A les figures de la fiscalitat verda, la que pretén estimular comportaments de respecte pel medi, sempre les assetja la sospita que responen més a un afany recaptador de l'administració que al disseny lògic d'una política ambiental amb diversos eixos.

La Generalitat incorpora ara, dins del paquet del projecte de llei de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic, noves figures que tornen a suscitar aquesta reflexió. En primer lloc tenim l'increment de la pressió que experimenta el cànon sobre la deposició de residus, en passar el gravamen per tona de rebuig de residus municipals destinats a dipòsit controlat de 12,4 euros a 15,8 euros. En el cas d'incineració, es passa de 5,7 euros a 7,4 euros. Val a dir que els nous tipus s'aniran aplicant gradualment, en un règim transitori que, com diu Ignasi Puig, expert en fiscalitat ambiental de la consultora ENT Medi Ambient i Gestió, “no hi era en el primer esborrany, i potser s'ha introduït per la pressió dels sectors industrials o és fruit de la negociació parlamentària”. En tot cas, diu, “aquests tipus no es poden considerar exagerats, són homologables a la banda baixa dels que podem trobar entre els socis europeus i, més que un daltabaix, cal interpretar-ho com un senyal per canviar prioritats en la gestió de residus”.

Una altra nova figura, el cànon sobre la deposició controlada de residus industrials, amb caràcter finalista, perd bona part del seu contingut innovador “en excloure els residus perillosos, cosa que sorprèn, i potser s'explica pel fet que en incloure'ls es podia estimular un indesitjable efecte d'abocaments il·legals”, segons expressa Ignasi Puig. Més novetats hi ha en l'impost sobre vendes minoristes de determinats hidrocarburs, en què s'inclouen com a susceptibles d'imposició els carburants verds, biodièsel i bioetanol, i s'apugen tipus, si bé la Generalitat disposa en el tipus autonòmic una deducció en el cas del gasoil d'ús professional. Per a Puig, “aquesta exempció és ambientalment perjudicial, i va en sentit contrari al d'una acció realment ambiental”. Aquesta devolució de l'impost li comportarà a la Generalitat uns 24 milions d'euros.

Però on trobem les novetats més engrescadores en impostos verds és en la nova llei de fiscalitat ambiental, que ja ha clos el període d'anunci i informació pública.

La novetat més impactant és l'impost sobre les emissions de l'aviació comercial, del qual s'espera una recaptació de 3,6 milions d'euros i que grava les emissions d'òxid de nitrogen (NOx), amb tipus de 3 euros per quilo de NOx -tipus general- i 1,5 euros el reduït. Ignasi Puig creu que cal felicitar-se pel nou impost: “No tenia sentit gravar el cotxe i no les aeronaus, si bé no hem d'oblidar el caràcter local de l'impost, que afecta els avions que s'enlairen i aterren a Catalunya, per la qual cosa sospito que no té prou intensitat per promoure un veritable canvi d'hàbits.”

Dins d'aquesta mateixa llei també hi trobem l'impost sobre la producció termonuclear, concebut per gravar el dany al medi ambient de la producció termonuclear d'energia elèctrica. El tipus de gravamen fixat és de 0,0018 euros per kW, amb la previsió de recaptar 43 milions d'euros. És aquest un impost que “tindrà una incidència nul·la en el mix energètic, però almenys tindrà un pes recaptatori rellevant”. En el títol quart de la llei hi ha l'impost sobre l'emissió de gasos i partícules a l'atmosfera que generin les instal·lacions industrials. Considera com a fets imposables emissions de NOx, diòxid de sofre (SO2) i partícules en suspensió i de carboni orgànic. Fiscalitza instal·lacions amb potència tèrmica superior als 20 MW tèrmics, que emetin més de 150 tones anuals de cada tipus de gas o partícula. El consultor d'ENT destaca que “és un impost interessant per generar noves actituds davant la contaminació, amb el benentès que la indústria té marge per reduir emissions”.

Marge? No tothom hi està d'acord. L'advocat Juan Antonio Loste, del bufet Uría Menéndez, reconegut com un dels més importants especialistes en dret del medi ambient, considera que a Catalunya els impostos ambientals “tenen un efecte regressiu, tot obligant la indústria a ser sempre qui fa l'esforç per reduir la contaminació atmosfèrica”. Estima que, en el cas de l'impost sobre l'emissió de gasos i partícules, “si bé és cert que altres autonomies ja estaven dotades d'aquest impost, també ho és que no tenen la nostra estructura industrial”. Loste considera que ens hauríem d'emmirallar en comunitats com el País Basc i estats com Alemanya, on els seus governs legislen, segons interpreta, d'acord amb els interessos de la seva indústria. Loste lamenta “la inoportunitat de la nova política fiscal verda, que respon més aviat a tensions pressupostàries de la Generalitat i deteriora la competitivitat de la nostra indústria, a més de fomentar-ne la deslocalització”. Loste creu que “no hi ha coherència en la política ambiental: per exemple, no s'entén que no s'hagi desenvolupat jurídicament la figura del subproducte, que podia ser la solució a la qüestió dels residus”.

Sobre la conveniència o no de crear impostos ambientals, Ignasi Puig té clar que “en un context de crisi té més sentit crear o apujar impostos ambientals que apujar l'IVA, ja que els primers no tenen un efecte de distorsió sobre el consum, en definitiva sobre l'economia, i a més aporten un benefici ambiental”.