Imaginin una situació caracteritzada per una situació de molt baix creixement, molt elevada desocupació estructural, molt alta desigualtat en la distribució de la renda, una totalment apreciable reducció en l'estàndard de vida de la majoria de la població sense pinta de revertir…, una situació que, en anar -se tornant permanent, passaria a ser l'habitual convertint-se en la nova normalitat en ser impossible i inviable un altre escenari.

La Nova Normalitat, un concepte nascut cap al 2010 i que ràpidament va ser arraconat per les connotacions que tenia, es trobaria vinculada amb l'escassetat de recursos, amb la millora de la productivitat obtinguda de l'avanç tecnològic, amb l'engegada de nous processos organitzatius, amb la pèrdua de protagonisme de l'Estat i del model de protecció social, però no només.

A tot arreu, però més en països com Espanya, es reduiran prestacions per desocupació, s'abaratirà encara més l'acomiadament, es reduiran salaris, però la demanda total d'hores de treball no augmentarà perquè cada vegada es requereix menys factor treball i l'oferta d'ocupació no descendeix prou per compensar aquesta menor demanda. Penso que l'evidència més evident d'aquesta nova normalitat serà l'empobriment generalitzat que comportarà, sobretot en comparació amb anys passats i fonamentalment per a persones que visquessin d'una manera folgada aquells anys.

La instauració d'una “renda bàsica” o comsevulla que s'anomeni que absorbeixi diverses despeses socials, la possible instauració d'un sistema de “bons de menjar” a la manera dels food stamp creats el 1939, la legalització de la marihuana, i el subministrament d'oci molt barat a través de la TV, poden ser part d'aquest nou entorn en el qual la necessitat de factor treball sigui manifestament decreixent i en el qual la pau social podria quedar també garantida per un sofisticat sistema de seguretat col·lectiu que, sense necessitat de prohibir, desincentivi possibles protestes ciutadanes.

D'alguna manera aquesta nova normalitat és palpable a Alemanya, on 7 milions de persones es troben subocupades i sub-remunerades, i on, per exemple, el 25% de la població de Berlín ha de recórrer a les ajudes públiques per subsistir. O als EUA, on l'1% de la població ja controla el 24% de la riquesa, com el 1928 (el 8,9% el 1976), i on l'11% de les llars estan formades per treballadors pobres.

No se'n parla explícitament, però ja hem arribat a la Nova Normalitat. Una situació en què la classe mitjana està evaporant-se, amb una gran part de la població ocupada subocupada i sub-remunerada, amb una descomunal desocupació estructural mesurada en hores de treball que es matisarà contractant per obra i servei i a temps parcial al treball que es necessiti, durant el temps que es necessiti, a preus baixos.

Una situació en la qual una elit -grans corporacions transnacionals juntament amb els seus empleats d'alt nivell recolzant-se en una xarxa de professionals amb altíssima i especialitzada qualificació- controlaran la generació de PIB i les fonts de commodities.

Benvinguts a la Nova Normalitat!