A Catalunya hi ha 633.832 aturats registrats però ni de bon tros tots ells seran susceptibles de ser derivats al sector privat, si més no en aquesta primera fase. De fet els càlculs que fa el mateix SOC parlen d'unes 3.000 persones, és a dir, el 0,4%, una xifra que la mateixa Generalitat admet encara com a anecdòtica però que emmarca dins una concepció de “primera prova pilot”.

Evidentment és un problema també de recursos. La Generalitat destinarà a aquesta primera licitació a agències de col·locació 1,5 milions d'euros, tot i que el director del SOC, Joan Aregio, no descarta obrir una nova convocatòria l'any que ve un cop s'esgoti aquesta partida.

Serà el mateix SOC qui triï els usuaris que es derivaran al sector privat i ho farà a partir dels resultats de l'enquesta de factors d'ocupabilitat que va començar a aplicar als desocupats a partir de 2012. A partir dels resultats d'aquest qüestionari el SOC estableix 5 perfils d'usuaris en funció del seu grau d'ocupabilitat (mireu gràfic) i només els que entrin en la categoria A i B, és a dir, aquells que tenen un objectiu professional clar tot i que puguin moure's en una professió tocada per la crisi, entraran en la roda. En altres paraules, seran desocupats que a priori no mostraran grans dificultats per reincorporar-se al mercat laboral si bé des de la Generalitat s'evita parlar dels “millors” i es matisa que d'entre aquests es prioritzaran els que faci més de 10 mesos que estiguin a l'atur i els joves. Així, mentre que per als sindicats aquesta tria significa “fer trampes” en la implantació del model, per al director del SOC “el que realment seria fer trampa seria assajar el model en unes circumstàncies conjunturals marcades per la crisi, això és com dir que es vol que el model fracassi”.

Ara bé, els experts alerten que precisament en la selecció del perfil d'usuaris que es deriven al sector privat és on resideix un dels riscos d'un model de col·laboració publicoprivada. “Si al final el que fas és derivar només els perfils més bons i deixes els de més dificultat als serveis públics incrementes el risc d'exclusió social de determinats col·lectius”, destaca el professor d'economia del grup AQR-IREA de la Universitat de Barcelona, Raül Ramos. També en aquest sentit el professor de direcció de persones en les organitzacions i ètica empresarial de l'IESE, José Ramón Pin, afirma que “per evitar aquest risc el que cal és derivar tots els perfils al sector privat”.

L'altra pota important del model català és la territorialitat. La intenció és derivar els usuaris de cada oficina del SOC -ara n'hi ha 70 tot i que està programada una nova obertura a l'àrea de Lleida- a dues o tres agències de col·locació del seu àmbit territorial. Aquest és un model de fet força diferent del que preveu l'acord marc estatal que aposta per licitar a grans empreses i obrir la via de la subcontractació perquè aquestes es basin en entitats més petites ubicades al territori. “La territorialitat és un dels factors més competitius dels serveis públic d'ocupació i el risc en aquesta derivació al sector privat és precisament que les zones menys poblades quedin desateses, una mica com el que ha passat amb la desaparició de les caixes d'estalvis”, destaca Ramos.

Un cop l'usuari arribi a l'agència que li han assignat, aquesta iniciarà la tasca de buscar-li feina i ho farà sense haver de seguir cap directriu marcada per l'administració. “Estem contents amb això, no hauria tingut sentit que es fixés un mínim de formació, per exemple, perquè potser un candidat en necessitarà molta i un altre no”, destaca el president de l'associació d'agències de col·locació Acacer, Àngel Buxó.

I un cop aquestes agències hagin trobat feina als candidats vindrà el moment de cobrar de l'administració. La Generalitat ha establert un sistema pel qual el màxim que podrà percebre l'agència seran 1.200 euros en aquells casos en què el contracte sigui de dos o més mesos. Però el model preveu que l'empresa pugui cobrar a partir de contractes de tres mesos (549 euros). Les tarifes incloses en l'acord marc estatal preveuen pagaments de fins a 3.000 euros per contractes de més de dos anys que beneficiïn desocupats de més de 45 anys, tot i que aquest punt pot semblar ara com ara un objectiu força utòpic.

Són tres mesos suficients per considerar-se un resultat satisfactori? Per al director del SOC, “tal com estan les coses avui tres mesos ja és un resultat”, però segons experts com el professor José Ramón Pin, “la compensació s'hauria de donar a partir de contractes de sis mesos perquè sinó el que tindràs serà un contracte temporal disfressat de col·locació”.