Eines

La semiòtica de la recuperació econòmica

Si comencem per la paraula recuperació econòmica, pel significant de la recuperació, a grans trets tothom entén el mateix. Després de sis anys de crisi, d'una depressió econòmica sense precedents als darrers trenta anys, l'economia comença a anar millor, es comença a recuperar. Totes les previsions serioses i les dades més recents ens indiquen que l'economia espanyola i també la catalana comencen a créixer

La semiòtica (en versió ame­ri­cana) o la semi­o­lo­gia (en versió euro­pea) és la ciència que estu­dia els sis­te­mes de sig­nes. Ori­ginària­ment apli­cada al món del llen­guatge, en con­cret a com una llen­gua interac­ci­ona amb la ment per crear expres­si­ons, ben aviat es van desen­vo­lu­par una gran quan­ti­tat d'apli­ca­ci­ons a altres àrees de les ciències soci­als.

En la seva apro­xi­mació ini­cial, la semiòtica des­criu el llen­guatge com un sis­tema de sig­ni­fi­cants (o patrons de so, que poden ser repre­sen­tats com a parau­les) i sig­ni­fi­cats (o els con­cep­tes men­tals o coses mate­ri­als a què els sig­ni­fi­cants fan referència). El signe esta­ria for­mat pel sig­ni­fi­cant i el sig­ni­fi­cat.

Una apro­xi­mació addi­ci­o­nal a la semiòtica ens diu que és una ciència que estu­dia el fun­ci­o­na­ment del pen­sa­ment, inten­tant res­pon­dre a l'inter­ro­gant de com l'ésser humà coneix el món que l'envolta, com l'inter­preta i com crea i trans­met el conei­xe­ment. Segons aquesta con­cepció, tot acte de comu­ni­cació es pot des­criure com un con­junt de sig­nes produïts per un emis­sor i inter­pre­tats per un recep­tor. En funció de com el recep­tor inter­preti els sig­nes, és a dir, els sig­ni­fi­cants i els sig­ni­fi­cats, la comu­ni­cació amb l'emis­sor serà efec­tiva.

I, vet aquí, que la semiòtica m'ha conduït a una para­doxa al vol­tant del con­cepte de recu­pe­ració econòmica. En con­cret, m'ha sor­git una pre­gunta: per què els emis­sors i els recep­tors de la recu­pe­ració econòmica no es comu­ni­quen efec­ti­va­ment? Per què la gent del car­rer no entén ni com­par­teix el signe de la recu­pe­ració? Vejam si uti­lit­zant els argu­ments de la semiòtica sóc capaç de con­tes­tar la pre­gunta.

Si comen­cem per la paraula recu­pe­ració econòmica, pel sig­ni­fi­cant de la recu­pe­ració, a grans trets tot­hom entén el mateix. Després de sis anys de crisi, d'una depressió econòmica sense pre­ce­dents als dar­rers trenta anys, l'eco­no­mia comença a anar millor, es comença a recu­pe­rar. Totes les pre­vi­si­ons seri­o­ses i les dades més recents ens indi­quen que l'eco­no­mia espa­nyola i també la cata­lana comen­cen a créixer. Acla­rit el sig­ni­fi­cant, anem pel nucli de la qüestió, pel sig­ni­fi­cat. Però què vol dir recu­pe­ració? I qui i com es recu­pera?

Crei­xe­ment del PIB.

Per als emis­sors de la recu­pe­ració, recu­pe­ració vol dir crei­xe­ment del PIB, incre­ment de l'acti­vi­tat econòmica, a través d'unes millors pers­pec­ti­ves sobre el clima econòmic, l'aug­ment de les inver­si­ons i l'incre­ment de les expor­ta­ci­ons. La demanda exte­rior tira de la pro­ducció naci­o­nal, en un con­text de molta ato­nia de la demanda interna. Per a la majo­ria de recep­tors de la recu­pe­ració (tota la soci­e­tat exclosa les ren­des més vin­cu­la­des als mer­cats exte­ri­ors, també i nova­ment els mer­cats de capi­tals), recu­pe­ració vol dir que sí, que hi deu haver dades posi­ti­ves, però que ells no les copsen, perquè l'atur, les cai­gu­des sala­ri­als, la pre­ca­ri­e­tat de la feina, l'incre­ment d'impos­tos i taxes, o la debi­li­tat del con­sum, encara els remet a un con­text de crisi.

