La definició de pobresa és una definició relativa: en un moment donat i en un determinat espai polític són pobres els que estan per sota d'un cert nivell d'ingressos per habitant. Els ingressos monetaris, però, no ho són tot car els preus poden variar molt d'uns temps a uns altres. I, d'altra banda, hi ha rendes no monetàries que poden ésser, en certs contextos, prou importants.

Un estudi del Laboratori d'Anàlisi Econòmica Regional de la Universitat d'Oviedo sobre la pobresa a l'Estat espanyol el 2011 inclou els diferents índexs “regionals” de preus de consum. El mapa de la pobresa que dibuixa és sorprenent. Segons aquest estudi, les “regions” amb un percentatge més alt de pobresa són, en primer lloc, Catalunya, amb un 33,03% de pobresa; després, les Balears, amb un 29,49%, i el País Valencià, amb un 27,63%.

És a dir, el percentatge de pobres més elevat de tot l'Estat espanyol és a l'àrea que Benvingut Oliver i Esteller, el 1876, va batejar com a “paises catalanes”. Els Països Catalans, catalans, mallorquins-menorquins-eivissencs i valencians, a més de la història, la cultura, la llengua, les petites indústries, la cuina, i, segons Jaubert de Paçà (vg. L'Econòmic, 17-5-14), els regadius, tindrien en comú uns alts percentatges de sectors socials situats per sota de la línia vermella de la pobresa.

Després, vénen Múrcia (amb un 27,6%) i Andalusia (amb un 27,51%). En canvi, el percentatge de pobres és molt més baix a Astúries (20,25%), a Castella (Cantàbria: 20,79%, Castella i Lleó, 22,25%, la Rioja: 14,86%, Madrid: 25,65%, Castella-la Manxa: 18,88%), a Extremadura (17,67%), i a Euskadi (País Basc: 20,37%, Navarra, 25,77%). Entre el màxim de l'arc mediterrani i el mínim d'Astúries-Castella-Euskadi, cal situar Galícia (amb un 25,16% de pobresa) i Aragó (amb un 24,36%). I, a part, Canàries, amb un elevadíssim 39,32%.

Curiosament, aquest mapa s'assembla molt a un que, el 2008, va confegir el servei d'estudis del BBVA: és el mapa dels saldos fiscals regionals per habitant als anys 2001-05. Aquí, també es dibuixa una àrea on hi ha dèficits fiscals: és l'àrea amb continuïtat territorial que inclou Catalunya (amb 1.094 euros per habitant de saldo fiscal negatiu), les Illes Balears (915) i el País Valencià (37). De nou, el mapa dels Països catalans (que, paradoxalment, sembla que no agrada gaire als seus propis conservadors-populistes). De nou, el mapa dels resultats negatius per a uns territoris (els de la Corona de Catalunya-Aragó) i positius per a uns altres territoris (els de la Corona de Castella-Lleó) de la Guerra de 1704-1715, coneguda com a Guerra de Successió a la Corona de les Espanyes.

La resta de regions, excepte Madrid, tenen superàvit fiscal. Els màxims superàvits són a Extremadura (2.575), Astúries (2.148), Castella-la Manxa (1.528), que són regions amb relativament poca pobresa. Ara: Andalusia (amb 1.421) i Múrcia (amb 960), amb superàvits importants, són, en canvi, les regions amb més pobres (després dels Països Catalans).

La introducció de l'índex de preus, però, distorsiona un xic l'anàlisi, car, a les àrees amb molt turisme, les tensions inflacionistes són quasi inevitables, i hi ha relativament més pobres. Així i tot, algunes d'aquestes àrees turístiques (els Països Catalans, però no Andalusia, per exemple) són uns importants focus d'atracció per a gent (i capitals) que vénen cada cop de més lluny: immigrants/treballadors, estudiants/tècnics, capitalistes/empresaris. Europeus, però també americans, asiàtics, africans. Justament, l'atracció de l'economia -i la societat- de Catalunya-Mallorca-València fa més visible (i més escandalós) el mapa de la pobresa. I, el que és nou, a la Catalunya (i a la Mallorca i a la València) de la segona dècada del segle XXI, és l'extrema dificultat de lluitar contra la pobresa, sense disposar dels instruments i de les inversions d'un estat proper. O propi.