Una reforma que socorre el vigilant privat
El sector de la seguretat privada, anèmic per haver perdut un 20% de la facturació, celebra la reforma legal que li atorga més competències i aspira a revifar-se La nova llei acumula crítiques i genera temors pels efectes que se'n derivin
d'aprofitar el
millor de cada professional
estan formades intervindran en situacions sensibles
S'estrenava com a ministre de l'Interior i Jorge Fernández Díaz, durant una visita a una caserna de l'exèrcit a Melilla, va ser distingit com a Caçador d'Honor del regiment Alcántara 10. Ara s'ha reivindicat com a expert en l'art d'abatre dos pardals d'un sol tret.
La nova llei de seguretat privada que impulsa amb afany el ministre conté un preàmbul on es posa de manifest que, atès que calia redactar un nou marc legal perquè la llei antiga ja té 22 anys, “s'ha aprofitat per realitzar un necessari matís del principi general d'exclusió de la seguretat privada dels espais públics”. El redactat recull que fins ara imperava una normativa “excessivament rígida que ha dificultat o impedit la necessària autorització de serveis en favor del ciutadà” i no dubta a qualificar d'”obsoleta” la limitació que prohibeix els vigilants privats actuar en espais públics.
El text ja ha estat aprovat pel Congrés dels Diputats (la majoria absoluta del PP ha tingut els vots de suport de Convergència i Unió i del Partit Nacionalista Basc) i està pendent de ratificació al Senat. Vigilants privats patrullant al carrer (i amb facultat per fer identificacions i retencions) serà un dels efectes, i una de les controvèrsies, que propiciarà el canvi normatiu. El gremi de la seguretat privada i els partidaris del nou text al·leguen que flexibilitzar el marc legal és una necessitat perquè, per exemple, era impossible que una associació de comerciants contractés vigilants perquè fessin rondes pels carrers que abraça un districte comercial (s'havien de limitar a fer guàrdies dins de cada botiga). Afegeixen que la norma antiga ha comportat situacions ambigües, com les viscudes en polígons industrials o urbanitzacions, on suposadament els vigilants privats només han estat facultats per fer vigilàncies dins d'espais privats i, en cap cas, patrullatge (el que hi passa en la realitat són figues d'un altre paner).
Ara bé, les veus contràries al canvi legislatiu s'han fet sentir i han incidit que aquest és un procés evident de privatització de la seguretat pública i temen que derivarà en una pèrdua dels drets i garanties dels ciutadans perquè podran ser importunats, retinguts i identificats en ple carrer per un personal que no està adscrit a cap cos policial, que no ha passat cap oposició pública i que pot patir llacunes de formació.
Taula de salvació.
La patronal Aproser xifra en 1.490 les empreses de seguretat i vigilància que operen a l'Estat. D'aquestes, 265 tenen negoci a Catalunya (la Generalitat n'ha habilitat directament 183, la resta estan controlades pel ministeri d'Interior). Per nombre d'empreses Catalunya té una presència del 17,7% en el global de l'Estat però, si s'atén la xifra de negoci, el pes és menor: 15,9%. Madrid (amb la múltiple presència d'oficines públiques que requereixen vigilància a la porta) s'endú el tall gros del pastís: 29,5%.
Nombres clars.
Malgrat que el gremi diferencia tres activitats dins el mateix sector (transport i custòdia de diners, instal·lació i supervisió d'alarmes i, per últim, vigilància i protecció) el pal del paller del negoci són els serveis de vigilància privada amb personal de seguretat. Representen el 65% de la facturació (1.948 milions d'euros el 2012) i ocupen la partida més important de personal: 82.150 vigilants en actiu (12.462 a Catalunya). La mitjana d'edat del personal empleat raneja els 41 anys d'edat i el 86% dels contractes són indefinits.
L'entrada en vigor del nou text legal pot incrementar les xifres d'ocupació i, en aquest sentit, l'exemple europeu és un element que esgrimeix la patronal Aproser per defensar una major penetració de la seguretat privada en l'esfera pública. Segons un informe de la mateixa patronal, la ràtio de vigilants de seguretat és baixa a l'Estat espanyol (1 vigilant per cada 513 habitants), molt per darrera del Regne Unit (1 per cada 170 habitants), Polònia (1/190) o França (1/437).
Feliu Guillaumes és diputat per CiU i portaveu de la comissió d'Interior al Congrés. Consultat sobre si estem davant una privatització de la seguretat respon que “en absolut”i parla d'“estalvi” per sintetitzar els efectes immediats i a mitjà termini que tindrà el nou text legal. De fet, ja dóna com a realitat el que fins ara s'ha apuntat com a hipòtesi probable: que els vigilants privats s'encarreguin de la vigilància perimetral a l'exterior de les presons. Explica que “ara es podrà fer de manera més econòmica”. Guillaumes admet que els recursos que es destinaran a pagar l'activitat d'aquestes empreses privades són menors que els costos que genera l'activitat policial perquè “ni els requisits, ni la formació, ni per tant els sous són els mateixos” i sentencia que “es tracta d'aprofitar el millor de cada professional. El policia per a la seguretat i la investigació, sense desaprofitar-lo estant sempre davant d'una càmera, per exemple. I el vigilant privat que pugui vigilar sense dir-li que no pot travessar el llindar d'una porta.”
