Disposats a assassinar la recuperació
En pocs mesos s'ha generat un cert consens positiu sobre l'inici de la recuperació de la crisi econòmica a Espanya i, lògicament, a Catalunya. Em temo que l'acord no va més enllà.
Els analistes i comentaristes més atrabiliaris amb les polítiques induïdes per Alemanya, més crítics del que anomenen “austeritat”, i més tendents a declarar la fi del món o de l'euro, semblen haver-se embeinat les seves recents i tenebroses prediccions per abraçar la nova doctrina, si més no, temporalment.
Altres, des de posicions més comprensives i condescendents amb la que podria haver estat l'única política possible atesa la magnitud de la tragèdia de l'economia espanyola, no hem hagut de modificar substancialment el nostre discurs. La tímida inflexió, recolzada pel manifest de Draghi de juliol de 2012 i fets mínimament els deures, havia de produir-se més aviat que tard. Des d'aquesta perspectiva, no hi pot haver gaire eufòria.
En tot cas, els indicadors en forma de dades menys negatives -no encara positives-, són indubtables i és bo que s'esventin, amb prudència, però amb un clar objectiu de recuperar lentament un cert nivell de confiança.
Com sempre, els elements polítics i la borsa van al seu aire, afegint unes innecessàries dosis de sobrereacció. La política, o millor els polítics, perquè entreveuen les dates electorals de 2014 i 2015, i cal fer calaix de votants díscols. La borsa, perquè és sempre el reflex, no de la realitat econòmica, sinó de les expectatives, anticipant els moviments cíclics. I en l'actual conjuntura, impulsada a més per unes valoracions manifestament baixes i, per tant, atractives.
De totes maneres, aquestes sobrereaccions euforitzants no faran canviar el curs dels esdeveniments. Seran altres elements -molt més transcendents- els que poden determinar la continuïtat d'aquesta moderadíssima millora o, pel contrari, provocar la recaiguda, atesa la dèbil condició del pacient convalescent.
RECUPERACIÓ SÍ O NO?.
En primer lloc, tenim una perillosíssima tendència a considerar aquesta crisi com a conjuntural, cíclica, oblidant les extremes debilitats del nostre model econòmic i productiu que exigeixen canvis estructurals. No es tracta només de recuperar nivells de consum i d'inversió que capgirin les taxes de creixement. Una recuperació sostinguda ha de basar-se a generar avantatges competitius en costos, en tecnologia, en formació i recursos humans; en definitiva, en un model de creixement sòlid. No estic segur que això es comparteixi ni que s'hagin posat les bases per dotar la recuperació de fonaments.
Un segon focus de risc que es frustrin aquests entrevistos brots tendres recau de forma clara en les espatlles dels governs. El procés de reformes emprès a contracor per les diferents administracions espanyoles s'hauria de considerar tot just començat. Al contrari, es treu pit declarant que els ajustos fiscals i les reformes ja s'han fet i que ara cal només recollir-ne els fruits. Per reformar, per canviar, cal valentia i decisió, i aquestes són molt escasses en els governants. Quasi prefereixen veure passar els cadàvers que ells han generat, un cop han retornat a l'oposició, que posar en risc la placidesa del seu mandat amb mesures impopulars mentre governen.
RES no POT SER COM ABANS.
En resum, no hi ha dubte del tomb que ha fet la nostra economia, i que s'ha fet a un cost altíssim d'aturats, tancaments i caiguda de rendes, especialment en el sector privat. Algunes bases perquè la recuperació continuï, hi són. Com també les amenaces per matar-la.
