A la cerveseria Els Quatre Gats del carrer de Montesión de Barcelona, un petit grup de treballadors de coll-i-corbata van fundar, el 1903, una entitat (de moment, sense local propi) que adoptaria el nom de Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). La data de creació del centre és propera a la de la fundació d'algunes de les grans empreses col·lectives catalanes: el FC Barcelona (1899), la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis (1904) o el Reial Automòbil Club de Catalunya, el RACC (1906).

El caràcter del CADCI és més difícil de definir. D'una banda, era un sindicat de treballadors mercantils assalariats. Però tenia, a més, molts socis (dits: socis protectors) que no eren assalariats, car havien esdevingut treballadors autònoms i/o petits empresaris.

D'altra banda, el CADCI era un centre de formació. Organitzaria les Escoles Mercantils catalanes, on, per exemple, hi hauria cursos per a l'ensenyament de les cinc grans llengües europees, més, a partir del 1906, de l'àrab. I, al 1908, l'esperanto. A la seva biblioteca, subscripcions de la premsa internacional especialitzada.

El CADCI era, també, un club d'esports, amb moltes seccions. Algunes, com el rem, o l'esquí, eren, d'entrada, uns esports més burgesos que proletaris. Alhora, el CADCI era un club alpí, o una unió excursionista: lleure, vacances, esforç, reconeixement del territori.

El CADCI va realitzar, paral·lelament, funcions de mútua d'assegurances mèdiques, i actuà com a promotor de la construcció d'habitatges unifamiliars de qualitat, i, doncs, de llarga durada. Per exemple, al barri de Sarrià, a la ciutat de Barcelona, prop dels Caputxins.

A partir d'un cert moment, el CADCI tindria la seva seu central a la Rambla de Barcelona, a tocar el Palau March. Durant bona part dels anys de la seva història, editaria revistes (Acció des de 1912), fulls volants i cartells. De fet, el centre, com altres sindicats catalans, com ara la CNT o la Unió de Rabassaires, tenia una clara vocació d'intervenció sociopolítica.

Aquesta vocació el situaria, en una primera època, prop del partit liberal català, la Lliga Regionalista. En una segona època, a partir de 1919-20, amb més de 10.000 associats, molts dels homes del CADCI se situarien prop del partit socialdemòcrata, de l'Esquerra Catalana. I, també, de Francesc Macià i el primer independentisme.

Al novembre de 1933, el CADCI, integrat dins d'una gran coalició sindical, el Front Únic de Treballadors Mercantils, va participar en una gran acció conjunta del sector, una vaga general de dependents, que va tenir resultats positius: la jornada laboral de 8 hores quedava assegurada, s'establia la igualtat salarial home-dona, es posava fi a l'obligació de l'internat al subsector de l'alimentació.

A l'octubre de 1934, el CADCI va donar suport a la rebel·lió del president Companys. Vençuda, el centre fou clausurat pel govern de Madrid, fins a les eleccions de febrer de 1936.

En una tercera època, als anys 1936-39, el CADCI, amb 20.000 associats, enllaça amb la Unió General de Treballadors de Catalunya. En aquells moments, la UGT catalana aglutinava, també, una unió d'estudiants, la FNEC, la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, el sindicat de funcionaris públics, el sindicat dels pagesos Unió de Rabassaires (UR), la major part d'associats al Sindicat d'Arquitectes de Catalunya (SAC) i els Gremis i Entitats de Petits Comerciants i Industrials (GEPCI).

La derrota militar de 1939 va significar la dissolució/destrucció del CADCI. Els seus arxius van ésser confiscats i traslladats a Salamanca, des d'on s'organitzaria la informació que havia de permetre una repressió sistemàtica i massiva.