Aquest any arribaran a Catalunya 15,7 milions de turistes estrangers (fins al setembre ja són 12,6), que deixaran 13.389 milions d'euros. Són previsions fetes per l'Índex UAB d'activitat turística, que si es compleixen situaran el 2013 com l'any rècord del turisme a Catalunya, superant la fita del 2007 per volum de persones i, el que resulta més interessant, també per ingressos. Respecte al 2012, representarà un increment del 8,8% i del 9,3%, respectivament. Aquest diferencial de creixement favorable a la despesa es repeteix des de fa uns anys, i avalaria la idea que el model turístic de Catalunya avança en sentit positiu cap a la sostenibilitat i la qualitat. Però, és així realment?

Aquest cop de superioritat de la indústria del lleure en un moment de crisi i de desorientació sobre quines han de ser bases del nostre creixement ha alimentat un debat sobre el model econòmic de Catalunya i el paper que el turisme hi hauria de tenir. Davant el seu avenç la pregunta que alguns plantegen no és altra que si s'ha de limitar. Aquesta controvèrsia troba un camp fèrtil en una part de la societat que pateix diàriament les incomoditats que suposa aquesta allau d'estrangers, si bé és cert que les enquestes mostren una creixent comprensió del ciutadà a causa dels beneficis econòmics que l'activitat significa. També divideix els experts, amb una línia més o menys definida, entre turismefílics i turismefòbics. Aquests últims es caracteritzen per llançar alertes socials sobre la suposada aposta que el país està fent per aquesta activitat, a la qual atribueixen part de la responsabilitat de la crisi. Sovint acaben contraposant les maldats del turisme a les bondats de la indústria.

En una entrevista que l'economista Miquel Puig va concedir a L'Econòmic l'autor del llibre La sortida del laberint afirmava de forma taxativa que l'alternativa del turisme no era la bona: “És atractiu perquè fa la sensació que és fàcil, però és una drecera equivocada.” Puig atribueix al “turisme de masses” responsabilitats en la gestació de la bombolla immobiliària i la bombolla de l'ocupació, perquè ha estat un sector que ha crescut per la via de la contractació de persones de baixa qualificació. “L'activitat turística s'ha desenvolupat en un context d'una dotació de recursos excepcional, però s'ha centrat en la quantitat i no en la qualitat, és una greu mancança i un error d'orientació”, afirma Modest Guinjoan, director d'economia i empresa de Pimec i coautor amb Miquel Puig i Xavier Cuadras Morató del llibre Com Àustria o Dinamarca, la Catalunya possible. Aquesta obra -que busca referents al nord d'Europa per a una hipotètica Catalunya independent- culpa el turisme de la falta de sintonia entre els llocs de treball que es generen al país “de baixa qualificació i remuneració” i els que busca tota una generació de catalans, la més ben formada de tota la història: “Hi ha pocs dubtes que la creixent especialització en el turisme de masses és a l'arrel de l'allau d'immigració i del boom de la construcció que vam viure fins al 2007”, diu el llibre. La conclusió dels autors és clara: “Una Catalunya que vulgui (...) evitar consolidar-se com un país de paletes i cambrers ha d'apostar per un turisme de més valor afegit i, sobretot, per la reindustrialització, entesa com l'especialització en sectors basats en el coneixement i la innovació.”

Malgrat que les dades que encapçalen aquest article parlen d'una millora de la relació entre increment de turistes i increment de despesa, Puig assegura que l'explosió del turisme estranger no ha portat més riquesa i aporta xifres sobre el consum d'aquest col·lectiu i el seu pes en el PIB de Catalunya; si el 2001 representava el 5,2% del total, el 2012 era el 4,9%. “Indubtablement, el turisme de masses ens ha portat massa poca riquesa”, afegeix.

El professor d'economia de la UB Jordi Suriñach, autor de nombroses investigacions sobre el sector a Barcelona, pensa que és difícil resseguir el turisme en les estadístiques del PIB pel seu caràcter transversal i el fet que es distribueixi en un conjunt d'activitats com ara el comerç, la restauració, el lleure o el transport. Tot això complica el fet d'arribar a conclusions per aquesta via. Tanmateix reconeix que una de les característiques del sector és la seva baixa productivitat i el fet que augmenta la facturació per la via de posar més treballadors i no d'invertir-hi més. “La part positiva és que en èpoques com l'actual, ser intensiu en mà d'obra és bo per pal·liar l'atur”, apunta Suriñach. A aquest fet cal afegir que, com que no és una activitat deslocalitzable, els llocs de treball beneficien directament el territori. Per contra, els baixos sous dificulten la tasca de captar o retenir talent. L'alta temporalitat i els horaris poc amables encara ho compliquen més.