Maite Casado és director general d'Administració de Seguretat a la Generalitat i considera que, més enllà de les xifres de negoci, la presència de la vigilància privada en la societat s'ha anat fent cada cop més evident: “És una tendència que es produeix arreu d'Europa.” No hi veu inconvenient, al contrari, perquè apunta que “la vigilància privada aporta un servei important. Complementa la tasca policial i contribueix a la seguretat de tots”.
Casado alerta que hi ha un detall que no es pot passar per alt: “La nova llei obre la porta que els vigilants privats intervinguin en determinats espais públics, però correspondrà a l'administració competent tenir la paraula final a l'hora d'autoritzar o no aquell servei.” Afegeix que la prioritat del govern català ha estat mantenir les competències i que per això el grup de CiU al Congrés, malgrat que finalment ha votat en el mateix sentit que el PP, va presentar una esmena a la totalitat al primer redactat. Casado explica que, finalment, la Generalitat conservarà competències “per establir els seus propis criteris” i que era essencial perquè “calia garantir una competència i una activitat que ja estàvem fent perquè la tenim reconeguda en l'Estatut”.
Les explicacions no convencen un ampli sector crític. El sindicat majoritari dels Mossos d'Esquadra, SAP-UGT, qualifica d'“aberració” el text legal. En unes declaracions recollides per Catalunya Informació, el portaveu, Valentín Anadón, manifestava que “ningú no pot pretendre” que un professional que “normalment ha fet un curset d'una setmana” pugui donar el mateix servei que un funcionari que ha fet unes oposicions i s'ha format en una acadèmia durant un any i ha fet un altre any de pràctiques.
Gemma Galdón, investigadora de polítiques de seguretat i docent a la Universitat de Barcelona, denúncia que ampliar el marge d'actuació de les empreses de seguretat privada té una conseqüència immediata per a la ciutadania: “Perdem seguretat jurídica” perquè “augmenta el grau de discrecionalitat dels agents de seguretat”. Manllevant funcions als cossos policials i deixant-les en mans de vigilants privats es corre el perill de difuminar el criteri: “Podrà passar que, per una mateixa conducta, en un lloc t'identifiquin, en un altre no et passi res i en un altre de diferent acabis detingut i a comissaria.” Galdón contempla com a possibilitat real i habitual (i no hipotètica) que un vigilant privat acabi practicant detencions i no estalvia el terme “gravetat” quan adjectiva la situació: “Persones que no estan formades intervindran en situacions molt sensibles.”
Sobre la possibilitat que el personal rebi un reforç formatiu, rebat que “només t'has de fixar en la seva escala salarial per adonar-te que molta despesa en formació no es farà”. Pel que fa a la possible generació de llocs de treball, opina que “un lloc de treball en la seguretat privada és un lloc de treball que es perd en la seguretat pública. És a dir, un sou digne i una seguretat laboral es perd en benefici d'una figura laboral precària”.
Enrique de Madrid-Dávila és consultor en seguretat i professor del màster sobre seguretat privada a la Universitat de Barcelona. No dubta que “les empreses estan encantades” amb el panorama que se'ls obre però apunta que “el control que en faci l'administració és una qüestió molt delicada perquè no oblidem que, en certa manera, aquestes empreses de seguretat són petits exèrcits”.
El secretari general de la patronal Aproser, Eduardo Cobas, ha admès a l'agència Efe que la norma pot esdevenir una empenta per al sector i fins i tot el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, no ha amagat que servirà per incentivar el creixement d'un sector desinflat. De fet, part de les crítiques que ha hagut de sentir el ministre són en relació a la suposada connivència que manté el govern del PP amb el sector. Una connivència que ha quedat plasmada en els negocis que té la família de Jaime Mayor Oreja (exministre d'Interior amb Aznar) en el camp de la seguretat privada o, per exemple, en la participació que ha tingut l'exministre de Defensa Federico Trillo com a assessor de Prosegur (empresa a qui havia atribuït la vigilància privada de l'acadèmia militar de Saragossa quan era ministre).
És època d'estalviar en (quasi) tot
Un de cada cinc euros que factura el gremi de vigilància prové de serveis contractats per l'administració pública. L'austeritat ha estat letal per a empreses com Grupo Sequor (un ERO a 414 treballadors) o Provinen (de la qual havia estat directiu Xavier Martorell, exdirector general de Presons de la Generalitat).
Però sempre resten tresors amagats. Com el que ha trobat Prosegur a Aena. L'empresa pública d'aeroports i navegació aèria paga 65.538 euros a l'any a Prosegur per un servei de conductor-escorta per al president. El contracte es va firmar el 2010, durant l'agre conflicte amb els controladors aeris, i encara regeix.
