La directora i dramaturga Christiane Jatahy juga amb els plans de realitat i ficció i de passat i present adaptant La senyoreta Júlia, de Strindberg, amb la seva Julia (El Canal, 21h). Juga en la frontera del teatre i el cinema, un espai “de llibertat”, que rep les influències de les dues disciplines. Hi ha accions retransmeses i altres de gravades que es projecten en diferents pantalles, el que dóna punts de visió diferents de l'espectador. Aquesta noia despreocupada ara podria ser la de la mítica cançó d'Ipanema. Estrenat el 2011, té recorregut encara internacional.

Christiane Jatahy és una artista preocupada en un teatre que interessi a un públic molt ampli (busca fórmules per fer atractiu el format), alhora que no estalvia a assentar fonaments per a un discurs compromès i de risc. A Temporada Alta, arrenca el programa Connexió Iberoamèrica, un espai ideat perquè el festival sigui punt de trobada entre el teatre que es cou a Iberoamèrica (més enllà també de Buenos Aires) i a Europa.

Strindberg imagina una senyoreta despreocupada que juga amb el xofer de la casa del segle XIX. Jatahy fa que la noia de família adinerada flirtegi amb un dels agents de seguretat, que la protegeix de la pobresa de les favelas, d'un espai del qual ell és originari. La directora insinua que es manté d'una forma encoberta un tipus d'esclavitud en aquest segle XXI. Les revoltes d'aquestes últimes setmanes a les grans ciutats no són una casualitat, per a Jatahy. Perquè, tot i els anys de governs progressistes, es constata que l'enriquiment del país està beneficiant majoritàriament les classes adinerades. Les revoltes de mestres, per a una educació o per a una sanitat millors (la gota que va fer vessar el got va ser l'increment de preu del transport públic), es contraresten amb accions de força violenta dels agents de seguretat, com passava durant la dictadura.

Jatahy entén que aquesta Júlia té molt de la Julieta de Shakespeare. Si a Romeu i Julieta la pressió és de la societat, en Strindberg, el conflicte és intern, de classe, de cada un dels personatges. Així, no és gratuït que l'actor Rodrigo dos Santos sigui negre, per evidenciar que la gran majoria de població del Brasil pobre ho és.