Focus

Uns tests d'estrès que rebaixen l'exigència

Els bancs espanyols temen que als exàmens a què seran sotmesos es penalitzi una tinença elevada d'actius en deute. Els bancs francesos i alemanys poden sorprendre negativament

Basilea III cedeix i la ràtio de palanquejament
se suavitza

Perquè la unió bancària a la UE tin­gui una arqui­tec­tura efi­ci­ent, els bancs hi han d'arri­bar amb uns balanços que no inclo­guin indi­cis d'insolvència futura. Aquesta és la intenció dels tests de resistència que pre­para l'Auto­ri­tat Bancària Euro­pea (EBA), una revàlida que molts hau­rien vol­gut que fos més exi­gent, com a pre­ludi d'una reforma inte­gral que esva­eixi els ris­cos d'un altre dal­ta­baix finan­cer a la UE.

Dels requi­sits pre­vis de què ha infor­mat l'EBA, es pot con­cloure que ha estat sen­si­ble als cants de sirena dels bancs perquè el llistó no fos massa alt. A les enti­tats se'ls dema­narà un capi­tal Tier 1 -el con­cepte més pur de capi­tal- del 5,5%, quan algu­nes mani­fes­ta­ci­ons prèvies havien anun­ciat que se'ls podria exi­gir entre un 6 i un 8%. En tot cas, aquest sos­tre no fa por a la banca espa­nyola, que per superar els tests d'estrès es va capi­ta­lit­zar prou quan a l'Estat es va posar sota revisió tota la banca, jus­ta­ment per obli­gar-la a enfor­tir-se davant even­tu­a­li­tats futu­res. Apa­rei­xen els dub­tes sobre si els nos­tres bancs pre­sen­ten les con­di­ci­ons òpti­mes quan hom observa la seva ele­vada car­tera de deute públic.

cas­ti­gar el deute.

Com diu Eli­seu San­tan­dreu, de San­tan­dreu Con­sul­tors, “hi ha dis­crepància quant a la con­si­de­ració del deute públic, ja que exis­tei­xen opi­ni­ons en què s'indica que cal cas­ti­gar el deute, men­tre que estats com Espa­nya opi­nen que cal que sigui com­pu­tada com a lliure de risc”. El deute públic a les car­te­res dels bancs encara arriba a la res­pec­ta­ble xifra de 200.000 mili­ons, després que les enti­tats finan­ce­res, en el tram final de l'any 2013, es des­fes­sin de prop de 50.000 mili­ons, anti­ci­pant que l'EBA tin­dria molt en compte, per efec­tuar un judici final sobre el risc supor­tat pels bancs, el volum de deute públic al balanç. Cal fer avi­nent que aquests 200.000 mili­ons superen la xifra de recur­sos pro­pis totals de la banca. Els bancs espa­nyols temen que l'auto­ri­tat bancària imposi per al valor futur del deute públic esce­na­ris de dete­ri­o­ra­ment massa agres­sius. Si es con­si­dera el deute públic com un actiu qual­se­vol, la tesi que, entre altres, defensa Ale­ma­nya, s'aboca l'inver­sor a dis­cri­mi­nar entre les dife­rents emis­si­ons dels estats de la zona euro, sense ator­gar a tots la mateixa con­fiança. D'aquesta manera, es con­ver­teix el dife­ren­cial de la prima de risc en un ins­tru­ment de dis­ci­plina pres­su­postària.

De fet, el pre­si­dent del Banc Cen­tral Euro­peu (BCE), Mario Draghi, ja fa temps que expressa de forma rei­te­rada que si tor­nen a haver-hi macro­sub­has­tes de liqui­di­tat, les popu­lar­ment cone­gu­des com a litro­nes, serà sota la con­dició que els diners que el BCE ofe­reix a interès gai­rebé zero, els bancs els trans­for­min en crèdits per finançar famílies i pimes, i no els facin ser­vir per com­prar deute públic, i garan­tir-se un tipus que depassa el 4%. Jesús Palau, pro­fes­sor de finan­ces d'Esade, creu que el BCE ha de ser extre­ma­ment rigorós en aquesta qüestió: “Ja que es dóna diners als bancs, cal obli­gar-los que els facin ser­vir per a altres coses que no sigui el carry trade, com ara fer crèdit.”

