Gran angular

Europa, en crisi i dividida

L'escenari, Berlín, i l'audiència, quasi majoritàriament alemanya, imposava, però oferia a qui signa una excel·lent oportunitat per matisar un discurs propi que en els fòrums locals tendeix en general a donar suport a les exigències alemanyes i de la resta de la “coalició de l'austeritat” com correctament perceben els que mantenen opinions oposades

És fàcil mantenir les amistats quan no hi ha interessos contraposats pel mig, o quan aquests es mouen en favor de totes les parts. També entre estats i nacions, i entre pobles. La història de la Unió Europea ha estat d'èxit i de concòrdia, perquè ha sabut prioritzar tot allò que anava en la direcció de la pau i del progrés per a tots els països que s'han anat unint al procés europeu. Ha estat en gran mesura una societat d'ajuda mútua no altruista sinó cooperadora i basada en la reciprocitat i generositat que Kropotkin ja va definir.

De sobte, quan apareixen les vaques magres i s'ha de confrontar la crisi -de benestar i institucional-, i repartida aquesta irregularment entre el conjunt de països, apareix el soterrat egoisme -potser nacionalisme- tant en l'orgull ofès dels més afectats reclamant solidaritat com en la supèrbia envanida dels que conserven relativament els recursos exigint submissió. Aquest va ser el tema central d'un atractiu debat en què vaig participar fa deu dies a Berlín i en què tres representants de països “perifèrics” -Pigs?- vam protagonitzar un debat públic amb alemanys sota el títol La solidaritat europea a prova: escoltarem més els diners o l'amistat?, organitzat per la Fundació Naumann per la Llibertat. No cal dir que la discussió i les intervencions dels ponents es van centrar en l'actual polèmica europea nord-sud o, si es vol, entre els països creditors, amb equilibri o amb superàvits i propugnadors d'austeritat; i els països deutors, rescatats o quasi, i indignats per la ingerència de troiques i Merkels.

L'escenari, Berlín, i l'audiència, quasi majoritàriament alemanya, imposava, però oferia a qui signa una excel·lent oportunitat per matisar un discurs propi que en els fòrums locals tendeix en general a donar suport a les exigències alemanyes i de la resta de la “coalició de l'austeritat” com correctament perceben els que mantenen opinions oposades.

Deixar d'endeutar-se.

Quin sentit tenia a Berlín, i a alemanys, avui en dia quasi unànimement a favor de la política d'exigències als perifèrics, fer-los la gara-gara reconeixent la seva part de raó? Cap, evidentment. Al contrari del que passa a casa nostra, on no es percep la urgència de reformar, ni de deixar d'endeutar-nos, ni s'és conscient que si s'ha avançat una mica ha estat perquè ens hi han obligat, vaig pensar que, a Berlín, el que tocava era manifestar la flagrant parcialitat amb què ells també analitzen la situació, ignorant les seves òbvies responsabilitats en el desgavell. Per tant, audiència alemanya, recordin que han estat els seus governs els que van inspirar un euro i una Unió Monetària coixa, mal dissenyada, amb gèrmens suïcides en ella mateixa. Recordin, audiència alemanya, que han estat vostès i les seves empreses i bancs que han estat irresponsables concedint préstecs a països que ja es pressentien com a insolvents. Recordin, audiència alemanya, que, per sobre de tots, vostès i nosaltres hem decidit embarcar-nos junts en un projecte per salvar el raquitisme creixent d'un continent que o s'uneix cada vegada més buscant sinergies i l'ajuda mútua que esmentàvem, o es farà definitivament irrellevant en el món globalitzat.

El sobreoptimisme.

No va anar el debat precisament en aquesta direcció de reciprocitat, almenys en el sentit de reconeixement que la crisi europea ha estat -com quasi sempre- una crisi provocada per tots. Els interlocutors alemanys, el fins fa uns mesos secretari d'Estat per a Europa, Michael Link, i els parlamentaris Volcker Wissing i Alexandra Thein, van ser bons intèrprets del mainstream alemany que ara, a més a més, ha adoptat el sobreoptimisme i canta victòria prematura i frívolament sobre els resultats dels ajustaments, reformes i consolidacions fiscals. Es tracta d'una opinió minoritària? No ho crec i dissortadament és el que vol sentir l'electorat alemany.

En l'altre cantó, i si atenem els altres convidats “perifèrics”, l'exministre irlandès Dick Roche i el director del Fòrum per a Grècia, Dimitrios Katsoudas, van estar contundents en la seva crítica als procediments imposats com a contrapartida dels rescats, sense compaginar-ho amb una visió crítica de la trajectòria dels seus països. Va ser en definitiva un intercanvi d'opinions de sords i agredolç, que reflectia amb contundència la imatge d'un continent en què efectivament creix la divisió nord-sud.

Cau la confiança.

Un article recent de Sònia Alonso, investigadora al WZB de Berlín, ho descriu amb xifres comparades de l'Eurobaròmetre entre el 2002 i el 2012: la confiança en els governs, en els partits polítics, en la democràcia, registra una gran davallada al sud d'Europa (Xipre, Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya) mentre roman estabilitzada a la resta d'Europa. Segons l'autora, i ho corroboren editorialistes com ara Anne Applebaum del Washington Post i Mathilde Hamel a l'International Business Times, els països del nord mantenen els seus estàndards de satisfacció en veure els seus governs precisament restringir la solidaritat i els mecanismes d'ajuda mútua, i ignorant la crisi global europea d'estancament econòmic i creixement de la desigualtat. Per contra, els països del sud, molt més afectats per la crisi, es resisteixen a entonar el mea culpa mentre senten l'abandó de l'ideal europeu, recordem-ho, de cooperació, però també de generositat.

Vents en contra a les portes d'unes perilloses eleccions europees.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.