Una altra de les constants del sector són els baixos nivells de formació (vegeu pàgina 4) que són causa i conseqüència del tipus de turisme que tenim. En aquest sentit, Juan Antonio Duro, professor d'economia de la Universitat Rovira i Virgili i director de l'Índex UAB, recorda que el turístic és un sector intensiu en TIC (tecnologies de la informació i comunicació), per tant, “és una banalització gratuïta parlar que és una activitat de cambrers, com també ho seria parlar de la indústria en els mateixos termes”.

La rivalitat entre sectors és una de les constants d'aquest tipus de debats al voltant del turisme. Alguns atribueixen a l'activitat turística un caràcter desincentivador respecte a d'altres suposadament més arriscades o esforçades: “És més fàcil muntar un hotel que una fàbrica”, ha dit Miquel Puig. Pel professor de turisme a la Universitat de Girona (UdG) José Antonio Donaire, els sectors no estan limitats per muralles sinó interrelacionats, de fet, apunta que els principals sectors beneficiats per l'arribada de turistes no són l'hoteler o el del transport, “sinó la indústria càrnia, l'agroalimentària i el sector de les begudes”. En aquest sentit, cal preguntar-se fins a quin punt el fet que Catalunya tingui avui dia un important sector agroindustrial que exporta arreu no és gràcies al turisme. El mateix es podria apuntar sobre la sanitat privada o, més recentment, sobre la indústria del mòbil, on a poc a poc es comença a crear un clúster d'empreses al voltant d'aquesta tecnologia, gràcies a la capitalitat de Barcelona, l'origen de la qual està en el congrés mundial del mòbil i, per tant, del turisme de negocis.

Suriñach ha estudiat l'impacte econòmic directe, indirecte i induït del turisme de la ciutat de Barcelona i calcula que l'any 2009 va ser de 6.383 milions d'euros i que va arribar a 8.605 per al conjunt de Catalunya. “Hi ha sectors com el de l'automòbil molt desitjables perquè tenen un gran poder arrossegador d'altres activitats, jo no sé si el turisme és dels que més o menys en té, però no està gens malament”, diu.

Segurament, l'anàlisi sobre les bondats o maldats del turisme està molt condicionada pels clixés ancestrals que pesen sobre el sector. Però l'activitat ha evolucionat molt els darrers temps: “Hi ha hagut un canvi substancial en la innovació i la recerca; ara tenim hotels eficients energèticament, nous productes, iniciatives de smart tourism, comercialització 2.0, turisme mòbil, etc.”, subratlla José Antonio Donaire.

Són exemples que les coses es comencen a fer d'una altra manera, però el repte és molt gran. El turisme internacional creixerà dels 1.000 milions de persones actuals als 1.500 milions el 2020, i Catalunya té al davant reforçar la seva situació privilegiada basant-se en un esquema de més qualitat. Guinjoan pensa que el model turístic no és una motxilla que es pugui descarregar i que caldrà anar virant la nau poc a poc i que la clau és “ser més selectius perquè això ens farà més productius”.

En aquest sentit, Duro veu grans oportunitats en els productes de segment, pensats per a persones de tot el planeta amb interessos molt concrets (enologia, ornitologia, etc.) que internet converteix en un públic molt atractiu perquè està molt motivat i disposat a pagar per un servei superior. Així, el turisme ja està esdevenint un bon aliat per complementar les rendes d'algunes activitats del sector primari. En definitiva, José Antonio Donaire té clar que el turisme només podrà ser competitiu si incorpora “de forma massiva” l'R+D+I.

Parlar del pes del sector en el conjunt de l'economia és com parlar del nombre de participants en les manifestacions, varia segons les fonts del 10% al 15% o superior, però alguns acadèmics pensen que seria més ajustat parlar del 7% o 8%. És una porció del PIB que no ha parat de créixer els darrers anys però l'amenaça del monocultiu és improbable. “No som un país turístic i no hi ha cap indici que ho siguem en el futur. El turisme serà només una peça petita però rellevant del model econòmic de país”, assegura Donaire. Per la seva banda, Suriñach pensa que seria suïcida “posar tots els ous en el mateix cistell” i Duro pensa que passar del 20% seria excessiu.

El pla estratègic del turisme aprovat pel govern català suposa una guia per avançar en aquest sentit, per a un sector que sempre s'ha queixat de la falta de polítiques públiques de suport. Tot i que per als crítics, aquesta aparent falta d'ajut ha amagat una excessiva permissivitat en alguns temes com ara l'urbanístic.