Rafael Sam­bola, per la seva banda, no té tan clar que hi hagi volun­tat real de pena­lit­zar la tinença d'un volum exces­siu de bons: “Vejam què passa amb la valo­ració dels actius de deute sobirà. Em fa l'efecte que no es farà gaire res, perquè si s'apliqués un cor­rec­tiu con­tun­dent, els resul­tats segu­ra­ment no serien gaire favo­ra­bles, amb unes enti­tats que man­te­nen un 25% d'actius de deute públic.” A més, com afe­geix, “el BCE ja hau­ria pogut evi­tar que el carry trade no s'excedís, i no ho ha fet abans, per què ho ha de fer ara”. Així mateix, com recorda, també s'havia espe­cu­lat amb la idea de pena­lit­zar un excés de dipòsits per esti­mu­lar el crèdit, i final­ment no s'ha fet res.

Jesús Palau també tem que final­ment aquests actius, el deute sobirà, no tin­guin una pon­de­ració per risc gaire exi­gent: “Si final­ment pon­dera zero, vol dir que el banc pot com­prar acci­ons a través d'endeu­ta­ment, i si et diuen a l'1%, es dipo­sita aquest per­cen­tatge de capi­tal i el 99% res­tant, a endeu­ta­ment.”

En la seva visió, cal anar molt més enllà dels tests d'estrès i arri­bar a mesu­res valen­tes, com ara “sepa­rar clara­ment la banca comer­cial de la d'inversió, i dins d'aquest apar­tat, posar a una banda els que fan ope­ra­ci­ons cor­po­ra­ti­ves i a l'altra els que es dedi­quen al tra­ding, adju­di­cant a cadascú un nivell de capi­ta­lit­zació ad hoc”.

Un altre motiu per al des­encís sobre l'abast real de la reforma finan­cera l'ha ofert el procés de Basi­lea III, en què final­ment una de les seves mesu­res més ambi­ci­o­ses per enfor­tir la solvència, l'exigència d'un 3% de ràtio de palan­que­ja­ment, se sua­vitza, ja que s'accep­ten faci­li­tats perquè els bancs el puguin asso­lir.

Par­lem de la banca espa­nyola, però en la revàlida que han de pas­sar un total de 124 enti­tats -el 80% dels actius de la banca euro­pea-, a més a més dels setze bancs espa­nyols, n'hi ha 23 d'ale­manys, onze de fran­ce­sos i quinze d'ita­li­ans. Per a Eli­seu San­tan­dreu, “en aquest exa­men que s'efec­tuarà a la tar­dor, es posarà en evidència el grau de salut dels grans bancs, i és pre­su­mi­ble que Ale­ma­nya i França puguin donar sor­pre­ses”. Segons càlculs com els de l'Escola Euro­pea d'Admi­nis­tració i la Uni­ver­si­tat de Nova York, la banca euro­pea pre­senta un dèficit de capi­tal de 767.000 mili­ons, i els pro­ble­mes més grans es tro­ben a la banca fran­cesa, on les neces­si­tats són de 285.000 mili­ons, men­tre que a Ale­ma­nya la des­com­pen­sació és de 199.000 mili­ons, molt per damunt de les neces­si­tats dels bancs espa­nyols: 92.000 mili­ons.

Una reforma que va perdre severitat

Fa pocs dies, el comissari europeu de Mercat Interior i Serveis, Michel Barnier, presentava una, aparentment, ambiciosa proposta de reforma que cerca obligar bancs de certes dimensions, els que en cas de fallida demanarien un rescat massa costós, a separar les activitats bancàries de risc de l'activitat comercial. Així, els bancs que vulguin fer activitats de risc hauran de crear una filial. D'aquesta manera, els bancs ja no podran invertir per compte propi en instruments financers i matèries primeres. El que passa és que la mateixa proposta ofereix una vàlvula d'escapament, ja que si el banc pot demostrar al supervisor que el risc a què s'exposa el pot compensar per una altra via, no cal que facin aquesta separació. Així doncs, la reforma queda molt aigualida, si es compara amb les intencions inicials del grup d'experts dirigits pel governador del Banc de Finlàndia, Erkki Liikanen, que exigia el 2012 que aquesta separació entre l'activitat de risc i la banca comercial fos de totes totes obligatòria. Val a dir que estats com per exemple França, Alemanya o la Gran Bretanya, tot i que han legislat en la separació d'activitats, tampoc no han gosat trepitjar massa el voraviu dels bancs, i no han prohibit que els bancs inverteixin per compte propi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.