En el cas del mer­cat ter­ci­ari sí que crec que es donen els símpto­mes de recu­pe­ració i es podran obte­nir ren­di­bi­li­tats que pràcti­ca­ment tri­pli­quin les del 2006. Ara bé, en el seg­ment resi­den­cial tinc els meus dub­tes que sàpiguen el que estan fent.

Espa­nya està de moda més per una qüestió del boca a ore­lla que perquè real­ment aquests fons hagin fet una anàlisi acu­rada. Quan l'any pas­sat Donald Trump va dir que els actius esta­ven barats, va començar a créixer l'interès per entrar-hi, els fons pen­sen que obtin­dran grans bene­fi­cis perquè com­pren barat i ven­dran més car. Jo tinc dub­tes que això pugui pas­sar perquè real­ment en matèria resi­den­cial no estan com­prant els millors actius.

El mer­cat immo­bi­li­ari espa­nyol es divi­deix en tres grups: un pri­mer d'uns 500.000 habi­tat­ges pràcti­ca­ment impos­si­bles de ven­dre situ­ats a pobla­ci­ons peti­tes i poc atrac­ti­ves, un segon grup d'uns 350.000 habi­tat­ges que poden tenir sor­tida si el preu està molt i molt bé i si hi ha crèdit -una com­bi­nació que difícil­ment es veu ara-, i un ter­cer grup de prop de 400.0000 habi­tat­ges ben ubi­cats, pisos que s'estan venent quan es posen a preu, tot i que això vol dir tor­nar a preus del 1999.

Si hagués de sin­te­tit­zar el que ha pas­sat a escala macro­e­conòmica en el dar­rer any en una paraula, aquesta seria sort; al govern de Rajoy li ha tocat la grossa. D'una banda s'han refre­dat els emer­gents i el capi­tal ha fugit d'allà cap a Europa fent bai­xar la prima de risc; a més, Angela Merkel no volia que res a Europa li espatllés la cam­pa­nya per a les elec­ci­ons a Ale­ma­nya, i per això hi ha hagut més màniga ampla i el BCE s'ha com­promès a dei­xar diners als països del sud, i a Espa­nya el govern no ha fet res però les empre­ses han con­ti­nuat rebai­xant sala­ris i ampli­ant la pro­duc­ti­vi­tat, i en con­seqüència la nos­tra eco­no­mia s'ha tor­nat molt com­pe­ti­tiva.
Ara tenim superàvit en la balança per compte cor­rent, i això tot­hom ho inter­preta com que la crisi macro a Espa­nya s'ha aca­bat. I a par­tir d'aquí con­fien que el mer­cat resi­den­cial es recu­peri en tres o qua­tre anys.

Però és que això ha de pas­sar fins i tot abans. Els grans bancs no poden basar eter­na­ment la seva font d'ingres­sos en el negoci a l'Amèrica Lla­tina, s'hau­ran de plan­te­jar tren­car el mer­cat immo­bi­li­ari espa­nyol una altra vegada. Pro­ba­ble­ment a finals de l'any que ve veu­rem que es comen­cen a donar hipo­te­ques a preus rao­na­bles perquè, a més, les opci­ons dels bancs de gua­nyar plusvàlues amb la car­tera de deute seran cada vegada menors. El negoci prin­ci­pal dels bancs és cap­tar actius i donar crèdit, i l'hipo­te­cari és el de menor risc.
És molt pro­ba­ble que a finals de l'any que ve comen­cem a veure les pri­me­res puja­des de preus a zones de Bar­ce­lona

Sí, però atenció; el que estic dient és que el des­compte res­pecte del preu que posa el vene­dor serà infe­rior, i per tant no vol dir que les expec­ta­ti­ves del vene­dor -que sovint con­ti­nuen sent des­me­su­ra­des- es com­plei­xin.

El 2019, a les bones loca­lit­za­ci­ons, els preus hau­ran pogut pujar un 30% però a la resta els preus encara han de caure uns anys més i després, a par­tir del 2017, podran tenir com a màxim incre­ments mar­gi­nals. Serà la dècada per­duda per molt que el minis­tre Mon­toro encara hi veurà un èxit perquè el 2017 tor­na­rem a estar com el 2008.

En resi­den­cial, el pro­blema és que no crec que acon­se­guei­xin desin­ver­tir ni en tres ni en cinc anys amb plusvàlues, perquè no veig que esti­guin ente­nent el mer­cat immo­bi­li­ari espa­nyol, que és tri­ple i no únic, no tot es recu­pe­rarà igual que el barri de Gràcia o l'Eixam­ple de Bar­ce­lona.
Han vin­gut amb molta liqui­di­tat i amb la idea dels actius barats però sense tenir en compte que en molts llocs els preus no es recu­pe­ra­ran.

La Sareb es una com­bi­nació de totes les pel·lícules de Dis­ney. Es volen dedi­car a la gestió d'actius immo­bi­li­a­ris, però la cúpula direc­tiva de la Sareb no sap res del mer­cat immo­bi­li­ari, con­trac­ten una con­sul­tora per fer un pla de nego­cis i els diu exac­ta­ment el que ven­dran cada any, que és com per dema­nar a aquesta con­sul­tora que et lle­geixi el futur... La Sareb no és res més que un pacte, un pacte amb els bancs de no ven­dre exces­si­va­ment barat a canvi que aquests entrin en l'acci­o­na­riat i evi­tin que els diners que van al banc dolent com­pu­tin com a dèficit públic.