Assegura que no “és agradable i molt menys una actitud buscada” però el cert és que Gonzalo Bernardos està més que acostumat a pensar de manera diferent de la gran majoria dels seus col·legues i aquesta ha estat, sens dubte, una de les claus del seu èxit mediàtic. Ho va fer quan encara tots vivien enfilats a l'onada del boom, quan el creixement del PIB batia rècords i feia pensar en un ascens sense caiguda possible, i quan pronosticar un esclat de la bombolla immobiliària semblava, si més no, poc realista.

Quan la tossuda realitat es va posar del seu costat aquest economista professor i exvicerector de la Universitat de Barcelona es va convertir en un dels experts més sol·licitats pels mitjans de comunicació per explicar una encara incipient crisi econòmica. I fidel a la seva vocació d'obrir camí, Bernardos també va ser un dels primers economistes que va posar el crit al cel en relació amb les receptes d'austeritat marcades des d'Alemanya. “Seguir els dictats d'Angela Merkel no ens farà sortir de la crisi”, deia a l'estiu del 2011. Molt crític amb la gestió del govern de José Luis Rodríguez Zapatero -especialment amb “el dispendi del pla E”- Bernardos s'ha passat els últims anys alertant que “reduir la demanda quan la crisi la provoca una caiguda brusca de la demanda és una salvatjada”.

I és que si bé a aquest economista no li agrada mostrar cap carnet polític, el seu discurs queda lluny de les tesis més neoliberals que durant molt de temps, fins i tot amb la crisi ja en marxa, han dominat en el discurs dels analistes que omplen les pàgines d'economia dels diaris. “Els economistes que ens dediquem a analitzar la macroeconomia som tots una mica peculiars perquè sovint se'ns barregen els ideals i el que volem que passi amb el que realment passarà”, diu. I per això reconeix que “un economista d'esquerres difícilment acceptarà que les reformes estructurals són importants i un economista de dretes difícilment dirà que és més important el creixement que el control del dèficit”.

A pesar de tot, Bernardos reivindica la seva independència, “jo no formo part de cap lobby, no treballo per a l'administració i només faig consultoria per a un parell d'empreses, renuncio a moltes coses que podria fer si formés part d'algun grup de pressió o si el meu discurs fos més políticament correcte”. I acostumat a prendre partit en espais poc habitats l'economista, es proclama “defensor de la tercera via”, un discurs, explica, “que m'ha fet guanyar molts enemics d'un costat i de l'altre”. Diu que aquest és un dels motius pels quals a pesar de la seva presència constant als mitjans no vol ni sentir a parlar d'eines com el Twitter. “Ja rebo prou insults ara per exposar-me més, i tampoc no em queda gaire temps per estar pendent de les xarxes socials”.

Bernardos gaudeix participant en les tertúlies de ràdio i de televisió -és col·laborador habitual a la Sexta, 8tv, RAC 1 o Ràdio 4, entre d'altres- però té clar, diu, “que l'interès per l'economia desapareixerà quan la recuperació es consolidi”, de manera que afirma no cal tenir por quan el telèfon deixi de sonar. “Sé que arribarà aquest moment, però no m'importa perquè jo per sobre de tot sóc professor d'universitat, la meva professió no és ser mediàtic”. I els seus alumnes, explica, “em valoren pel que faig a l'aula i no perquè surti als mitjans”. Tampoc no dóna gaire importància a la gent que el para pel carrer, “perquè tot i que sigui agradable que et diguin que ho fas molt bé, n'hi ha molts més que no et paren i que probablement pensaran de manera diferent”.

Si bé Bernardos no creu que la crisi hagi marcat un punt d'inflexió respecte a l'interès del ciutadà mitjà per l'economia, sí que hi veu una certa revolta respecte a la manera com es fan les polítiques econòmiques, “i els resultats de les darreres eleccions europees així ens ho diuen”. I en aquesta particular revolta, l'economista també agafa la bandera per demanar un canvi de model i “deixar enrere d'una vegada per totes el capitalisme financer per avançar cap a un nou model que tingui en compte les persones i l'impacte social de les mesures polítiques”. Ara bé, Bernardos és un ferm defensor dels grisos, dels tons intermedis i, per això, igual com defensa “deixar enrere els privilegis dels poderosos” adverteix que “l'alternativa tampoc no pot ser jubilar-se als 60 anys, o defensar subsidis d'ocupació extremadament llargs, perquè senzillament això no es pot pagar”.

Acusat als últims anys de bonança de predir la més gran de les catàstrofes sense base, Bernardos es posa el barret d'optimista i afirma que l'any que ve el PIB espanyol creixerà per sobre del 2%. “Les coses ens estan anant millor en part perquè la crisi als emergents ens ha portat una inversió amb què no comptàvem, però el veritable drama és que per a tota una generació de joves la crisi haurà comportat una dècada perduda.”