Fet fora del teu país
Cinquanta-i-uns quants anys i trenta-i-molts treballats. Molt treballats. Casat i dos fills postadolescents. De cop, d'un dia per l'altre, vidu, sense feina i amb una important hipoteca. “Ja sortirà alguna cosa” com a pensament immediat que a poc a poc es desestima. Mesos trucant a portes, preguntant a coneguts i a saludats. Sentint-se malament cobrant l'atur i fent no res, i cap, però cap, bri d'esperança, ni possibilitat que surti aquesta “alguna cosa”. Sentint-se un vell prematur quan hauries de sentir-te en plenitud, pel que saps, per haver viscut, per haver arribat a l'equilibri de la maduresa. Cada cop més desesperat, més sentiment d'inútil.
Per fi -realment no ho havia considerat, pels nens, per la casa, per l'edat, per l'empenta i per justícia-, una trucada d'un amic emprenedor que havia fet, o estava fent “les Amèriques” i que li oferia una feina en un país emergent i necessitat de Ferrans amb experiència i acostumats a treballar dur i bé. Els impagaments collaven, els nois eren bons estudiants i ni es plantejava que pleguessin per ajudar el pare. A més, en què i fent què? Finalment: “Ho provarem mentre no surt res per aquí: potser serà qüestió d'uns mesos.”
Fer les maletes.
Projecte de cooperació.
Fent turisme, de vegades tracto de passar desapercebut quan veig, o millor sento, catalans o espanyols (ja ens trobarem a casa!), però en Ferran no en feia, de turisme, estava en plena feina: “Com sempre vaig suat com un porc!”, “no m'acostumo a aquesta humitat!!”. L'inici de xerrada de rigor: “Com et va?”, “quant de temps fa?”. Però en Ferran no està per tòpics, ni per xerradetes sobre el Barça ni sobre el temps. Se li nota, i l'ajudes que digui el que sent, el que porta a dins: “El meu país m'ha fet fora.” Efectivament, ni ho ha triat, ni ho hauria triat mai. Potser no són edats però potser no n'hi ha, d'edats, si no vols marxar.
Hi ha massa Ferrans fora i massa Ferrans dins que no volen marxar però que marxarien si algú els ajudés a fer-ho. I pitjor, n'hi haurà molts més amb aquest ritme lentíssim, imperceptible per a la majoria, de recuperació econòmica, que tants guirigalls aixeca del govern i de les grans empreses adherides al poder.
Per això no vaig ser honest amb en Ferran. Ser-ho seria un acte idiota i que no portaria a res. No li vaig dir que molt probablement no tornaria, almenys fins a la jubilació, i potser mai més. Que el país no el tornarà a necessitar, ni el podrà acollir en la vellesa. Que a davant d'ell, hi ha un exèrcit de joves en atur que poden treballar per la meitat de sou perquè no tenen ni fills ni hipoteca. Que a més, ningú que pot fer alguna cosa per canviar les coses, la fa. Que els que encara tenim feina, no aixequem la veu, o ni se'ns sent, per protestar de com estan les coses. No li vaig dir que encara quasi tothom creu que el govern i les administracions ens trauran, o ens volen treure, o ens poden treure del pou que l'ha fet fora a ell. Que la seva sortida serveix per allunyar un problema i per reduir en una unitat el denominador sobre el qual es calcula l'atur. Menys cercadors de feina, els que marxen, quina millora! Que mig país està per emancipacions i no per orgues d'emigrats, i que l'altre mig país està per tancar-nos muts i a la gàbia i no per fer front a situacions tràgiques. Tampoc li vaig dir al Ferran que vigili, que cuidi la cadira perquè molts vindran darrere, sospirant per la seva feina. I tampoc que els seus nanos potser acabaran venint amb ell però per manca de feina i d'il·lusió de trobar-ne.
Incidir EN l'economia.
