Gran angular

DE MEMÒRIA

El mapa de la pobresa

Un estudi del Laboratori d'Anàlisi Econòmica Regional de la Universitat d'Oviedo sobre la pobresa a l'Estat espanyol el 2011 inclou els diferents índexs “regionals” de preus de consum. El mapa de la pobresa que dibuixa és sorprenent. Segons aquest estudi, les “regions” amb un percentatge més alt de pobresa són, en primer lloc, Catalunya, amb un 33,03 % de pobresa; després, les Balears, amb 29, 49%, i el País Valencià, amb un 27,63%

La definició de pobresa és una definició relativa: en un moment donat i en un determinat espai polític són pobres els que estan per sota d'un cert nivell d'ingressos per habitant. Els ingressos monetaris, però, no ho són tot car els preus poden variar molt d'uns temps a uns altres. I, d'altra banda, hi ha rendes no monetàries que poden ésser, en certs contextos, prou importants.

Un estudi del Laboratori d'Anàlisi Econòmica Regional de la Universitat d'Oviedo sobre la pobresa a l'Estat espanyol el 2011 inclou els diferents índexs “regionals” de preus de consum. El mapa de la pobresa que dibuixa és sorprenent. Segons aquest estudi, les “regions” amb un percentatge més alt de pobresa són, en primer lloc, Catalunya, amb un 33,03% de pobresa; després, les Balears, amb un 29,49%, i el País Valencià, amb un 27,63%.

És a dir, el percentatge de pobres més elevat de tot l'Estat espanyol és a l'àrea que Benvingut Oliver i Esteller, el 1876, va batejar com a “paises catalanes”. Els Països Catalans, catalans, mallorquins-menorquins-eivissencs i valencians, a més de la història, la cultura, la llengua, les petites indústries, la cuina, i, segons Jaubert de Paçà (vg. L'Econòmic, 17-5-14), els regadius, tindrien en comú uns alts percentatges de sectors socials situats per sota de la línia vermella de la pobresa.

Després, vénen Múrcia (amb un 27,6%) i Andalusia (amb un 27,51%). En canvi, el percentatge de pobres és molt més baix a Astúries (20,25%), a Castella (Cantàbria: 20,79%, Castella i Lleó, 22,25%, la Rioja: 14,86%, Madrid: 25,65%, Castella-la Manxa: 18,88%), a Extremadura (17,67%), i a Euskadi (País Basc: 20,37%, Navarra, 25,77%). Entre el màxim de l'arc mediterrani i el mínim d'Astúries-Castella-Euskadi, cal situar Galícia (amb un 25,16% de pobresa) i Aragó (amb un 24,36%). I, a part, Canàries, amb un elevadíssim 39,32%.

Curiosament, aquest mapa s'assembla molt a un que, el 2008, va confegir el servei d'estudis del BBVA: és el mapa dels saldos fiscals regionals per habitant als anys 2001-05. Aquí, també es dibuixa una àrea on hi ha dèficits fiscals: és l'àrea amb continuïtat territorial que inclou Catalunya (amb 1.094 euros per habitant de saldo fiscal negatiu), les Illes Balears (915) i el País Valencià (37). De nou, el mapa dels Països catalans (que, paradoxalment, sembla que no agrada gaire als seus propis conservadors-populistes). De nou, el mapa dels resultats negatius per a uns territoris (els de la Corona de Catalunya-Aragó) i positius per a uns altres territoris (els de la Corona de Castella-Lleó) de la Guerra de 1704-1715, coneguda com a Guerra de Successió a la Corona de les Espanyes.

La resta de regions, excepte Madrid, tenen superàvit fiscal. Els màxims superàvits són a Extremadura (2.575), Astúries (2.148), Castella-la Manxa (1.528), que són regions amb relativament poca pobresa. Ara: Andalusia (amb 1.421) i Múrcia (amb 960), amb superàvits importants, són, en canvi, les regions amb més pobres (després dels Països Catalans).

La introducció de l'índex de preus, però, distorsiona un xic l'anàlisi, car, a les àrees amb molt turisme, les tensions inflacionistes són quasi inevitables, i hi ha relativament més pobres. Així i tot, algunes d'aquestes àrees turístiques (els Països Catalans, però no Andalusia, per exemple) són uns importants focus d'atracció per a gent (i capitals) que vénen cada cop de més lluny: immigrants/treballadors, estudiants/tècnics, capitalistes/empresaris. Europeus, però també americans, asiàtics, africans. Justament, l'atracció de l'economia -i la societat- de Catalunya-Mallorca-València fa més visible (i més escandalós) el mapa de la pobresa. I, el que és nou, a la Catalunya (i a la Mallorca i a la València) de la segona dècada del segle XXI, és l'extrema dificultat de lluitar contra la pobresa, sense disposar dels instruments i de les inversions d'un estat proper. O propi.

Rendes per càpita

Un grup d'analistes quantitativistes de la realitat catalana i mundial radicat als anys 1940 a la ciutat de Nova York (amb J. Carner-Ribalta, J.M. Fontanals i J. Ventura Sureda, al davant) va elaborar un document titulat Facts about Catalonia. Les dades que presentà es referien al 1936. En aquell moment, la renda per càpita catalana era prou important: 2.211 $. Només superada, a Europa, per Suïssa (2.730 $) i Anglaterra (2.392 $). I, a Amèrica, pels Estats Units (3.338 $) i el Canadà (2.962 $). La renda per càpita de l'Estat espanyol era prou més baixa (1.289 $), i la d'Espanya sense Catalunya, encara més baixa (1.141 $).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.