CALDERES.

La via de l'energia no ens hauria de fer oblidar que també es pot fer emergir negoci d'un subsector genuïnament forestal com és el del suro. Les finques forestals catalanes que es dediquen al suro són prou rendibles, tot i que s'observa el risc que en alguns casos es perdi valor perquè no es gestiona adequadament, i apareixen problemes com ara el corc perforador, que pot determinar que una matèria primera que podria sortir al mercat a 1.800 euros la tona, hagi d'anar a conglomerat, a un preu de 400 euros. En aquest segment, com destaca el secretari general del Consorci Forestal de Catalunya, Joan Rovira, cal tendir cap al model que marca Quality Suber, una aliança entre productors i indústria que abasta el mercat global, i que ha assolit que “el propietari vegi compensats els costos de l'aprofitament forestal, mentre que la indústria de transformació compleix els seus objectius comercials”. Una solució per superar les contradiccions del suro català: al país s'hi concentra el 70% de la indústria de tot l'Estat, que només transforma un 10% de suro autòcton, per una qüestió de costos.

Un país de bolets, fins a 3.600 tones anuals es cacen, però també de boletaires: fins a 800.000 persones són les que practiquen aquesta cacera habitualment, segons algunes estadístiques. I doncs, per què no fer-ne un aprofitament comercial, d'altra banda legítim? Els propietaris forestals, com explica Joan Rovira, proposen que, “ja que la part comercial no la podem controlar, fem una proposta ben senzilla: si activitats que es fan en el medi com ara la caça i la pesca necessiten llicència, també demanem-ne al boletaire, per crear un fons que s'abocaria a la gestió dels boscos perquè, entre altres millores, podrien produir encara més bolets, amb una explotació dirigida.” D'aquesta manera, en alguns indrets del bosc es podria potenciar el bolet per damunt de la producció de fusta, i també establir zones de vedat, com les de caça i pesca. Al Consorci Forestal pensen que fàcilment es podria nodrir un fons de 8 milions d'euros, xifra gairebé equivalent a la totalitat d'ajuts que es reben anualment.

Aquesta solució no la veu pas malament la Generalitat, que executa un pla pilot a Poblet, on s'ha habilitat una zona restringida a boletaires amb llicència. Antoni Trasobares, director general de Medi Natural i Biodiversitat, creu que “aquí tenim una altra manera d'aconseguir recursos dels productes que ens ofereix el bosc, dins del concepte de multifuncionalitat”. Des del CTFC no hi ha tant entusiasme, i el seu director general, Denis Boglio, pensa que “la llicència serveix com un factor regulador del sobreús, més que una font extra d'ingressos. En tot cas, serviria, com passa a Navarra o Castella i Lleó, per sufragar les despeses d'habilitar camins o contractar micòlegs”. El concepte multifuncionalitat pot ser un cabàs prou fondo, on caben possibilitats com ara el turisme associat als boscos o solucions tan innovadores com és bastir un sistema de pagament per serveis ambientals (PSA), és a dir, una transacció en què un comprador, un particular o una empresa paga per un servei ambiental –garantir la qualitat de l'aigua, mantenir la biodiversitat, crear un espai de lleure o fixar CO2- a un proveïdor, en aquest cas un silvicultor. Els PSA estan avalats per la política forestal europea, que els prescriu en diverses resolucions i directives, i ofereixen moltes possibilitats. S'ha estudiat ja com una determinada gestió del pi blanc pot fer augmentar fins a un 34% l'aigua aportada als cabals, cosa que pot ser de gran ajuda si hi ha escassedat a mitjà termini. A França, un estudi va demostrar que fer disminuir els costos de tractament en aigües que procedeixen de conques forestades, representa una reducció de 15 euros per any en la factura final d'una llar. A Portugal, una gran multinacional com Coca Cola paga 10.000 euros anuals a una associació de propietaris de suredes de l'Alentejo i Ribatejo per gestionar les suredes de manera que es poguessin mantenir els aqüífers. To un ventall de possibilitats s'obren al bosc multifuncional.