Uns tests d'estrès que rebaixen l'exigència
Els bancs espanyols temen que als exàmens a què seran sotmesos es penalitzi una tinença elevada d'actius en deute. Els bancs francesos i alemanys poden sorprendre negativament
se suavitza
Perquè la unió bancària a la UE tingui una arquitectura eficient, els bancs hi han d'arribar amb uns balanços que no incloguin indicis d'insolvència futura. Aquesta és la intenció dels tests de resistència que prepara l'Autoritat Bancària Europea (EBA), una revàlida que molts haurien volgut que fos més exigent, com a preludi d'una reforma integral que esvaeixi els riscos d'un altre daltabaix financer a la UE.
Dels requisits previs de què ha informat l'EBA, es pot concloure que ha estat sensible als cants de sirena dels bancs perquè el llistó no fos massa alt. A les entitats se'ls demanarà un capital Tier 1 -el concepte més pur de capital- del 5,5%, quan algunes manifestacions prèvies havien anunciat que se'ls podria exigir entre un 6 i un 8%. En tot cas, aquest sostre no fa por a la banca espanyola, que per superar els tests d'estrès es va capitalitzar prou quan a l'Estat es va posar sota revisió tota la banca, justament per obligar-la a enfortir-se davant eventualitats futures. Apareixen els dubtes sobre si els nostres bancs presenten les condicions òptimes quan hom observa la seva elevada cartera de deute públic.
castigar el deute.
De fet, el president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, ja fa temps que expressa de forma reiterada que si tornen a haver-hi macrosubhastes de liquiditat, les popularment conegudes com a litrones, serà sota la condició que els diners que el BCE ofereix a interès gairebé zero, els bancs els transformin en crèdits per finançar famílies i pimes, i no els facin servir per comprar deute públic, i garantir-se un tipus que depassa el 4%. Jesús Palau, professor de finances d'Esade, creu que el BCE ha de ser extremament rigorós en aquesta qüestió: “Ja que es dóna diners als bancs, cal obligar-los que els facin servir per a altres coses que no sigui el carry trade, com ara fer crèdit.”
Rafael Sambola, per la seva banda, no té tan clar que hi hagi voluntat real de penalitzar la tinença d'un volum excessiu de bons: “Vejam què passa amb la valoració dels actius de deute sobirà. Em fa l'efecte que no es farà gaire res, perquè si s'apliqués un correctiu contundent, els resultats segurament no serien gaire favorables, amb unes entitats que mantenen un 25% d'actius de deute públic.” A més, com afegeix, “el BCE ja hauria pogut evitar que el carry trade no s'excedís, i no ho ha fet abans, per què ho ha de fer ara”. Així mateix, com recorda, també s'havia especulat amb la idea de penalitzar un excés de dipòsits per estimular el crèdit, i finalment no s'ha fet res.
Jesús Palau també tem que finalment aquests actius, el deute sobirà, no tinguin una ponderació per risc gaire exigent: “Si finalment pondera zero, vol dir que el banc pot comprar accions a través d'endeutament, i si et diuen a l'1%, es diposita aquest percentatge de capital i el 99% restant, a endeutament.”
En la seva visió, cal anar molt més enllà dels tests d'estrès i arribar a mesures valentes, com ara “separar clarament la banca comercial de la d'inversió, i dins d'aquest apartat, posar a una banda els que fan operacions corporatives i a l'altra els que es dediquen al trading, adjudicant a cadascú un nivell de capitalització ad hoc”.
Un altre motiu per al desencís sobre l'abast real de la reforma financera l'ha ofert el procés de Basilea III, en què finalment una de les seves mesures més ambicioses per enfortir la solvència, l'exigència d'un 3% de ràtio de palanquejament, se suavitza, ja que s'accepten facilitats perquè els bancs el puguin assolir.
Parlem de la banca espanyola, però en la revàlida que han de passar un total de 124 entitats -el 80% dels actius de la banca europea-, a més a més dels setze bancs espanyols, n'hi ha 23 d'alemanys, onze de francesos i quinze d'italians. Per a Eliseu Santandreu, “en aquest examen que s'efectuarà a la tardor, es posarà en evidència el grau de salut dels grans bancs, i és presumible que Alemanya i França puguin donar sorpreses”. Segons càlculs com els de l'Escola Europea d'Administració i la Universitat de Nova York, la banca europea presenta un dèficit de capital de 767.000 milions, i els problemes més grans es troben a la banca francesa, on les necessitats són de 285.000 milions, mentre que a Alemanya la descompensació és de 199.000 milions, molt per damunt de les necessitats dels bancs espanyols: 92.000 milions.
Una reforma que va perdre severitat
Fa pocs dies, el comissari europeu de Mercat Interior i Serveis, Michel Barnier, presentava una, aparentment, ambiciosa proposta de reforma que cerca obligar bancs de certes dimensions, els que en cas de fallida demanarien un rescat massa costós, a separar les activitats bancàries de risc de l'activitat comercial. Així, els bancs que vulguin fer activitats de risc hauran de crear una filial. D'aquesta manera, els bancs ja no podran invertir per compte propi en instruments financers i matèries primeres. El que passa és que la mateixa proposta ofereix una vàlvula d'escapament, ja que si el banc pot demostrar al supervisor que el risc a què s'exposa el pot compensar per una altra via, no cal que facin aquesta separació. Així doncs, la reforma queda molt aigualida, si es compara amb les intencions inicials del grup d'experts dirigits pel governador del Banc de Finlàndia, Erkki Liikanen, que exigia el 2012 que aquesta separació entre l'activitat de risc i la banca comercial fos de totes totes obligatòria. Val a dir que estats com per exemple França, Alemanya o la Gran Bretanya, tot i que han legislat en la separació d'activitats, tampoc no han gosat trepitjar massa el voraviu dels bancs, i no han prohibit que els bancs inverteixin per compte propi.