Davant d'aquest argu­ment ina­pel·lable dels recep­tors de la recu­pe­ració, els emis­sors sovint uti­lit­zen un argu­ment que, almenys i per no escriure un altre adjec­tiu, és cri­ti­ca­ble: la macro­e­co­no­mia es recu­pera i la micro­e­co­no­mia encara no, però ja ho farà. Per acla­rir el sig­ni­fi­cat d'una vegada: d'eco­no­mia només n'hi ha una. I la macro­e­co­no­mia (els agre­gats econòmics d'un ter­ri­tori) és la inte­gració de la micro­e­co­no­mia (el com­por­ta­ment i la dinàmica dels agents econòmics). És impos­si­ble, per pura defi­nició, que la macro­e­co­no­mia i la micro­e­co­no­mia evo­lu­ci­o­nin en direcció contrària. El que els emis­sors del mis­satge volen dir és que hi ha una part dels agre­gats econòmics, inversió i expor­ta­ci­ons bàsica­ment, que arros­se­guen a l'alça el PIB de l'eco­no­mia. Però aquest crei­xe­ment és resul­tat d'un millor com­por­ta­ment d'alguns agents econòmics, en espe­cial les grans empre­ses, però també algu­nes de mit­ja­nes i peti­tes, més ober­tes als mer­cats exte­ri­ors.

No es crea ocu­pació.

I, vet aquí, la para­doxa: el tei­xit pro­duc­tiu vin­cu­lat als mer­cats exte­ri­ors creix, però no crea prou ocu­pació, ni arros­sega amb prou potència el tei­xit pro­duc­tiu i l'ocu­pació inte­ri­ors. Així doncs, què hau­ria de pas­sar perquè el sig­ni­fi­cant i el sig­ni­fi­cat de la recu­pe­ració coin­ci­dis­sin, perquè la part de l'eco­no­mia que millora arros­segués a la que encara està molt dèbil. Algu­nes idees al res­pecte.

Pri­mera. El món glo­ba­lit­zat d'avui dia genera noves nor­mes del joc econòmic. El crei­xe­ment econòmic és inter­de­pen­dent, en espe­cial depen­dent de la demanda externa. Les fonts de la recu­pe­ració avui no són les matei­xes que fa trenta anys. Recu­pe­ració avui vol dir un tei­xit empre­sa­rial inno­va­dor i efi­ci­ent que és capaç de cap­tar quo­tes crei­xents de demanda exte­rior. Per tant, la recu­pe­ració arri­barà en la mesura que les nos­tres empre­ses siguin capa­ces d'asso­lir ven­des sos­tin­gu­des als mer­cats exte­ri­ors. I l'ocu­pació i el con­sum intern només crei­xe­ran en la mesura que això passi. La demanda interna depèn més que mai de la demanda externa. Per tant, pri­o­ri­tat: millo­rar la pro­duc­ti­vi­tat i l'expor­tació de la gran majo­ria d'empre­ses.

Com­pe­ti­ti­vi­tat i estalvi.

Segona. La com­pe­ti­ti­vi­tat no té res a veure amb l'estalvi de cos­tos, en espe­cial els labo­rals. Si la nos­tra manera de ser més efi­ci­ents i de cop­sar mer­cats exte­ri­ors és a través de menys sala­ris no anem bé. Les empre­ses inno­va­do­res i efi­ci­ents neces­si­ten uns tre­ba­lla­dors for­mats, com­pro­me­sos i ben pagats, una arqui­tec­tura orga­nit­za­tiva fle­xi­ble i moti­va­dora, i un nou pacte social que inter­canviï inno­vació per col·labo­ració.

I, ter­cera. Alerta als ajus­tos quan­ti­ta­tius de l'ocu­pació. Durant els dar­rers anys hem cons­ta­tat que la fle­xi­bi­li­tat quan­ti­ta­tiva, la reducció d'hores de tre­ball en temps de crisi, no és gaire bona per a la cre­ació de llocs de tre­ball una vegada arriba la recu­pe­ració (jobless reco­very). Ens hauríem de pre­o­cu­par molt més per la qua­li­tat del tre­ball que per la seva quan­ti­tat, per les hores tre­ba­lla­des. En síntesi, que el sig­ni­fi­cat i el sig­ni­fi­cant de la recu­pe­ració només es poden tro­bar si can­viem de veri­tat el model de crei­xe­ment, la forma dels nego­cis, l'arqui­tec­tura orga­nit­za­tiva de les empre­ses, les rela­ci­ons labo­rals, i l'ori­en­tació de política pública. Coses de la semiòtica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.