És fàcil mantenir les amistats quan no hi ha interessos contraposats pel mig, o quan aquests es mouen en favor de totes les parts. També entre estats i nacions, i entre pobles. La història de la Unió Europea ha estat d'èxit i de concòrdia, perquè ha sabut prioritzar tot allò que anava en la direcció de la pau i del progrés per a tots els països que s'han anat unint al procés europeu. Ha estat en gran mesura una societat d'ajuda mútua no altruista sinó cooperadora i basada en la reciprocitat i generositat que Kropotkin ja va definir.

De sobte, quan apareixen les vaques magres i s'ha de confrontar la crisi -de benestar i institucional-, i repartida aquesta irregularment entre el conjunt de països, apareix el soterrat egoisme -potser nacionalisme- tant en l'orgull ofès dels més afectats reclamant solidaritat com en la supèrbia envanida dels que conserven relativament els recursos exigint submissió. Aquest va ser el tema central d'un atractiu debat en què vaig participar fa deu dies a Berlín i en què tres representants de països “perifèrics” -Pigs?- vam protagonitzar un debat públic amb alemanys sota el títol La solidaritat europea a prova: escoltarem més els diners o l'amistat?, organitzat per la Fundació Naumann per la Llibertat. No cal dir que la discussió i les intervencions dels ponents es van centrar en l'actual polèmica europea nord-sud o, si es vol, entre els països creditors, amb equilibri o amb superàvits i propugnadors d'austeritat; i els països deutors, rescatats o quasi, i indignats per la ingerència de troiques i Merkels.

L'escenari, Berlín, i l'audiència, quasi majoritàriament alemanya, imposava, però oferia a qui signa una excel·lent oportunitat per matisar un discurs propi que en els fòrums locals tendeix en general a donar suport a les exigències alemanyes i de la resta de la “coalició de l'austeritat” com correctament perceben els que mantenen opinions oposades.