El film de Jaime Camino (amb cançons de Raimon) que va definir la dècada del 1960 com a “anys feliços”, és un film de 1963. La gran editorial catalana del segle XX va adoptar, un nom paral·lel: Edicions 62. “Entre el 1960 i el 1973, l'economia catalana va créixer un 8,4% de mitjana anual… el país s'enriquí, d'any en any, de forma considerable”, llegim en un text de 1985 (Un viatge útil. De l'auge de 1945/73 a la crisi, publicat, justament, a Edicions 62). Els canvis encara impressionen.

Cinquanta anys després, els anysseixanta tornen a interessar. Dues revistes acadèmiques li han dedicat monografies: Mirmanda (editada a Figueres/El Soler i dirigida per Òscar Jané, el n. 5) i Cercles (editada per la Universitat de Barcelona i dirigida per Jordi Casassas, el n. 16).

Els anys seixanta, que, vistos a distància, són ben a prop dels anys trenta (del 1939 al 1959, ¡només passen vint anys!), van significar, però, una transformació important per a l'economia i la societat catalanes (i un canvi menys important, malauradament, per als veïns de Ponent). Aquesta transformació, que podem qualificar d'estructural, va estar fortament connectada a uns intel·lectuals professionals que van aportar unes reflexions culturals i polítiques noves. I, també, una estètica i un gust de llarga durada: les corbates de Josep M. Castellet no han passat de moda.

Dins d'aquestes reflexions, hi ha el que Ernest Lluch en va dir “literatura econòmica”. Per primera vegada, el país disposava d'una facultat d'economia, i, doncs, d'economistes professionals i de serveis d'estudis econòmics. Es van crear dos serveis d'estudis (situats, tots dos, al passeig de Gràcia de Barcelona) lligats a dos bancs: el de Banca Catalana, amb Artur Saurí del Río com a director, i el del Banc Urquijo a Barcelona, amb Ramon Trias Fargas). Les cambres de comerç i indústria i dues administracions territorials -l'Ajuntament de Barcelona i l'Àrea Metropolitana de Barcelona- també van realitzar estudis econòmics.

Però el més destacat fou la capacitat d'alguns economistes per a entendre la multifacètica i complexa “revolució industrial dels seixanta”, i per a assajar de projectar-ne cap al futur els aspectes més positius. Curiosament, per a saltar endavant, els economistes d'aquell moment van retrocedir un xic en el temps, i un xic en l'espai.

Vegem-ne uns quants exemples. Ernest Lluch va estudiar el pensament econòmic del segle de la Il·lustració setcentista, seguint les pistes que havia descobert Pierre Vilar. Josep M. Bricall (i Rafael Pujol) presentà el marc legal de les col·lectivitzacions i la Nova Economia de 1936. En contacte amb els papers que Josep Tarradellas guardava a Saint-Martin-le-Beau. Jacint Ros Hombravella i Antoni Montserrat van presentar als càlculs sobre l'espoli fiscal espanyol iniciat el darrer terç del XIX, i continuat al segle XX. Amb un pròleg de Joan Sardà Dexeus.

Fabià Estapé faria publicar una edició facsímil de la Teoria general de la urbanització, de 1867, d'Ildefons Cerdà, i una altra edició de l'estadística de Barcelona de 1849 de Laureà Figuerola. Francesc Cabana, que procedia, com Estapé, de la Facultat de Dret, va comença a explicar les histories del Banc de Barcelona i del Banc de Catalunya.

Joan Martínez-Alier hi va introduir la distància física: va estudiar un dels orígens de la immigració a Catalunya: La històrica estabilitat del latifundisme andalús. El llibre el publicaria Éditions Ruedo Iberico, una editorial creada a París el 1961, per quatre exiliats amb fortes connexions amb Catalunya i/o València. Eren: José Martínez, Elena Romo, Ramon Viladàs i Vicent Girbau. Joaquim Muns, seguint Sardà, ens veia des de la talaia de Washington del Fons Monetari Internacional. En paral·lel, Eduard Punset era cap de la redacció de The Economist per a Amèrica Llatina.

Als anys 1960, la societat catalana comença a disposar d'uns intel·lectuals amb una formació diferent: els economistes. Seran tan qüestionables com els sociòlegs, els historiadors o els politòlegs. Però la (difícil) anàlisi econòmica ha esdevingut imprescindible.