editorial
Una nova edat per a l'estalvi
L'equació d'una població envellida, un sistema públic de pensions que fa aigües i una conjuntura de tipus d'interès baixos, fa que en els pròxims anys veiem un interès inusitat per l'estalvi que, això sí, estarà molt determinat per la necessitat de garantir-se una jubilació en condicions. Així doncs, és previsible que assistim en els pròxims anys a una concentració de l'interès de l'estalviador en productes financers que li puguin oferir unes bones condicions de jubilació, tot anant molt més enllà dels simples plans de pensions. En aquesta nova realitat, previsiblement guanyaran en atractiu tot el ventall de l'assegurança de l'estalvi vinculada a la jubilació, com ara els plans de previsió assegurats, el capital diferit, les rendes vitalícies o els plans individuals d'estalvi sistemàtic, coneguts com a PIA, i totes les derivacions que es puguin esdevenir. Tot això requerirà dels estalviadors un esforç per saber gestionar els seus estalvis, sense caure en exercicis d'inversió arriscats, però tenint en compte que ha de ser prou intel·ligent per arribar al límit d'edat laboral amb prou potencial de renda. En aquest nou entorn, presidit, sembla per molt de temps, per uns tipus d'interès notablement baixos, previsiblement la inversió a curt termini, el dipòsit, pot quedar en un clar segon pla, tot confirmant que ens acostem a uns temps en què l'estalvi mira a horitzons ben llunyans. En aquesta nova rellevància de l'estalvi a llarg termini, els bancs, pel migrat ritme de creixement de l'activitat econòmica i per les restriccions normatives a la concessió del crèdit, hauran d'escarrassar-se a guanyar posicions i a fer negoci del proveïment de productes i serveis de l'estalvi a llarg termini. En aquest sentit, s'enfortiran encara molt més els lligams entre banca i assegurances, una de les peculiaritats del nostre mercat financer, en què el banc fa de plataforma dels productes que li subministra l'asseguradora.
La vergonya dels polígons
L'obsolescència dels polígons industrials, fruit d'una pèssima concepció i l'abandonament de molts anys, és un dels problemes econòmics menys evidents del país. Si hem de fer cas del que diu la Generalitat, no figura entre les prioritats dels empresaris, més preocupats ara per la falta de crèdit o altres coses. Però en un moment en què hi ha força consens sobre la necessitat de reindustrialitzar Catalunya, l'estat lamentable en què es troben aquests espais és un dels frens més importants. Que hi hagi un 40% de naus desocupades però que sigui complicat trobar producte adequat per a la nova demanda parla de la complicada reconversió d'aquesta oferta. La indústria del segle XXI és menys manufacturera i més terciària i té unes necessitats diferents: uns immobles més verticals que horitzontals, uns bons accessos TIC i uns entorns més amables que als que estem acostumats. Les empreses d'aquest àmbit no troben un entorn apropiat en els polígons convencionals. És una de les patates calentes que tothom es passa. Els alcaldes truquen a la Generalitat perquè els ajudin a portar empreses als seus barris econòmics. El govern els diu que primer els han de modernitzar i eludeix comprometre recursos. Tampoc els propietaris hi volen destinar diners i abaixen preus. I qui dies passa, any empeny. Ara que tant es parla de marca país, els polígons són una targeta de presentació que no ens deixa gaire ben retratats. Algú hauria de posar fil a l'agulla.
